martes, 6 de febrero de 2024

'Cuatro hijas' merece más que un Óscar

 


El 16 de marzo se entregan los Óscars a las mejores películas y documentales estrenados en 2023. “Cuatro hijas” ha sido nominada como mejor película documental y me gustaría que la galardonaran como reconocimiento del esfuerzo y el mensaje que conlleva. Es una película y un documental a la vez. Reconstruye con actores y personajes reales la vida de una madre tunecina, Olfa Hamroui, y sus cuatro hijas –Eya, Tayssir, Ghofrane y Rama-, bajo la dirección de Kaouther Ben Hania.

En 2016, Olfa vio cómo dos de sus cuatro hijas –Ghofrane y Rama- se marchaban de casa para incorporarse al grupo de fanáticos del Estado Islámico (ISIS). Habló de ello a los medios de comunicación y la directora de cine Kaouther Ben Hania explica así porque decidió convertir su vivencia en una película documental: “En una emisora de radio escuché a Olfa contar la trágica historia de sus hijas. Aquello me intrigó y me conmovió. Una vez más, era la historia de una madre y sus cuatro hijas adolescentes. Olfa me fascinó desde el principio. Vi a un personaje muy potente para el cine. Era la encarnación de una madre con todas las contradicciones, ambigüedades, zonas problemáticas. Su historia, compleja y aterradora, me perseguía y estaba muy interesada en explorarla y comprenderla”.



Eya i Tayssir, las dos hijas de Olfa que interpretan su papel real en la película


Desde el comienzo de la película me quedé enganchado a la historia de Olfa y sus cuatro hijas. Tiene razón Ben Hania cuando dice que las vivencias de las protagonistas nos permiten entender las contradicciones y las zonas oscuras y confusas en las que se mueven sociedades como la tunecina: una mezcla de generaciones que conviven, chocan y al mismo tiempo se necesitan. Un modo conservador y tradicional ve cómo sus hijas en un contexto relativamente abierto pero no libre del todo. Puede castigar a la hija que se viste y maquilla como una miembro de la comunidad heavy metal o punk pero al mismo tiempo no puede digerir que otras dos opten por ponerse el burka y marcharse de casa para incorporarse al ISIS casándose con milicianos de ese grupo.

“Cuatro hijas” comienza con la madre triste diciendo que ha perdido a dos hijas. Quien no está en el caso de la historia creerá que están muertas. Muertas no lo están, pero están condenadas a 16 años de cárcel. Una de ellas ha hecho abuela en Olfa. La cámara busca la cara de esta niña en l cárcel donde están su madre y su tía para poner punto y final a la película. ¿Qué será de ella? ¿Qué futuro le espera?

Si premian con un Óscar esta película documental lo tendrá bien merecido. Pero Kouther Ben Hania nos pide algo más que aplaudir ese posible galardón. “Cuatro hijas” nos acerca a una realidad que ignoramos y que nos reclama más atención e implicación en combatir el dolor y las contradicciones injustas y absurdas que nos expone.


Quatre filles’ mereix més que un Òscar

 

El 16 de març s’entreguen els Òscars a les millors pel·lícules i documentals estrenats l’any 2023. “Quatre filles” ha estat nominada com a millor pel·lícula documental i m’agradaria que la guardonessin com a reconeixement de l’esforç i el missatge que comporta. És una pel·lícula i un documental al mateix temps. Reconstrueix amb actors i personatges reals la vida d’una mare tunisiana, Olfa Hamroui, i les seves quatre filles –Eya, Tayssir, Ghofrane i Rama- sota la direcció de Kaouther Ben Hania.

El 2016, Olfa va veure com dues de les seves quatre filles marxaven de casa per incorporar-se al grup de fanàtics de l’Estat Islàmic (ISIS). En va parlar als mitjans de comunicació i la directora de cinema Kaouther Ben Hania explica així perquè va decidir convertir la seva vivència en una pel·lícula documental: “En una emissora de ràdio vaig escoltar Olfa explicar la tràgica història de les seves filles. Allò em va intrigar i em va commoure. Un cop més, era la història d'una mare i de les seves quatre filles adolescents. Olfa em va fascinar des del principi. Hi vaig veure un personatge molt potent per al cinema. Era l'encarnació d'una mare amb totes les contradiccions, les ambigüitats, les zones problemàtiques. La seva història, complexa i aterridora, em perseguia i estava molt interessada a explorar-la i comprendre-la”.

