'Cuatro hijas' merece más que un Óscar

 

El 16 de marzo se entregan los Óscars a las mejores películas y documentales estrenados en 2023. “Cuatro hijas” ha sido nominada como mejor película documental y me gustaría que la galardonaran como reconocimiento del esfuerzo y el mensaje que conlleva. Es una película y un documental a la vez. Reconstruye con actores y personajes reales la vida de una madre tunecina, Olfa Hamroui, y sus cuatro hijas –Eya, Tayssir, Ghofrane y Rama-, bajo la dirección de Kaouther Ben Hania.

En 2016, Olfa vio cómo dos de sus cuatro hijas –Ghofrane y Rama- se marchaban de casa para incorporarse al grupo de fanáticos del Estado Islámico (ISIS). Habló de ello a los medios de comunicación y la directora de cine Kaouther Ben Hania explica así porque decidió convertir su vivencia en una película documental: “En una emisora de radio escuché a Olfa contar la trágica historia de sus hijas. Aquello me intrigó y me conmovió. Una vez más, era la historia de una madre y sus cuatro hijas adolescentes. Olfa me fascinó desde el principio. Vi a un personaje muy potente para el cine. Era la encarnación de una madre con todas las contradicciones, ambigüedades, zonas problemáticas. Su historia, compleja y aterradora, me perseguía y estaba muy interesada en explorarla y comprenderla”.

Eya i Tayssir, las dos hijas de Olfa que interpretan su papel real en la película

Desde el comienzo de la película me quedé enganchado a la historia de Olfa y sus cuatro hijas. Tiene razón Ben Hania cuando dice que las vivencias de las protagonistas nos permiten entender las contradicciones y las zonas oscuras y confusas en las que se mueven sociedades como la tunecina: una mezcla de generaciones que conviven, chocan y al mismo tiempo se necesitan. Un modo conservador y tradicional ve cómo sus hijas en un contexto relativamente abierto pero no libre del todo. Puede castigar a la hija que se viste y maquilla como una miembro de la comunidad heavy metal o punk pero al mismo tiempo no puede digerir que otras dos opten por ponerse el burka y marcharse de casa para incorporarse al ISIS casándose con milicianos de ese grupo.

“Cuatro hijas” comienza con la madre triste diciendo que ha perdido a dos hijas. Quien no está en el caso de la historia creerá que están muertas. Muertas no lo están, pero están condenadas a 16 años de cárcel. Una de ellas ha hecho abuela en Olfa. La cámara busca la cara de esta niña en l cárcel donde están su madre y su tía para poner punto y final a la película. ¿Qué será de ella? ¿Qué futuro le espera?

Si premian con un Óscar esta película documental lo tendrá bien merecido. Pero Kouther Ben Hania nos pide algo más que aplaudir ese posible galardón. “Cuatro hijas” nos acerca a una realidad que ignoramos y que nos reclama más atención e implicación en combatir el dolor y las contradicciones injustas y absurdas que nos expone.

Quatre filles’ mereix més que un Òscar

 

El 16 de març s’entreguen els Òscars a les millors pel·lícules i documentals estrenats l’any 2023. “Quatre filles” ha estat nominada com a millor pel·lícula documental i m’agradaria que la guardonessin com a reconeixement de l’esforç i el missatge que comporta. És una pel·lícula i un documental al mateix temps. Reconstrueix amb actors i personatges reals la vida d’una mare tunisiana, Olfa Hamroui, i les seves quatre filles –Eya, Tayssir, Ghofrane i Rama- sota la direcció de Kaouther Ben Hania.

El 2016, Olfa va veure com dues de les seves quatre filles marxaven de casa per incorporar-se al grup de fanàtics de l’Estat Islàmic (ISIS). En va parlar als mitjans de comunicació i la directora de cinema Kaouther Ben Hania explica així perquè va decidir convertir la seva vivència en una pel·lícula documental: “En una emissora de ràdio vaig escoltar Olfa explicar la tràgica història de les seves filles. Allò em va intrigar i em va commoure. Un cop més, era la història d'una mare i de les seves quatre filles adolescents. Olfa em va fascinar des del principi. Hi vaig veure un personatge molt potent per al cinema. Era l'encarnació d'una mare amb totes les contradiccions, les ambigüitats, les zones problemàtiques. La seva història, complexa i aterridora, em perseguia i estava molt interessada a explorar-la i comprendre-la”.

Des del començament de la pel·lícula em vaig quedar enganxat a la història d’Olfa i les seves quatre filles. Té raó Ben Hania quan diu que les vivències de les protagonistes ens permeten entendre les contradiccions i les zones obscures i confuses en què es mouen societats com la tunisiana: una barreja de generacions que conviuen, xoquen i alhora es necessiten. Una manera conservadora i tradicional veu com les seves filles en un context relativament obert però no lliure del tot. Pot castigar la filla que es vesteix i maquilla com una membre de la comunitat heavy metal o punk però alhora no pot pair que dues altres optin per posar-se el burka i marxar de casa per incorporar-se a l’ISIS casant-se amb milicians d’aquest grup.

                                                              Eya i Tayssir, les dues filles d'Olfa Hamroui, que interpreten el seu paper a la vida real a la pel·lícula

“Quatre filles” comença amb la mare trista dient que ha perdut dues filles. Qui no està al cas de la història creurà que són mortes. Mortes no ho estan, però estan condemnades a 16 anys de presó. Una d’elles ha fet àvia a Olfa. La càmera busca la cara d’aquesta nena per posar punt i final a la pel·lícula. Què serà d’ella? Quin futur li espera?

Si premien amb un Òscar aquesta pel·lícula documental el tindrà ben merescut. Però Kouther Ben Hania ens demana alguna cosa més que aplaudir aquest possible guardó. “Quatre filles” ens apropa una realitat que ignorem i que ens reclama més atenció i implicació en combatre el dolor i les contradiccions injustes i absurdes que ens exposa.