lunes, 31 de diciembre de 2018

Lo que no se da se pierde


La vida d'Isa Solà és de les que mereix que algú la reflecteixi en un llibre, perquè quedi constància d'una trajectòria personal dedicada a ajudar els que més ho necessiten. Cert és que la immensa majoria de les persones que dediquen la seva vida a aquesta fi prefereixen passar desapercebudes. Fugen del protagonisme i opten per la discreció i el treball persistent, quotidià, pràctic. Però també és cert que s'agraeix que caiguin a les nostres mans biografies com la d'aquesta missionera de l'ordre de les religioses de Jesús-Maria.

Mey Zamora, companya d'Isa Solà al col·legi Sant Gervasi de Barcelona, ​​reconstrueix en "Lo que no se da se pierde" els 51 anys de vida de la seva amiga en base a una enorme quantitat de testimonis que reflecteixen una tasca tan completa com entusiasta . Gràcies a les gairebé tres-centes planes d'aquesta biografia podem endinsar-nos en la personalitat d'una dona nascuda en una bona família, una mica díscola i que va optar per renunciar a les comoditats que el seu origen li reservava per lliurar-se a la causa de l'ajuda als més necessitats sigui a Espanya, Guinea Equatorial o Haití, país, aquest últim, en què va morir, assassinada el 2 de setembre del 2016.

Malgrat el descens de vocacions religioses a casa nostra, encara hi ha moltes Isa Solà repartides pel món. Llegir les seves peripècies en les diferents destinacions que li van tocar com a missionera ens fa conèixer-la millor però també imaginar com és la vida d'altres tantes que, com ella, l'han invertit en atendre els necessitats del primer o el tercer món.




L'autora del llibre ens contagia la frustració d'Isa Solà quan ha d’enfrontar-se amb la corrupció a Guinea Equatorial o al dolor pel brutal terratrèmol que va sacsejar Haití el 12 de gener de 2010. Però també ens ofereix la seva il·lusió per enfrontar-s’hi i esforçar- en beneficiar amb la seva tasca tant als que viuen en la misèria en aquests països com als que han perdut extremitats per la sacsejada del sòl haitià.
Isa Solà es va atrevir amb tot. Igual aixecava una escola que posava en marxa una sala d'atenció odontològica o un taller per implantar pròtesis. Quan una bala va segar la seva vida prop del banc al qual havia anat a treure diners, va deixar rere seu una multitud d'ànimes agraïdes per la seva tasca i entrega.

Tot apunta que el mòbil de la seva mort va ser el robatori, cosa habitual en un país on la violència campa amb impunitat com és Haití. Com ens explica Mey Zamora, Isa Solà havia compartit la seva por pel risc per a la seva vida que suposava moure’s sense protecció per Port-au-Prince, la capital haitiana. Probablement mai se sàpiga qui era aquell home robust, protegida la seva identitat amb un casc de motorista, que li va disparar dues vegades mentre ella estava al volant del seu modest vehicle.




Si voleu saber com es viu a Guinea Equatorial i Haití no us perdeu aquest retrat d'Isa Solà, la infermera, mestra i missionera que va deixar escrit: "Espero anar-me fent, almenys, el que estimava fer, lliurant la meva vida, estimant la meva gent, servint". Així va ser. Ara falta que l'ajuntament de Barcelona bategi amb el seu nom un carrer a la ciutat que la va veure néixer. Encara que ella segurament hi posaria objeccions, a molts ens agradaria viure en un carrer que, com molts han reclamat en una recollida de signatures ciutadana, portés el nom d'Isa Solà.

Siscu Baiges

Lo que no se da se pierde



La vida de Isa Solà es de las que merece que alguien la refleje en un libro, para que quede constancia de una trayectoria personal dedicada a ayudar a quienes más lo necesitan. Cierto es que la inmensa mayoría de las personas que dedican su vida a ese fin prefieren pasar desapercibidas. Huyen del protagonismo y optan por la discreción y el trabajo persistente, cotidiano, práctico. Pero también es cierto que se agradece que caigan en nuestras manos biografías como la de esta misionera de la orden de las religiosas de Jesús-María.

Mey Zamora, compañera de Isa Solá en el colegio San Gervasio de Barcelona, reconstruye en “Lo que no se da se pierde” los 51 años de vida de su amiga en base a una enorme cantidad de testimonios que reflejan una labor tan completa como entusiasta. Gracias a las casi trescientas páginas de esta biografía podemos adentrarnos en la personalidad de una mujer nacida en una buena familia, algo díscola y que optó por renunciar a las comodidades que su origen le reservaba para entregarse a la causa de la ayuda a los más necesitados sea en España, Guinea Ecuatorial o Haití, país, este último, en el que murió, asesinada el 2 de septiembre de 2016.

Pese al descenso de vocaciones religiosas en nuestro país, sigue habiendo muchas Isa Solà repartidas por el mundo. Leer sus peripecias en los diferentes destinos que le tocaron como misionera nos hace conocerla mejor pero también imaginar cómo es la vida de otras tantas que, como ella, la han invertido en atender a los necesitados del primer o el tercer mundo.






