Azzouz Boulagdour: «Las condiciones de vida de los migrantes en Marruecos son durísimas»

¿Dónde están los derechos laborales y económicos de las personas migradas? En torno a esta cuestión, la Asamblea de Cooperación por la Paz en Cataluña ha organizado unas jornadas en Barcelona para incidir sobre la falta de cumplimiento de los derechos laborales y económicos de las personas migradas subsaharianas en territorio catalán, marroquí y tunecino.

Las jornadas, convocadas entre los días 5 y 8 de febrero, han partido de la base de que la situación no es idéntica en Cataluña, Marruecos o Túnez, pero que hay carencias, desigualdades e injusticias que se repiten en los tres territorios. Las sedes de los sindicatos UGT y Comisiones Obreras, que también se han implicado en estos debates, han sido el escenario donde se ha recordado que el derecho al trabajo va más allá del derecho a tener un empleo y que las autoridades tienen la obligación de propiciar el pleno empleo. Además, se debe acabar con el trabajo forzoso o discriminador.

Una veintena de representantes de diversas asociaciones catalanas, marroquíes y tunecinas, han sido llamados a este encuentro. Azzouz Boulagdour, especialista en derechos humanos y migraciones de la asociación marroquí ASTICUDE, es uno de ellos. Ha sido asistente jurídico de los demandantes de asilo y de los refugiados en la organización marroquí de los derechos humanos (OMDH) y ACNUR.

. ¿Qué trabajo hace ASTICUDE?

. ASTICUDE significa Asociación Tisaganesa para la Cultura y el Desarrollo. Se fundó en 1999 con el objetivo principal de promover la cultura amazigh y los derechos de esta comunidad en el noreste de Marruecos. En 2004 se convirtió en una asociación profesional que trabaja en tres ejes principales: migración y derechos humanos; educación, cultura y género; y desarrollo territorial y medio ambiente. Desarrolla diversos proyectos y programas con financiación de la cooperación internacional y de órganos nacionales como el ministerio marroquí de Inmigración o el Consejo Nacional de Derechos Humanos. Trabajamos en partenariado con muchas ONGs nacionales e internacionales, con ayuntamientos y consejos provinciales y regionales marroquíes. Por ejemplo, trabajamos con ONGs como la Asamblea de Cooperación por la Paz con quienes hemos participado en estas jornadas sobre derechos laborales y económicos de los inmigrantes.

. ¿Se respetan estos derechos?

. No. Marruecos ha adoptado, en los últimos años, una estrategia nacional de inmigración y asilo que ha incluido dos operaciones de regulación de los inmigrantes. Estos inmigrantes tienen el mismo derecho al acceso al trabajo y la formación profesional que los marroquíes, pero todavía estamos en la fase de adaptación de la realidad a estas leyes. Hay que pasar de la teoría a las acciones prácticas. Existen dos entidades públicas que se encargan de la formación profesional y del trabajo. Marruecos ha dado pasos importantes para garantizar los derechos de las personas migrantes pero, en la práctica, se siguen violando estos derechos. La mayoría de los migrantes que trabajan lo hacen sin contrato, no están declarados en la Caja Social, lo hacen más de ocho horas al día, no se benefician de vacaciones, no tienen ninguna garantía de jubilaciones dignas. Estamos todavía en la fase de preparación.

. ¿Son muy duras las condiciones de vida de estas personas en Marruecos?

. Sí. No se pueden comparar con otros países. La mayoría viven en las calles, en los bosques...

. ¿Todos los inmigrantes que viven en Marruecos quieren dar el salto a Europa o los hay que prefieren quedarse en este país?

. Los hay que piensan quedarse en Marruecos pero la mayoría tienen como objetivo ir a Europa. Buscan una vida mejor en otro país y Marruecos aún no se la puede garantizar, pero por una razón u otra muchos se quedan bloqueados ahí y prefieren quedarse a volver a su país de origen. Muchos son solicitantes de asilo, son refugiados que no pueden volver a su país por las condiciones de vida y los riesgos que corren allí.

. Trabaja para ACNUR en Nador. ¿En qué consiste su trabajo allí?

. Soy asistente jurídico de los solicitantes de asilo. Les acompaño a pedir asilo. Les ayudo cuando tienen problemas en su relación con la policía. Organizo talleres con ellos para explicarles qué derechos tienen como refugiados.

. ¿Qué opinión tiene del trato que reciben los inmigrantes que intentan saltar la valla?

. A veces sufren violaciones de los derechos humanos por parte de la policía marroquí y la española. Hay una valla enorme entre Melilla y Nador. Esta valla no frenará la migración. Los migrantes han decidido salir adelante y entrar en Europa. Esta política de seguridad que hace Europa, España y Marruecos no solucionará este problema. Cada vez son más los que quieren saltar la valla.

