Mitjans de comunicació en guerra

Que TV3 i Catalunya Ràdio han contribuït i contribueixen de forma imprescindible a fomentar l’independentisme a Catalunya només ho neguen els que es beneficien d’aquest comportament. I no tots. Que Televisió Espanyola cau en el ridícul quan desdibuixa la realitat catalana per minimitzar el pes dels independentistes i ressaltar qualsevol actuació dels que s’oposen a la secessió de Catalunya també és indiscutible. L’única diferència entre un sectarisme i l’altre, a part del bàndol pel qual es decanten, és que el comitè professional de TVE el denuncia i el de TV3 es fa el boig.

De fet, no estem davant de res de nou. Des de que em dedico a aquesta professió això ha estat així, llevat d’una breu etapa en la qual TVE va deixar de dependre directament de les instruccions del govern espanyol, durant el mandat presidencial de José Luis Rodríguez Zapatero.

Remuntem-nos a 1984. Durant uns quants mesos vaig ser el responsable de comunicació de la campanya del candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Raimon Obiols. Em vaig trobar amb situacions esperpèntiques. TV3 enregistrava les rodes de premsa que feia Obiols però no les emetia als seus informatius. Aquelles imatges anaven a parar al despatx de l’aleshores president, Jordi Pujol, gràcies al control que sobre els mitjans de comunicació de la Generalitat exercia el seu home de confiança, Lluís Prenafeta.

En aquells temps, els socialistes manaven a Espanya i TVE i Ràdio Nacional escombraven a favor de la nostra candidatura. En aquest paquet s’hi podria situar també a El País i l’agència EFE. Tota la resta de mitjans anaven a favor de Pujol. Els ajuts directes de la Generalitat a diaris, ràdios i televisions eren determinants a l’hora de fixar el seu biaix informatiu. No se’n lliurava ni El Periódico, suposadament el diari de la classe treballadora. Recordo la censura fins i tot d’acudits que caricaturitzaven Pujol en aquest mitjà. La Vanguardia es permetia el luxe d’exigir rectificacions en articles d’opinió que hi enviava el propi Obiols. Us ho podeu ben creure: O es modificaven paràgrafs que no agradaven el director del diari –pujolista convençut- o no es publicaven els articles del seu opositor. A Rússia es veu que passen aquestes coses.

Tan injusta era la situació que vaig proposar de no convidar a les nostres rodes de premsa i actes cap dels mitjans obertament crítics amb la candidatura socialista. Lògicament, no vaig acabar la campanya com a cap de comunicació.

Han passat més de trenta anys. El panorama ha canviat una mica però no gaire. La política de la ‘repartidora’ per comprar mitjans ha continuat funcionant fins que el ministre espanyol d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha intervingut els comptes de la Generalitat. Les subvencions a dojo estan congelades des de fa uns quants mesos i a molts dels mitjans que se n’han beneficiat al llarg d’aquests decennis no els surten els números.

L’excusa d’ajudar la normalització del català en l’oferta comunicativa ha servit per dissimular l’ajut a persones i projectes de la corda abans pujolista i ara independentista. Bona part dels mitjans d’aquesta corda no existirien o ho farien de forma molt més modesta sense el ‘manà’ que els ha anat caient puntualment des de la plaça de Sant Jaume. Ajuts directes i insercions publicitàries sobredimensionades han servit per mantenir diaris deficitaris i per crear portals d’Internet del no res.

Aquesta connivència política-periodisme també es produïa, per exemple, a les Illes. El periodista Antonio Alemany va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó per cobrar 4.000 euros al mes per publicar articles favorables a l’aleshores president, Jaume Matas. Aquests diners anaven a parar a la seva butxaca i al diari i l’agència de notícies que dirigia mitjançant pagaments públics a una empresa de publicitat que va ser contractada pel govern de Matas per un servei d’assessoria que mai no va fer.

Suposo que quan Alemany va entrar a la presó de Palma,l’1 de setembre de 2014 un bon grapat de periodistes catalans deurien creuar els dits perquè cap jutge fes comparacions entre els seus comportaments i els del company de professió mallorquí. I el mateix deurien pensar els periodistes dels mitjans de comunicació d’àmbit espanyol que es beneficien dels ajuts que els fa arribar periòdicament el govern de Mariano Rajoy.

En un país on la confiança en els jutges està per terra, potser seria bo plantejar-se seriosament la seva elecció per la ciutadania o importar-ne d’altres països europeus, de la mateixa manera que seria bon canviar els dirigents de les televisions i les ràdios públiques catalanes i espanyoles per professionals vinguts d’altres països europeus. Així ens estalviaríem, per exemple, l’insult democràtic que representa que el director de TV3 sigui una persona reprovada pel Parlament.