Des del començament de la pel·lícula em vaig quedar enganxat a la història d’Olfa i les seves quatre filles. Té raó Ben Hania quan diu que les vivències de les protagonistes ens permeten entendre les contradiccions i les zones obscures i confuses en què es mouen societats com la tunisiana: una barreja de generacions que conviuen, xoquen i alhora es necessiten. Una manera conservadora i tradicional veu com les seves filles en un context relativament obert però no lliure del tot. Pot castigar la filla que es vesteix i maquilla com una membre de la comunitat heavy metal o punk però alhora no pot pair que dues altres optin per posar-se el burka i marxar de casa per incorporar-se a l’ISIS casant-se amb milicians d’aquest grup.

                                                              Eya i Tayssir, les dues filles d'Olfa Hamroui, que interpreten el seu paper a la vida real a la pel·lícula


“Quatre filles” comença amb la mare trista dient que ha perdut dues filles. Qui no està al cas de la història creurà que són mortes. Mortes no ho estan, però estan condemnades a 16 anys de presó. Una d’elles ha fet àvia a Olfa. La càmera busca la cara d’aquesta nena per posar punt i final a la pel·lícula. Què serà d’ella? Quin futur li espera?

Si premien amb un Òscar aquesta pel·lícula documental el tindrà ben merescut. Però Kouther Ben Hania ens demana alguna cosa més que aplaudir aquest possible guardó. “Quatre filles” ens apropa una realitat que ignorem i que ens reclama més atenció i implicació en combatre el dolor i les contradiccions injustes i absurdes que ens exposa.


domingo, 17 de diciembre de 2023

¿Quién dice que la ópera es aburrida?

 


Laia Alsina, una de los cuatro protagonistas de OPERA PER TUTTI, la obra que se puede ver desde este domingo 17 de diciembre hasta el 11 de febrero en el Teatro Aquitania de Barcelona, dice, nada más subirse el telón, que le aburre la ópera. Escuchando a una diva (Anna Belén Gómez) interpretar una pieza operística se duerme y en su sueño organiza una divertida, entretenida y agradable historia que permite divulgar este género musical.

Les acompañan en este sueño Albert Gràcia y Miquel Malirach, todos ellos bajo la dirección de Edu Pericàs, a partir de una idea de Axa Guarch. Una primera versión de este espectáculo se pudo ver las temporadas 2016/2017 y 2017/2018 en el Teatro Borràs. Entonces se tituló OPERA FOR KIDS y, viendo las reacciones de los niños y niñas que asistieron al estreno de OPERA PER TUTTI, hay que decir que consigue el objetivo de divertir y educar a la vez.

Los 65 minutos que dura esta obra entretienen y divierten también a los adultos, que redescubren piezas que se han hecho populares de Puccini, Verdi, Mozart, Donizetti, Rossini y Bizet. Hay una sorpresa final: Bohemian Rapsody, de Queen, que hace que pequeños y mayores se remuevan en sus sillas o, directamente, se pongan a bailar.



     Laia Alsina, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Miquel Malirach


Una buena recomendación para estas fiestas de Navidad es acercarse al Teatro Aquitania para pasar un rato agradable viendo y escuchando OPERA POR TUTTI. Y si vais ya veréis que no os importaría repetir la experiencia cualquier día antes de que baje el telón por última vez. Conviene revisar el calendario de días y horas de los diferentes pases aquí.

Merece la pena ver el espectáculo que nos ofrecen desde el escenario y, también, el de los niños alucinados, aplaudiendo y riendo (el humor es una pieza importante del show) desde sus butacas. El día del estreno estaban todas ocupadas. OPERA PER TUTTI se merece que también lo estén el resto de días que podremos disfrutarla en el Aquitania.



Qui diu que l’òpera és avorrida?

 


Laia Alsina, una dels quatre protagonistes d’OPERA PER TUTTI, l’obra que es pot veure des d’aquest diumenge 17 de desembre fins l’11 de febrer al Teatre Aquitània de Barcelona, diu, tot just pujar-se el teló, que l’avorreix l’òpera. Escoltant una diva (Anna Belén Gómez) interpretar una peça operística s’adorm i en el seu somni organitza una divertida, entretinguda i agradable història que permet divulgar aquest gènere musical.

Els acompanyen en aquest somni Albert Gràcia i Miquel Malirach, tots ells sota la direcció d’Edu Pericàs, a partir d’una idea d’Axa Guarch. Una primera versió d’aquest espectacle es va poder veure les temporades 2016/2017 i 2017/2018 al Teatre Borràs. Aleshores es va titular OPERA FOR KIDS i, veient les reaccions dels nens i nenes que van assistir a l’estrena d’OPERA PER TUTTI, cal dir que aconsegueix l’objectiu de divertir i educar alhora.