La autora del libro nos contagia la frustración de Isa Solá cuando tiene que enfrentarse con la corrupción en Guinea Ecuatorial o al dolor por el brutal terremoto que sacudió Haití el 12 de enero de 2010. Pero también nos ofrece su ilusión por enfrentarse a ello y esforzarse en beneficiar con su labor tanto a quienes viven en la miseria en esos países como a los que han perdido extremidades por la sacudida del suelo haitiano.

Isa Solá se atrevió con todo. Igual levantaba una escuela que ponía en marcha una sala de atención odontológica como un taller para implantar prótesis. Cuando una bala segó su vida en la cercanía del banco al que había ido a sacar dinero, dejó tras de sí una multitud de almas agradecidas por su labor y entrega.




Todo apunta que el móvil de su muerte fue el robo, algo habitual en un país donde la violencia campa a sus anchas como es Haití. Como nos explica Mey Zamora, Isa Solá había compartido su temor por el riesgo para su vida que suponía moverse sin protección por Puerto Príncipe, la capital haitiana. Probablemente nunca se sepa quién era aquel hombre robusto, protegida su identidad con un casco de motorista, que le disparó dos veces mientras ella estaba al volante de su modesto vehículo.

Si quieren saber cómo se vive en Guinea Ecuatorial y Haití no se pierdan este retrato de Isa Solá, la enfermera, maestra y misionera que dejó escrito: “Espero irme haciendo, al menos, lo que amaba hacer, entregando mi vida, amando a mi gente, sirviendo”. Así fue. Ahora restaría que el ayuntamiento de Barcelona bautice con su nombre una calle en la ciudad que la vio nacer. Aunque ella seguramente pondría reparos a ello, a muchos nos gustaría vivir en una calle que, como muchos han reclamado en una recogida de firmas ciudadana, llevase el nombre de Isa Solá.

Siscu Baiges

sábado, 29 de diciembre de 2018

Deconstruyendo el capitalismo global



Al sistema económico en el que nos movemos le llamamos capitalismo. Hace muchos años que hablamos de él y que muchos economistas y analistas políticos le buscan alternativa o sucesor. Hace muchas generaciones que vivimos inmersos y en manos de este sistema y cuesta imaginarse uno diferente. Pero ¿porqué no debe haber una forma diferente y más justa de organizar las relaciones económicas y sociales entre los seres humanos?

Desde que Adam Smith publicó "El origen de la riqueza de las naciones", han pasado casi 250 años. Y desde que Carlos Marx escribió "El capital" han pasado 150. Thomas Piketty nos ofreció "El Capital en el siglo XXI", en 2014. Y, de momento, todavía lo tenemos aquí, entre nosotros.

Cinco profesores de economía de la Universidad de Barcelona han aportado una revisión de qué es el capitalismo y cómo funciona hoy en un manual dirigido a estudiantes pero útil también para quien quiera entender y hablar con conocimiento de causa del sistema económico vigente en prácticamente todo el mundo. Se titula "Economía mundial. Deconstruyendo el capitalismo global" y lo coordina Gemma Cairó. Escribe algunos de los artículos de este libro, en el que participan también Ramon Franquesa, Irene Maestro-Yarza, Xavier Martí-González y Juan Carlos Palacios Cívico.

El libro está estructurado en siete apartados y repasa todos los aspectos con los que interactúa el capitalismo. Parte de un capítulo inicial que define los conceptos básicos, para saltar después a una visión de cómo funciona el capitalismo a nivel mundial, estudiar sus recursos, como se globaliza a nivel productivo, comercial y financiero y cómo se desarrolla y genera desigualdad.

No es un manifiesto activista. Aunque se intuye un mensaje de fondo crítico con el sistema capitalista no estamos ante ningún panfleto. Parafraseando a Churchill cuando se refería a la democracia, alguien podría quedarse con la idea de que "el capitalismo es el menos malo de los sistemas económicos posible". Pero también se concluye de la lectura de este manual que el capitalismo no nos conducirá a la solución de los problemas que tenemos planteados como Humanidad, desde la desigualdad a la amenaza para el Planeta que representa el cambio climático".



Algunos economistas, como Anton Costas, nos dirán que lo que hace falta es un capitalismo mejor, de rostro más humano. Otros, como Arcadi Oliveres, lo calificarán de asesino, por tanta gente que muere de hambre y por las violencias que genera. De lo que no hay duda es que el que tenemos no promueve la justicia social. "Deconstruirlo", como dicen los autores de esta publicación de 'Ediciones de la Universidad de Barcelona' es imprescindible. La incógnita es qué y cómo se construye un sistema diferente, más justo y que no lleve al Planeta, y a nosotros con él, al abismo al que parecemos avocados.