La influència dels mitjans de comunicació en l’increment del suport a la causa independentista és un tema a debat. Jo sóc dels que, com Albert Boadella, creu que si es tanqués TV3 i Catalunya Ràdio una temporada, aquest suport se’n ressentiria. Però ara som ja on som. I, en canvi, no crec que si tanquessin TVE, Telecinco o Antena 3 el nombre de votants d’opcions polítiques contràries a la independència caigués gaire. De fet, el sectarisme dels mitjans de comunicació públics catalans té més a veure amb l’increment del suport a Ciutadans que l’augment de les audiències als programes estrella de les televisions d’àmbit espanyol. El Barça va servir per acollir i integrar centenars de milers d’immigrants. TV3 els ha fet tornar quasi al punt de partida.

Els diaris en paper van perdent lectors i incidència social. Els independentistes compren o es subscriuen a l’Ara i El Punt Avui i els que no ho són opten per El País o El Periódico. La Vanguardia ha fluctuat del furor independentista de Pepe Antich al ‘constitucionalisme’ de Màrius Carol. La resta de periòdics fets a Madrid passen desapercebuts als nostres quioscos, on, per cert, és curiós veure les mirades de complicitat o rebuig que es creuen els clients quan descobreixen els que compren la resta dels que fan cua.

La polarització social que es posa en evidència quan uns dies Barcelona s’omple de manifestants amb estelades i d’altres amb banderes monàrquiques espanyoles té el seu reflex en els mitjans de comunicació que es consumeixen. Fins i tot, per la xarxa han circulat instruccions sobre de quins mitjans han d’alimentar-se els fidels a la causa separatista. Pel que fa a les ràdios, aquest aliment passa per Catalunya Ràdio i RAC1. Les grans manifestacions independentistes han estat acompanyades pel fil musical de l’emissora pública catalana i RAC1 ha estat dirigida fins fa quatre dies per Eduard Pujol, ara diputat i portaveu de ‘Junts per Catalunya’. 

Els no independentistes veuen d’altres fonts. Els ‘progres’ de la SER, tot i que molts d’ells estan desencantats del gir conservador adoptat per aquesta emissora, en la línia del seu propietari, el grup PRISA. Els ‘no progres’ han de buscar-se la vida sintonitzant Onda Cero, Ràdio Nacional d’Espanya (amb la versió catalana de Ràdio 4) o la COPE.

Aquells que defensen la trista deriva sectària de TV3 addueixen que està sola front a una esquadra de televisions espanyolistes. No els falta raó quan s’analitza la presència ínfima de veus independentistes en canals com Antena 3 o Telecinco. Més plural és Cuatro o, sobretot, La Sexta. TVE no enganya ningú. És la veu del PP com s’encarreguen de denunciar sovint els seus propis treballadors. Tant absurd és que la televisió pública espanyola concedeixi la categoria de notícia important que Albert Boadella enregistri un vídeo on es presenta com a president de la nova comunitat autònoma de Tabàrnia com que TV3 no en digui res i, pitjor, que li posa l’alfombra a Toni Albà perquè es burli d’un vídeo que no ha emès ni comentat.

Ha quedat enrere el temps en què tenia sentit polemitzar sobre el sectarisme d’uns i altres. Cadascú juga el seu joc i cadascú sap què pot esperar dels mitjans públics de comunicació. Val a dir que TVE va tenir uns temps de llibertat de l’exercici periodístic que a TV3 no hem vist mai. Fins i tot en temps del tripartit el pluralisme de TV3 i Catalunya Ràdio va ser escàs. L’arribada del PP al govern de Madrid i d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat van frustrar les aspiracions dels qui reclamen als mitjans de comunicació públics un rigor i una independència que saben que els mitjans de comunicació privats no els donaran.

El Barça va servir en el seu moment com a eina de cohesió de la societat catalana. Per molta gent vinguda de fora ‘ser del Barça’ va ser la forma més potent de fer-la sentir catalana. TV3 podria haver jugat també aquesta carta, però ha estat el contrari. I, malauradament, el Barça que acull clams independentistes cada partit perd les simpaties dels ‘culers’ que no ho són, la qual cosa es posa de manifest en la caiguda progressiva de l’assistència a ca’n Barça.

En la fractura social que han posat en evidència les eleccions del desembre passat, hi ha tingut a veure molt també el forat que ha obert Internet com a eina d’informació i cohesió ideològica. Per mitja Catalunya, Vilaweb o El Nacional són la Bíblia o, quasi millor, l’Alcorà que cal seguir i creure al peu de la lletra. Per l’altra meitat, els referents són Crònica Global o Enotícies.

A quines conclusions arribaria un estudi objectiu que comparés el paper dels mitjans de comunicació que es consumeixen a Catalunya amb el que han jugat els seus equivalents en crisis nacionalistes que han esclatat en d’altres indrets i moments de la història mundial? Em consta que diversos treballs universitaris de fi de grau i de màster ho estan analitzant. Jo sempre suggereixo els estudiants que evitin el terme ‘balcanització’. Més que res per no cridar el mal temps.

Siscu Baiges