. Otros lo intentan por mar y muchos se ahogan. Hace unos días veinte personas subsaharianas, como mínimo, se ahogaron cerca de Melilla. ¿Qué piensa cuando llegan estas noticias?

. Me siento muy mal. El domingo pasado recibí una llamada a las seis de la mañana. Era un migrante de Mali que me preguntaba si su hermano había muerto o sobrevivido a esta tragedia. Me explicó que fue una catástrofe, que era un grupo de 47 migrantes, seis mujeres entre ellos, que se hicieron a la mar con mal tiempo. Intentaron ir a Melilla pero se hundieron. La barca la dirigía un marroquí que también murió. La Marina marroquí recuperó 15 cuerpos pero no tenemos datos fiables sobre el resto. Ahora se habla de 20 personas muertas pero salieron 47. No sabemos qué ha sido de ellas.

. ¿Sabe qué pasó con el hermano de la persona que le llamó?

. Hasta ahora no ha aparecido. No sabemos si ha desaparecido o si ha sobrevivido.

Siscu Baiges

Azzouz Boulagdour: « Les condicions de vida dels migrants al Marroc són duríssimes »

On són els drets laborals i econòmics de les persones migrades? Entorn d’aquesta qüestió, l’Assemblea de Cooperació per la Pau a Catalunya ha organitzat unes jornades a Barcelona per incidir sobre la manca de compliment dels drets laborals i econòmics de les persones migrades subsaharianes a territori català, marroquí i tunisià.

Les jornades, convocades entre els dies 5 i 8 de febrer, han partit de la base que la situació no és idèntica a Catalunya, el Marroc o Tunísia, però que hi ha mancances, desigualtats i injustícies que es repeteixen en els tres territoris. Les seus dels sindicats UGT i Comissions Obreres, que també s’han implicat en aquests debats, han estat l’escenari on s’ha recordat que el dret al treball va més enllà del dret a tenir feina i que les autoritats tenen l’obligació de propiciar la plena ocupació. A més, cal acabar amb el treball forçós o discriminador.

Una vintena de representants de diverses associacions catalanes, marroquines i tunisianes, han estat cridats a aquesta trobada. Azzouz Boulagdour, especialista en drets humans i migracions de l’associació marroquina ASTICUDE, és un d’ells. Ha estat assistent jurídic dels demandants d’asil i dels refugiats a l’organització marroquina dels drets humans (OMDH) i a ACNUR.

. ¿Quin treball fa ASTICUDE?

. ASTICUDE vol dir Associació Tisaganesa per la Cultura i el Desenvolupament. Es va fundar el 1999 amb l’objectiu principal de promoure la cultura amazic i els drets d’aquesta comunitat al nord-est del Marroc. El 2004 es va convertir en una associació professional que treballa en tres eixos principals: migració i drets humans; educació, cultura i gènere; i desenvolupament territorial i medi ambient. Desenvolupa diversos projectes i programes amb finançament de la cooperació internacional i d’òrgans nacionals com el ministeri marroquí d’Immigració o el Consell Nacional de Drets Humans. Treballem en partenariat amb moltes ONGs nacionals i internacionals, amb ajuntaments i consells provincials i regionals marroquins. Per exemple, treballem amb ONGs com l’Assemblea de Cooperació per la Pau amb qui hem participat en aquestes jornades sobre drets laborals i econòmics dels immigrants.

. Es respecten aquests drets?

. No. Marroc ha adoptat, en els últims anys, una estratègia nacional d’immigració i asil que ha inclòs dues operacions de regulació dels immigrants. Aquests immigrants tenen el mateix dret a l’accés al treball i la formació professional que els marroquins, però encara estem en la fase d’adaptació de la realitat a aquestes lleis. Cal passar de la teoria a les accions pràctiques. Hi ha dues entitats públiques que s’encarreguen de la formació professional i del treball. Marroc ha fet passes importants per garantir els drets de les persones migrants però, en la pràctica, es continuen violant aquests drets. La majoria dels migrants que treballen ho fan sense contracte, no estan declarats a la Caixa Social, ho fan més de vuit hores al dia, no es beneficien de vacances, no tenen cap garantia de jubilacions dignes. Estem encara en la fase de preparació.

. Són molt dures les condicions de vida d’aquestes persones al Marroc?

. Sí. No es poden comparar amb d’altres països. La majoria viuen als carrers, als boscos...

. Tots els immigrants que viuen al Marroc volen fer el salt a Europa o n’hi ha que prefereixen quedar-se en aquest país?