Siscu Baiges

"Economía mundial. Deconstruyendo el capitalismo global "
G.Cairó y Céspedes (coord.) Con R.Franquesa, I.Maestro-Yarza, X.Martí-González y J.C.Palacios Cívico
Ediciones de la Universidad de Barcelona
494 páginas
28 euros

Deconstruint el capitalisme global




Del sistema econòmic en què ens movem li diem capitalisme. Fa molts anys que en parlem i que molts economistes i analistes polítics li busquen alternativa o successor. Fa moltes generacions que vivim immersos i en mans d’aquest sistema i costa d’imaginar-ne un de diferent. Però perquè no hi ha d’haver una forma diferent i més justa d’organitzar les relacions econòmiques i socials entre els sers humans?

Des de que Adam Smith va publicar “L’origen de la riquesa de les nacions”, han passat quasi 250 anys. I des de que Carles Marx va escriure “El capital” n’han passat 150. Thomas Piketty ens va oferir “El Capital al segle XXI”, el 2014. I, de moment, encara el tenim aquí, entre nosaltres.

Cinc professors d’economia de la Universitat de Barcelona han aportat una revisió de què és el capitalisme i com funciona avui en un manual adreçat a estudiants però útil també per qui vulgui entendre i parlar amb coneixement de causa del sistema econòmic vigent a pràcticament tot el món. Es titula “Economia mundial. Deconstruint el capitalisme global” i el coordina Gemma Cairó. Escriu alguns dels articles d’aquest llibre, en el qual hi participen també Ramon Franquesa, Irene Maestro-Yarza, Xavier Martí-González i Juan Carlos Palacios Cívico.

El llibre està estructurat en set apartats i repassa tots els aspectes amb els quals interactua el capitalisme. Parteix d’un capítol inicial que defineix els conceptes bàsics, per saltar després a una visió de com funciona el capitalisme a nivell mundial, estudiar els seus recursos, com es globalitza a nivell productiu, comercial i financer i com es desenvolupa i genera desigualtat.

No és un manifest activista. Tot i que s’intueix un missatge de fons crític amb el sistema capitalista no estem davant de cap pamflet. Parafrasejant Churchill quan es referia a la democràcia, algú podria quedar-se amb la idea que “el capitalisme és el menys dolent dels sistemes econòmics possible”. Però també es conclou de la lectura d’aquest manual que el capitalisme no ens conduirà a la solució dels problemes que tenim plantejats com a Humanitat, des de la desigualtat a l’amenaça pel Planeta que representa el canvi climàtic”.



Alguns economistes, com Anton Costas, ens diran que allò que cal és un capitalisme millor, de rostre més humà. D’altres, com Arcadi Oliveres, el titllaran d’assassí, per tanta gent com mor de gana i per les violències que genera. Del que no hi ha dubte és que el que tenim no promou la justícia social. “Deconstruir-lo”, com diuen els autors d’aquesta publicació de ‘Edicions de la Universitat de Barcelona’ és imprescindible. La incògnita és què i com es construeix un sistema diferent, més just i que no porti al Planeta, i a nosaltres amb ell, a l’abisme al qual sembla que estem avocats.

Siscu Baiges




Economia mundial. Deconstruint el capitalisme global”
G.Cairó i Céspedes (coord.) amb R.Franquesa, I.Maestro-Yarza, X.Martí-González i J.C.Palacios Cívico
Edicions de la Universitat de Barcelona
494 planes
28 euros

miércoles, 5 de septiembre de 2018

El cine entendido como arte hecho con delicadeza




"Penélope" es una película de autora. Es la tercera huella que deja Eva Vila en el mundo de los largometrajes. Han pasado cuatro años desde que en 'Bajarí' conociésemos a las sobrinas de Carmen Amaya. En ''Penélope 'se habla mucho menos que en 'Bajarí'. Hablan las imágenes, el sonido, tratado con un mimoextraordinario, la expresividad de los personajes.

Vila nos acerca la 'Penélope' de Homero en la persona de una anciana (Carmen Tarté) que no parece que espere ya la vuelta de Ulises. Pero Ulises (Ramon Clotet) vuelve, discretamente, con miedo a ser descubierto. Lógicamente, el final no se puede explicar en una crónica como ésta, pero, aún así, podemos decir que llega casi por sorpresa. Habrá que ver si la directora quiere explicarlo o dejarlo a la imaginación de los espectadores.

Las nuevas tecnologías facilitan que con poco dinero se puedan conseguir imágenes impresionantes. Los drones nos enseñan desde arriba la ciudad protagonista -Santa María de Oló- pero también parte de la comarca a la que pertenece, el Moianès, y la espectacular montaña de Montserrat.



La barcelonesa Eva Vila, nacida en 1975, sabe moverse por el mundo. Por eso estamos ante una coproducción de la polaca Araki Films y Televisió de Catalunya, con el apoyo de Euroimages, el Instituto de la Cinematografía y las Artes Audiovisuales (ICAA) y el Institut Català de les Empreses Culturals, con la colaboración de la Diputación de Barcelona y la Universidad Pompeu Fabra.