Els 65 minuts que dura aquesta obra entretenen i diverteixen també als adults, que redescobreixen peces que s’han fet populars de Puccini, Verdi, Mozart, Donizetti, Rossini i Bizet. Hi ha una sorpresa final: Bohemian Rapsody, de Queen, fa que petits i grans es remoguin a les seves cadires o, directament, es posin a ballar.



     Laia Alsina, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Miquel Malirach


Una bona recomanació per aquestes festes de Nadal és acostar-se al Teatre Aquitània per passar una estona agradable veient i escoltant OPERA PER TUTTI. I si hi aneu ja veureu que no us faria res repetir l’experiència qualsevol dia abans no baixi el teló per darrer cop. Convé recórrer al web del teatre per revisar els dies i les hores de les representacions.

Val la pena per veure l’espectacle que ens ofereixen des de l’escenari i, també, el de la canalla al·lucinada, aplaudint i rient (l’humor és una peça important del show) des de les seves butaques. El dia de l’estrena estaven totes ocupades. OPERA PER TUTTI es mereix que també ho estiguin la resta de dies que podrem gaudir-la a l’Aquitània.



martes, 14 de noviembre de 2023

El maestro que prometió el mar

 


Ocurre rara vez que en el pase comercial de una película parte del público aplauda cuando acaba. Me sorprendió y gustó cuando me encontré con esta actitud de parte de los asistentes a la proyección de El maestro que prometió el mar, el pasado domingo 12 de noviembre en una de las salas de los cines Girona, en Barcelona.

Comparto el agradecimiento de los espectadores que mostraron su satisfacción con la película aplaudiéndola. No he leído la novela de Paco Escribano en la que se basa: Desenterrando el silencio: Antoni Benaiges, el maestro que prometió el mar. Pero sin haberla leído creo que hay que hacerlo de la misma forma que recomiendo ver la película que ha dirigido Patricia Font.

Me ha gustado también saber que las primeras proyecciones han tenido una muy buena acogida de público, hecho especialmente meritorio en unos tiempos en los que mucha gente prefiere sentarse frente al televisor para ver una película o varios capítulos de una en una plataforma de contenidos en vez de desplazarse a una sala de cine.

Y creo que el estreno de El maestro que prometió el mar ha llegado en el momento perfecto. Ha coincidido con las manifestaciones en Madrid y en otras ciudades de España donde se han escuchado “vivas” a Franco, cánticos de Cara al Sol o peticiones de un nuevo Alzamiento Nacional. El Alzamiento Nacional de Franco fue el que hizo imposible que el profesor Antoni Benaiges, nacido en Mont-roig del Camp, llevara a ver el mar a los niños y niñas que eran alumnos suyos en Bañuelos de Bureba, un pequeño pueblo de Burgos. Fue ese golpe militar contra la República el que acabó con su ilusión y su vida.




Patricia Font nos muestra la vida de este maestro (Enric Auquer) paralelamente a los esfuerzos de una mujer (Laia Costa) por encontrar los restos de su bisabuelo, que fue padre de un alumno de Benaiges. No es una película con final feliz. La guerra civil no lo tuvo. Pero El maestro que prometió el mar nos recuerda la necesidad de no olvidar el daño que hicieron aquellos que se sublevaron con las armas contra la República española. Y de exigir contundencia judicial contra los que hoy salen a la calle para gritar contra la democracia española y para reivindicar el golpe de Estado de quienes asesinaron la que teníamos en 1936.

Antoni Benaiges debería haber podido llevar a los niños y niñas de Bañuelos de Bureba a ver el mar tarraconense. Un buen homenaje que podemos hacerle a él y a lo que representa es ir al cine a ver cómo lo intentó. Y si usted aplaude cuando termine la proyección, seguro que no estará solo.

Por cierto, a la película y a sus protagonistas posiblemente también les aplaudan en más de una gala de entrega de premios en los próximos meses. Ya han empezado a cosecharlos.





El mestre que va prometre el mar

 


Passa poques vegades que en el passi comercial d’una pel·lícula part del públic aplaudeixi quan s’acaba. Em va sorprendre i agradar quan em vaig trobar amb aquesta actitud de part dels assistents a la projecció d’El mestre que va prometre el mar, el passat diumenge 12 de novembre a una de les sales dels cinemes Girona, a Barcelona.