. N’hi ha que pensen quedar-se al Marroc però la majoria tenen com a objectiu anar a Europa. Busquen una vida millor en un altre país i el Marroc encara no els la pot garantir, però per una raó o una altra molts s’hi queden bloquejats i prefereixen quedar-s’hi que tornar al seu país d’origen. Molts són sol·licitants d’asil, són refugiats que no poden tornar al seu país per les condicions de vida i els riscos que corren allí.

. Treballa per ACNUR a Nador. En què consisteix la seva feina allí?

. Sóc assistent jurídic dels sol·licitants d’asil. Els acompanyo a demanar asil. Els ajudo quan tenen problemes en la relació amb la policia. Organitzo tallers amb ells per explicar-los quins drets tenen com a refugiats.

. Quina opinió té del tractament que reben els immigrants que intenten saltar la tanca?

. A vegades pateixen violacions dels drets humans per part de la policia marroquina i l’espanyola. Hi ha una tanca enorme entre Melilla i Nador. Aquesta tanca no frenarà la migració. Els migrants han decidit tirar endavant i entrar a Europa. Aquesta política de seguretat que fa Europa, Espanya i el Marroc no solucionarà aquest problema. Cada cop són més els que volen saltar la tanca.

. D’altres ho intenten per mar i molts s’ofeguen. Fa uns dies vint persones subsaharianes, com a mínim, es van ofegar prop de Melilla. Què pensa quan arriben aquestes notícies?

. Em sento molt malament. Diumenge passat vaig rebre una trucada a les sis del matí. Era un migrant de Mali que em demanava si el seu germà havia mort o sobreviscut a aquesta tragèdia. Em va explicar que va ser una catàstrofe, que era un grup de 47 migrants, sis dones entre ells, que es van fer a la mar amb mal temps. Van intentar anar a Melilla però es van enfonsar. La barca la dirigia un marroquí que va morir també.  La Marina marroquina va recuperar 15 cossos però no tenim dades fiables sobre la resta. Ara es parla de 20 persones mortes però en van sortir 47. No sabem què se n’ha fet.

. Sap què va passar amb el germà de la persona que el va telefonar?

. Fins ara no ha aparegut. No sabem si ha desaparegut o si ha sobreviscut.

Siscu Baiges

Mitjans de comunicació en guerra

Que TV3 i Catalunya Ràdio han contribuït i contribueixen de forma imprescindible a fomentar l’independentisme a Catalunya només ho neguen els que es beneficien d’aquest comportament. I no tots. Que Televisió Espanyola cau en el ridícul quan desdibuixa la realitat catalana per minimitzar el pes dels independentistes i ressaltar qualsevol actuació dels que s’oposen a la secessió de Catalunya també és indiscutible. L’única diferència entre un sectarisme i l’altre, a part del bàndol pel qual es decanten, és que el comitè professional de TVE el denuncia i el de TV3 es fa el boig.

De fet, no estem davant de res de nou. Des de que em dedico a aquesta professió això ha estat així, llevat d’una breu etapa en la qual TVE va deixar de dependre directament de les instruccions del govern espanyol, durant el mandat presidencial de José Luis Rodríguez Zapatero.

Remuntem-nos a 1984. Durant uns quants mesos vaig ser el responsable de comunicació de la campanya del candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Raimon Obiols. Em vaig trobar amb situacions esperpèntiques. TV3 enregistrava les rodes de premsa que feia Obiols però no les emetia als seus informatius. Aquelles imatges anaven a parar al despatx de l’aleshores president, Jordi Pujol, gràcies al control que sobre els mitjans de comunicació de la Generalitat exercia el seu home de confiança, Lluís Prenafeta.

En aquells temps, els socialistes manaven a Espanya i TVE i Ràdio Nacional escombraven a favor de la nostra candidatura. En aquest paquet s’hi podria situar també a El País i l’agència EFE. Tota la resta de mitjans anaven a favor de Pujol. Els ajuts directes de la Generalitat a diaris, ràdios i televisions eren determinants a l’hora de fixar el seu biaix informatiu. No se’n lliurava ni El Periódico, suposadament el diari de la classe treballadora. Recordo la censura fins i tot d’acudits que caricaturitzaven Pujol en aquest mitjà. La Vanguardia es permetia el luxe d’exigir rectificacions en articles d’opinió que hi enviava el propi Obiols. Us ho podeu ben creure: O es modificaven paràgrafs que no agradaven el director del diari –pujolista convençut- o no es publicaven els articles del seu opositor. A Rússia es veu que passen aquestes coses.