Buena nota especial, pues, para el director de fotografía, Julián Elizalde, las directoras de sonido, Eva Valiño y Amanda Villavieja, y el responsable de la música y las mezclas Juan Sánchez 'Cuti', en una película que consolida la trayectoria de una directora de sensibilidad especial y gusto por su profesión. Una pequeña y alentadora obra de arte.
Siscu Baiges

El cine entès com a art fet amb amor



“Penèlope” és una pel·lícula d’autora. És la tercera empremta que deixa Eva Vila al món dels llargmetratges. Han passat quatre anys des de que a ‘Bajarí’ coneguéssim les nebodes de Carmen Amaya. A ‘’Penèlope’ es parla molt menys que a ‘Bajarí’. Parlen les imatges, el so, tractat amb una cura extraordinària, l’expressivitat dels personatges.

Vila ens acosta la ‘Penèlope’ d’Homer en la persona d’una dona gran (Carme Tarté) que no sembla que esperi ja la tornada d’Ulisses. Però Ulisses (Ramon Clotet) torna, discretament, amb por a ser descobert. Lògicament, el final no es pot explicar en una crònica com aquesta, però, tot i així, podem avançar que arriba quasi per sorpresa. Cal veure si la directora vol explicar-lo o deixar-lo a la imaginació dels espectadors.

Les noves tecnologies faciliten que amb pocs diners es puguin aconseguir imatges impressionants. Els drons ens ensenyen des de dalt la vila protagonista –Santa Maria d’Oló- però també part de la comarca a la qual pertany, el Moianès, i l’espectacular muntanya de Montserrat.



La barcelonina Eva Vila, nascuda el 1975, sap moure’s pel món. Per això estem davant una coproducció de la polonesa Araki Films i Televisió de Catalunya, amb el suport d’Euroimages, el Instituto de la Cinematografía y las Artes Audiovisuales (ICAA) i l’Institut Català de les Empreses Culturals, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra.

Bona nota especial, doncs, pel director de fotografia, Julián Elizalde, les directores de so, Eva Valiño i Amanda Villavieja, i el responsable de la música i les mescles Juan Sánchez ‘Cuti’, en una pel·lícula que consolida la trajectòria d’una directora de sensibilitat especial i gust per la seva feina. Una petita i encoratjadora obra d’art.

Siscu Baiges   

martes, 28 de agosto de 2018

Quan es creuen un bon guió, bona música, bons actors i enginy en la direcció, la diversió està garantida


A vegades, quan surts d'una sala de projecció ho fas amb la sensació que has assistit a un treball digne i fet amb molta cura. Aquesta és la impressió que vaig tenir després que s’aturés el scroll que anava identificant totes les persones que havien tingut alguna cosa a veure amb la pel·lícula 'Yucatán', des del seu director, Daniel Monzón, fins als extres que omplen la pantalla dins i fora del creuer que els porta de Barcelona a Yucatán i Recife amb escales al Marroc i Les Canàries, passant per la música, que entenc que és un dels seus millors valors. No és estrany, per això, que el primer producte que vam conèixer de 'Yucatán' va ser el clip musical de la cançó que Carlos Jean va compondre per a la pel·lícula i que interpreta al amb Teyou, Annya i Big Mama Swing.



Intueixo que Monzón no pensava allargar el metratge fins les dues hores que acaba durant quan va concebre el projecte però que es va atrevir a preservar-lo quan va veure que l'atenció i la diversió de l'espectador es mantenien sense dificultat al llarg de la història. Cal felicitar-lo a ell i al coguionista, Jorge Guerricaechevarría, per aconseguir-ho.

'Yucatán' demostra que no és just encasellar a actors i directors en un paper i un gènere determinats. Daniel Monzón soluciona bé la papereta de dirigir pel·lícules dures com 'Celda 211' o 'El Niño' i també la d’una comèdia entretinguda com la que avui ens ocupa. De Luis Tosar podem dir el mateix. Fins i tot de Joan Pera, que exhibeix aquí més registres que les del personatge apocat i divertit amb el qual solem identificar-lo. Stephanie Cayo i Rodrigo de la Serna ratllen a un molt bon nivell, fins i tot sortejant la dificultat de cantar, ballar i tocar el piano que els correspon interpretar en aquesta ocasió.

                         De la Serna, Cayo, Monzón i Tosar

Probablement algú qüestionarà la credibilitat d'algunes escenes o la imatge una mica tòpica i negativa que es dóna de Casablanca o Recife. Però es tracta d'una comèdia, certes concessions a l'exageració són acceptables i no posen en qüestió la convicció que és una pel·lícula que val la pena assaborir. Potser arriba amb retard. A principis d'estiu hauria estat un bon antídot per a una societat com la catalana i l'espanyola massa enredades en discussions i males cares i poc predisposades a plantar cara al món amb somriures com els que provoca 'Yucatán'.


Siscu Baiges

Cuando se cruzan un buen guión, buena música, buenos actores e ingenio en la dirección, la diversión está garantizada


A veces, cuando sales de una sala de proyección lo haces con la sensación de que has asistido a un trabajo digno y cuidado. Esa es la impresión que tuve tras detenerse el scroll que iba identificando a todas las personas que habían tenido alguna cosa que ver con la película ‘Yucatán’, desde su director, Daniel Monzón, hasta los extras que llenan la pantalla dentro y fuera del crucero que les lleva de Barcelona a Yucatán y Recife con escalas en Marruecos y Las Canarias, pasando por la música, que entiendo que es uno de sus mejores valores. No es extraño, por eso, que lo primero que conocimos de ‘Yucatán’ fue el clip musical de la canción que Carlos Jean compuso para la película y que interpreta junto Teyou, Annya i Big Mama Swing.