Comparteixo l’agraïment dels espectadors que van mostrar la seva satisfacció amb la pel·lícula aplaudint-la. No he llegit la novel·la de Paco Escribano en la que es basa: Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Però sense haver-la llegit crec que cal fer-ho de la mateixa manera que recomano veure la pel·lícula que ha dirigit Patricia Font.

M’ha agradat també saber que les primeres projeccions han tingut una molt bona acollida de públic, fet especialment meritori en uns temps en què molta gent prefereix asseure’s davant el televisor per veure una pel·lícula o uns quants capítols d’una sèrie en una plataforma de continguts en comptes de desplaçar-se a una sala de cinema.

I penso que l’estrena d’El mestre que va prometre el mar ha arribat en el moment perfecte. Ha coincidit amb les manifestacions a Madrid i a d’altres ciutats d’Espanya on s’han escoltat “vivas” a Franco, càntics de Cara al Sol o peticions d’un nou Alzamiento Nacional. L’Alzamiento Nacional de Franco va ser el que va fer impossible que el professor Antoni Benaiges, nascut a Mont-roig del Camp, portés a veure el mar els nens i nenes que eren alumnes seus a Bañuelos de Bureba, un petit poble de Burgos,. Va ser aquell cop militar contra la República el que va acabar amb la seva il·lusió i la seva vida.



Patricia Font ens mostra la vida d’aquest mestre (Enric Auquer) paral·lelament als esforços d’una dona (Laia Costa) per trobar les restes del seu besavi, que va ser pare d’un alumne de Benaiges. No és una pel·lícula amb final feliç. La guerra civil no el va tenir. Però El mestre que va prometre el mar ens recorda la necessitat de no oblidar el mal que van fer aquells que es van revoltar amb les armes contra la República espanyola. I d’exigir contundència judicial contra els que avui surten al carrer per cridar contra la democràcia espanyola i per reivindicar el cop d’Estat dels que van assassinar la que teníem el 1936.

Antoni Benaiges hauria d’haver pogut portar els nens i nenes de Bañuelos de Bureba a veure el mar tarragoní. Un bon homenatge que podem fer-li a ell i al que representa és anar al cinema a veure com ho va intentar. I si aplaudeixes quan acabi la projecció, segur que no estaràs sol.

Per cert, a la pel·lícula i als seus protagonistes possiblement també els aplaudeixen a més d'una gala de lliurament de premis en els propers mesos. Ja han començat a recollir-los.



 


martes, 24 de octubre de 2023

Poder, trucos y trampas de la prensa económica

 


“Pescar el salmón” es la forma en que el periodista Yago Álvarez Barba nos alecciona sobre cómo hay que leer la prensa económica en este país. Esa prensa suele identificarse con el papel salmón porque ese color fue el que eligió Douglas Gordon MacRae, en 1888, para las páginas del nuevo periódico que dirigía: The Financial Times. Los principales periódicos especializados en información económica le copiaron la idea y ahora asociamos el color salmón con este tipo de prensa. Lo explica Álvarez Barba en el libro que acaba de publicar con ese título. Le ha añadido el subtítulo de “Bulos, narrativas y poder en la prensa económico”. Efectivamente, el autor nos explica, con todo lujo de detalles, quienes mandan y qué pretenden vendernos en los medios de comunicación “salmón”.

Este libro deja al desnudo lo que muchos medios pretenden ocultar, los trucos y las trampas que utilizan para vender su concepción conservadora de la economía y de la sociedad, su opción por el capitalismo liberal. Trucos y trampas que implican buscar palabras grandilocuentes o en inglés para engañar al lector o intentarlo. O hacer juegos de manos con las cifras para llegar a conclusiones falaces que sirvan a los poderosos y a sus empresas para eludir una presión fiscal que beneficie a los ciudadanos más débiles, a la mayoría de la sociedad.

“Pescar el salmón” no pretende que no se lea esa prensa, sino “derribar esas barreras del lenguaje y desmontar las narrativas creadas y las estrategias de manipulación de la opinión pública con la intención de que la ciudadanía pueda enfrentarse a la prensa económica”. Es la obra fruto del activismo y del cabreo. Así lo reconoce Yago Álvarez Barba a quien podemos seguir en “El Salmón Contracorriente”, la sección de economía de El Salto o en el canal de Twitch de este medio cooperativista.



Pescar el salmón  //  Yago Álvarez Barba // Capitán Swing  // 167 páginas

17,50 euros