Uno intuye que Monzón no pensaba alargar el metraje hasta las dos horas que acaba durando cuando concibió el proyecto pero que se atrevió a ello cuando vio que la atención y la diversión del espectador se mantenían sin dificultad a lo largo de la historia. Hay que felicitarle a él y al coguionista, Jorge Guerricaechevarría, por conseguirlo.

‘Yucatán’ demuestra que no es justo encasillar a actores y directores en un papel y un género determinados. Daniel Monzón solventa bien la papeleta de dirigir películas duras como ‘Celda 211’ o ‘El Niño’ y también la de una comedia entretenida como la que hoy nos ocupa. De Luis Tosar podemos decir lo mismo. Incluso de Joan Pera, que exhibe más registros que los del personaje divertido y apocado con el que le solemos identificar. Stephanie Cayo y Rodrigo de la Serna rayan a un muy buen nivel, incluso sorteando la dificultad de cantar, bailar y tocar el piano que les corresponde interpretar en esta ocasión.

                         De la Serna, Cayo, Monzón y Tosar   

Probablemente alguien cuestionará la credibilidad de algunas escenas o la imagen un poco tópica y negativa que se da de Casablanca o Recife. Pero se trata de una comedia, ciertas concesiones a la exageración son aceptables y no cuestionan la convicción de que es una película que vale la pena saborear. Quizás llega con retraso. A principios de verano habría sido un buen antídoto para una sociedad como la catalana y la española demasiado enfrascadas en discusiones y malas caras y poco predispuestas a plantarle cara al mundo con sonrisas como las que provoca ‘Yucatán’.


Siscu Baiges

martes, 14 de agosto de 2018

África y sus mujeres, vistas por Remei Sipi


Remei Sipi vive en Barcelona desde hace 46 años. Nació en Guinea Ecuatorial y en sus escritos nos ha acercado a menudo a la vida de las mujeres migrantes africanas. La editorial Wanafrica acaba de publicar su último libro, que ha titulado, "Mujeres africanas. Más allá del tópico de la jovialidad". El objetivo de este ensayo es "mostrar que las mujeres de las diferentes sociedades africanas no aceptan pasivamente un destino que no han elegido, tal y como muchas veces se las presenta en los medios de comunicación occidentales, sino que luchan a pesar de las barreras que les ponen sus gobiernos, sus religiones, sus tradiciones y sus maridos".

La autora reconoce que hablar de "mujeres africanas" adolece de una generalización excesiva y que hay que bajar a la realidad de cada país o de cada región del continente africano para concretar más en la realidad de cada colectivo femenino. Pero detecta elementos comunes como su función en la lucha contra el colonialismo, durante los procesos de independencia y en la supervivencia de las familias. Uno de los capítulos está dedicado, precisamente, a hablar de las diversas tipologías de familia africana y el papel que juegan las mujeres en ella. Si han sido y todavía son bastante invisibilizadas en los países del Norte, las africanas han sufrido y sufren esta marginación agravada por unas condiciones de salud y alimentación mucho más frágiles.

África lucha contra la tradición de la mutilación genital femenina que todavía se practica en 28 países, aunque en 11 es ilegal y que la Unión Africana ya aprobó en 2003 que había que eliminarla. Cada segundo cinco niñas son sometidas a esa práctica brutal a día de hoy. Otras tradiciones juegan contra la liberación de las mujeres. Se entiende que el combate feminista tenga mucho trabajo pendiente en África y Remei Sipi nos presenta las diversas formas que adopta, a menudo no coincidentes con las ideas y propuestas del feminismo occidental'.


'Mujeres africanas' termina con un apartado dedicado a autoras que han hecho aportaciones notables a la la cultura tanto desde dentro como desde fuera del continente. Repasando este capítulo nos damos cuenta de nuestro grado de ignorancia en cuanto a la literatura africana y confirmamos la necesidad de que libros como "Mujeres africanas" caigan en cuantas más manos mejor. ¡Para leerlos y aprender de su contenido, claro está!

Siscu Baiges

Àfrica i les seves dones, vistes per Remei Sipi



Remei Sipi viu a Barcelona des de fa 46 anys. Va néixer a Guinea Equatorial i en els seus escrits ens ha acostat sovint a la vida de les dones migrants africanes. L’editorial Wanafrica acaba de publicar el seu darrer llibre, que ha titulat, “Dones africanes. Més enllà del tòpic de la jovialitat”. L’objectiu d’aquest assaig és “mostrar  que les dones de les diferents societats africanes no accepten passivament un destí que no han elegit, tal i com moltes vegades se les presenta als mitjans de comunicació occidentals, sinó que lluiten malgrat les barreres que els posen els seus governs, les seves religions, les seves tradicions i els seus marits”.

L’autora reconeix que parlar de “dones africanes” peca d’una generalització excessiva i que cal baixar a la realitat de cada país o cada regió del continent africà per filar més prim en la realitat de cada col·lectiu femení. Però assenyala elements comuns com la seva funció en la lluita contra el colonialisme, durant els processos d’independència i la supervivència de les famílies. Un dels capítols està dedicat, precisament, a parlar de les diverses tipologies de família africana i el paper que hi juguen les dones. Si han estat i encara són força invisibilitzades als països del Nord, les africanes han patit i pateixen aquesta marginació agreujada per unes condicions de salut i alimentació molt més fràgils.

Àfrica lluita contra la tradició de la mutilació genital femenina que encara es practica a 28 països, tot i que a 11 és il·legal i que la Unió Africana ja va aprovar el 2003 que s’havia d’eliminar. Cada segon cinc nenes hi són sotmeses a dia d’avui. D’altres tradicions juguen contra l’alliberament de les dones. S’entén que el combat feminista tingui molta feina a fer a l’Àfrica i Remei Sipi ens presenta les diverses formes que hi adopta, sovint no coincidents amb les idees i propostes del feminisme ‘occidental’.


‘Dones africanes’ acaba amb un apartat dedicat a autores que han fet aportacions notables a la cultura tant des de dins com des de fora del continent. Repassant aquest capítol ens adonem de com en som d’ignorants pel que fa a la literatura africana i confirmem la necessitat que llibres com “Dones africanes” caiguin en quantes més mans millor. Per llegir-los i aprendre del seu contingut, clar!

Siscu Baiges

domingo, 12 de agosto de 2018

La Líbia que ningú no ens explica


Hi ha llibres de lectura imprescindibles de l'existència dels quals ens assabentem quan ja porten temps en circulació. No sé si és culpa nostra, per distracció o desbordats per la sobredosi d'informació que ens envolta, o d'una societat que prima més la promoció del quadern improvisat d'un 'youtuber' amb cap cosa interessant per explicar que la difusió d'un treball conscienciós o arriscat com el que hi ha darrere de "Terra endins: Vida i mort a la ruta líbia cap a Europa" (Libros del K.0.). El periodista Karlos Zurutuza està darrere d'aquest treball que hauria de conèixer tota persona interessada i escandalitzada amb el que està succeint amb la immigració que intenta saltar a Europa travessant el Mediterrani des del nord d'Àfrica i, en aquest cas, més concretament Líbia.

Zurutuza i el fotògraf Ricard García Vilanova han conegut la realitat líbia des de 2011, quan van formar part del considerable grup de periodistes que es van desplaçar al país per informar de la revolució que va fer caure a qui semblava intocable dictador Muammar al-Gaddafi. Després de la mort de Gaddafi, Líbia es va escindir. Es van formar dos governs contraposats i el país va caure en mans de nombroses guerrilles que es van fer forts a ciutats i regions diverses. Els periodistes van marxar. Per seguretat personal i perquè el que estava passant era massa complicat d’explicar i entendre. Tampoc el poder polític i mediàtic mundial té massa interès en entrar en detalls del que passa avui a Líbia i perquè.

Líbia va seguir interessant als italians que veien com desenes de milers d'immigrants arribaven al seu territori empesos al mar per màfies que els treien tants diners com podien i rescatats per vaixells de la Marina italiana, primer, i europeus després, al costat dels de les ONG que es van animar a reduir en la mesura del possible el nombre de vides perdudes a la Mediterrània. La pressió sobre Itàlia es va fer insuportable, especialment per al nou govern barreja d'ultradreta i populisme suposadament d'esquerres, i el ministre de l'Interior, Matteo Salvini, arribat al càrrec el mes de juny passat, va decidir tancar els ports del seu país als immigrants recollits al mar. Malta es va sumar a la festa i també ignora les peticions desesperades de desembarcament d'immigrants que li arriben.

"Que els tornen a Líbia", responen els governs italià i maltès quan reben aquestes peticions. I això és l'últim que volen escoltar els que han estat rescatats. El que aquestes persones expliquen ja en els vaixells que els han pujat des de les seves fràgils embarcacions és que a Líbia han patit i vist de tot: violacions, assassinats, abusos de tota mena, xantatges, esclavisme, cops, fam ...



Zurutuza es fica a la boca del llop i explica la realitat d'aquesta Líbia de la qual no en sabem res. Distingeix entre el tracte que donen als migrants les màfies de traficants de persones i els guardes costaners libis finançats amb diners europeus. No tot es pot resoldre amb un "Europa tanca els ulls davant unes autoritats líbies que es queden amb els seus diners i tracten els migrants com a animals". També les ONG cometen errors. Però, alhora, el periodista basc es pregunta si "sap algú de la Unió Europea el que està passant a Líbia?".

Si la Unió Europea o qualsevol de nosaltres vol saber com és la Líbia de la qual parteixen aquestes persones a la recerca d'una vida digna que difícilment trobaran entre nosaltres és bo que devori les 141 pàgines de "Terra endins". Allà estan condensats nombrosos reportatges, les vides i aspiracions de moltes persones de carn i ossos, les raons per les que l'esperança i l'horror es barregen a Líbia. Zurutuza porta anys explicant històries com aquestes a 'Al Jazeera', 'The Guardian', 'Vicenews', 'Político', 'Monocle' o 'Middle East Eye'

'Terra endins' ens retreu que a més de donar suport a les ONG que rescaten persones a la Mediterrània i criticar la insolidaritat de tantes administracions públiques no ens esforcem més per entendre per què succeeixen aquestes tragèdies humanitàries i com són els que les pateixen i els que conviuen amb ells. La realitat és la que Karlos Zurutuza ens explica de primera mà. Conèixer-la ens vacunarà contra les històries senzilles de 'bons' i 'dolents'. La qual cosa no eximeix, més aviat al contrari, de denunciar i lluitar contra el drama humà que 'Terra endins' posa davant els nostres ulls.

Siscu Baiges

La Libia que nadie nos explica



Hay libros de lectura imprescindibles de cuya existencia uno se entera cuando ya llevan tiempo en circulación. No sé si es culpa mía, por despiste o desbordado por la sobredosis de información que nos rodea, o de una sociedad que prima más la promoción del cuaderno improvisado de un ‘youtuber’ con poco interesante que explicar que la difusión de un trabajo concienzudo o arriesgado como el que hay detrás de “Tierra adentro: Vida y muerte en la ruta libia hacia Europa” (Libros del K.0.). El periodista Karlos Zurutuza está detrás de este trabajo que debería conocer toda persona interesada y escandalizada con lo que está sucediendo con la inmigración que intenta saltar a Europa atravesando el Mediterráneo desde el norte de África y, en este caso, más concretamente Libia.

Zurutuza y el fotógrafo Ricard García Vilanova han conocido la realidad libia desde 2011, cuando formaron parte del considerable grupo de periodistas que se desplazaron al país para informar de la revolución que se llevó por delante al que parecía inamovible dictador Muamar el Gadafi. Tras la muerte de Gadafi, Libia se escindió. Se formaron dos gobiernos contrapuestos y el país cayó en manos de numerosas guerrillas que se hicieron fuertes en ciudades y regiones diversas. Los porque lo que estaba pasando era demasiado complicado de explicar y entender. Tampoco el poder político y mediático mundial está muy interesado en que se sepa qué pasa hoy en Libia y porqué.
Libia siguió interesando a los italianos que veían como decenas de miles de inmigrantes llegaban a su territorio empujados al mar por mafias que les sacaban tanto dinero como podían y rescatados por barcos de la Marina italiana, primero, y europeos después, junto a los de las ONGs que se animaron a reducir en la medida de lo posible el número de vidas perdidas en el Mediterráneo. La presión sobre Italia se hizo insoportable, especialmente para el nuevo gobierno mezcla de ultraderecha y populismo supuestamente de izquierdas,  y el ministro del Interior, Matteo Salvini, llegado al cargo el mes de junio pasado, decidió cerrar los puertos de su país a los inmigrantes recogidos en el mar. Malta se sumó a la fiesta y también ignora las peticiones desesperadas de desembarco de inmigrantes que le llegan.

“Que los devuelvan a Libia”, responden los gobiernos italiano y maltés cuando reciben esas peticiones. Y eso es lo último que quieren escuchar quienes han sido rescatados. Lo que esas personas explican ya en los barcos que los han subido desde sus frágiles embarcaciones es que en Libia han sufrido y visto de todo: violaciones, asesinatos, abusos de todo tipo, chantajes, esclavismo, golpes, hambre…



Zurutuza se mete en la boca del lobo y explica la realidad de esa Libia de la que no sabemos apenas nada. Distingue entre el trato que dan a los migrantes las mafias de traficantes de personas y los guardas costeros libios financiados con dinero europeo. No todo se puede zanjar con un “Europa cierra los ojos ante unas autoridades libias que se quedan con su dinero y tratan a los migrantes como animales”. También las ONGs cometen errores. Pero, a la vez, el periodista vasco se pregunta si “¿sabe alguien de la Unión Europea lo que está ocurriendo en Libia?”.

Si la Unión Europea o cualquiera de nosotros quiere saber cómo es la Libia de la que parten esas personas en busca de una vida digna que difícilmente encontrarán entre nosotros es bueno que devore las 141 páginas de “Tierra adentro”. Allí están condensados numerosos reportajes, las vidas y aspiraciones de muchas personas de carne y hueso, las razones por las que la esperanza y el horror se mezclan en Libia. Zurutuza lleva años explicando historias como esas en ‘Al Jazzera’, ‘The Guardian’, ‘Vicenews’, ‘Político’, ‘Monocle’ o ‘Middle East Eye’

‘Tierra adentro’ nos echa en cara que además de apoyar a las ONGs que rescatan personas en el Mediterráneo y criticar la insolidaridad de tantas administraciones públicas no nos esforcemos más por entender porqué suceden esas tragedias humanitarias y cómo son los que las sufren y quienes conviven con ellos. La realidad es la que Karlos Zurutuza nos cuenta de primera mano. Conocerla nos vacunará contra las historias sencillas de ‘buenos’ y ‘malos’. Lo cual no exime, más bien al contrario, de denunciar y luchar contra el drama humano que ‘Tierra adentro’ pone ante nuestros ojos.

Siscu Baiges

domingo, 5 de agosto de 2018

"Mujeres migradas", la vida real que no surt als noticiaris




La hondurenya Cinthya Maldonado dedica el seu llibre "Mujeres migradas" a “cadascuna de vosaltres que d'una o altra forma heu format part de la meva vida, tant d'aquell costat de l'Atlàntic com d'aquest. ¡Gràcies per tots els aprenentatges!". Ella va aprendre d'aquestes dones i els que llegim el llibre aprenem com és la realitat que tenim al costat i de la qual ens arriben ben poques notícies.

Milers de dones hondurenyes viuen experiències com les que ens descriu Cinthya i vivim aliens a elles. Per això és tan valuós el seu esforç en recollir-les i exposar-les -en ocasions, m'atreviria a dir que 'llençar-nos-les a la cara- a les 75 pàgines de "Mujeres migradas".

Amb un llenguatge directe i clar, Maldonado ens fica en la pell de dones que han deixat els seus fills a Hondures, i també en d’altres països centreamericans, i que encaixen nombroses vexacions a canvi d'acumular diners suficients com per a poder portar-los a Espanya amb elles o finançar els seus estudis i desenvolupament al seu país natal.

Llegint aquest recull d'històries personals apreciem tant el coratge de les protagonistes com la precarietat moral i material de moltes persones i de la societat que els rep. Unes famílies i una societat massa disposades a explotar les urgències d'aquestes dones a canvi de negar-los el salari i el tracte humà que mereixen.

Són 75 pàgines que recullen molt dolor i tristesa, però que també traspuen valentia i esperit de lluita, com anuncia Cinthya Maldonado en el paràgraf que tanca aquest extens reportatge de lectura necessària: "No pararé mai de lluitar per una formació digna de qualitat perquè cada dona migrada se senti realitzada i es pugui superar. I que els seus drets no li siguin vulnerats. La sororitat i la solidaritat sempre han de ser part de la vida de cada dona envers una altra dona ".

Siscu Baiges


"Mujeres migradas"
Letrame Editorial    www.letrame.com      info@Letrame.com
Primera edició: maig de 2018
75 pàgines
12 euros
Diseny de portada: Antonio F.López
Accessible a:
https://www.letrame.com/producto/mujeres-migradas/
https://www.amazon.es/Mujeres-Migradas-Novela-Cinthya-Maldonado/dp/841749958X

“Mujeres migradas”, la vida real que no sale en los noticiarios



La hondureña Cinthya Maldonado dedica su libro “Mujeres migradas” a “cada una de vosotras que de una u otra forma habéis formado parte de mi vida, tanto de aquel lado del Atlántico como de ese. ¡Gracias por todos los aprendizajes!”. Ella aprendió de esas mujeres y quienes leemos el libro aprendemos cómo es la realidad que tenemos al lado y de la que apenas tenemos noticias.

Miles de mujeres hondureñas viven experiencias como las que nos describe Cinthya y vivimos ajenos a ellas. Por eso es tan valioso su esfuerzo en recogerlas y exponerlas –en ocasiones, me atrevería a decir que ‘lanzárnoslas a la cara- en las 75 páginas de “Mujeres migradas”.

Con un lenguaje directo y claro, Maldonado nos mete en la piel de mujeres que han dejado a sus hijos en Honduras, y también en otros países centroamericanos, y que encajan numerosas vejaciones a cambio de acumular dinero suficiente como para poder traérselos a España con ellas o financiar sus estudios y desarrollo en su país natal.

Leyendo esta recopilación de historias personales apreciamos tanto el coraje de sus protagonistas como la precariedad moral y material de muchas personas y de la sociedad que los recibe. Unas familias y una sociedad demasiado dispuestas a explotar las urgencias de esas mujeres a cambio de negarles el salario y el trato humano que merecen.

Son 75 páginas que recogen mucho dolor y tristeza, pero que también rezuman valentía y espíritu de lucha, como anuncia Cinthya Maldonado en el párrafo que cierra este extenso reportaje de lectura necesaria: “No pararé nunca de luchar por una formación digna de calidad para que cada mujer migrada se sienta realizada y se pueda superar. Y que sus derechos no le sean vulnerados. La sororidad y la solidaridad siempre han de ser parte de la vida de cada mujer para con otra mujer”.

Siscu Baiges


Mujeres migradas
Letrame Editorial      www.letrame.com              info@Letrame.com
Primera edición: Mayo de 2018
75 páginas
12 euros
Diseño de portada: Antonio F.López
Accesible en
https://www.amazon.es/Mujeres-Migradas-Novela-Cinthya-Maldonado/dp/841749958X