Tan injusta era la situació que vaig proposar de no convidar a les nostres rodes de premsa i actes cap dels mitjans obertament crítics amb la candidatura socialista. Lògicament, no vaig acabar la campanya com a cap de comunicació.

Han passat més de trenta anys. El panorama ha canviat una mica però no gaire. La política de la ‘repartidora’ per comprar mitjans ha continuat funcionant fins que el ministre espanyol d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha intervingut els comptes de la Generalitat. Les subvencions a dojo estan congelades des de fa uns quants mesos i a molts dels mitjans que se n’han beneficiat al llarg d’aquests decennis no els surten els números.

L’excusa d’ajudar la normalització del català en l’oferta comunicativa ha servit per dissimular l’ajut a persones i projectes de la corda abans pujolista i ara independentista. Bona part dels mitjans d’aquesta corda no existirien o ho farien de forma molt més modesta sense el ‘manà’ que els ha anat caient puntualment des de la plaça de Sant Jaume. Ajuts directes i insercions publicitàries sobredimensionades han servit per mantenir diaris deficitaris i per crear portals d’Internet del no res.

Aquesta connivència política-periodisme també es produïa, per exemple, a les Illes. El periodista Antonio Alemany va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó per cobrar 4.000 euros al mes per publicar articles favorables a l’aleshores president, Jaume Matas. Aquests diners anaven a parar a la seva butxaca i al diari i l’agència de notícies que dirigia mitjançant pagaments públics a una empresa de publicitat que va ser contractada pel govern de Matas per un servei d’assessoria que mai no va fer.

Suposo que quan Alemany va entrar a la presó de Palma,l’1 de setembre de 2014 un bon grapat de periodistes catalans deurien creuar els dits perquè cap jutge fes comparacions entre els seus comportaments i els del company de professió mallorquí. I el mateix deurien pensar els periodistes dels mitjans de comunicació d’àmbit espanyol que es beneficien dels ajuts que els fa arribar periòdicament el govern de Mariano Rajoy.

En un país on la confiança en els jutges està per terra, potser seria bo plantejar-se seriosament la seva elecció per la ciutadania o importar-ne d’altres països europeus, de la mateixa manera que seria bon canviar els dirigents de les televisions i les ràdios públiques catalanes i espanyoles per professionals vinguts d’altres països europeus. Així ens estalviaríem, per exemple, l’insult democràtic que representa que el director de TV3 sigui una persona reprovada pel Parlament.

La influència dels mitjans de comunicació en l’increment del suport a la causa independentista és un tema a debat. Jo sóc dels que, com Albert Boadella, creu que si es tanqués TV3 i Catalunya Ràdio una temporada, aquest suport se’n ressentiria. Però ara som ja on som. I, en canvi, no crec que si tanquessin TVE, Telecinco o Antena 3 el nombre de votants d’opcions polítiques contràries a la independència caigués gaire. De fet, el sectarisme dels mitjans de comunicació públics catalans té més a veure amb l’increment del suport a Ciutadans que l’augment de les audiències als programes estrella de les televisions d’àmbit espanyol. El Barça va servir per acollir i integrar centenars de milers d’immigrants. TV3 els ha fet tornar quasi al punt de partida.

Els diaris en paper van perdent lectors i incidència social. Els independentistes compren o es subscriuen a l’Ara i El Punt Avui i els que no ho són opten per El País o El Periódico. La Vanguardia ha fluctuat del furor independentista de Pepe Antich al ‘constitucionalisme’ de Màrius Carol. La resta de periòdics fets a Madrid passen desapercebuts als nostres quioscos, on, per cert, és curiós veure les mirades de complicitat o rebuig que es creuen els clients quan descobreixen els que compren la resta dels que fan cua.

La polarització social que es posa en evidència quan uns dies Barcelona s’omple de manifestants amb estelades i d’altres amb banderes monàrquiques espanyoles té el seu reflex en els mitjans de comunicació que es consumeixen. Fins i tot, per la xarxa han circulat instruccions sobre de quins mitjans han d’alimentar-se els fidels a la causa separatista. Pel que fa a les ràdios, aquest aliment passa per Catalunya Ràdio i RAC1. Les grans manifestacions independentistes han estat acompanyades pel fil musical de l’emissora pública catalana i RAC1 ha estat dirigida fins fa quatre dies per Eduard Pujol, ara diputat i portaveu de ‘Junts per Catalunya’. 

Els no independentistes veuen d’altres fonts. Els ‘progres’ de la SER, tot i que molts d’ells estan desencantats del gir conservador adoptat per aquesta emissora, en la línia del seu propietari, el grup PRISA. Els ‘no progres’ han de buscar-se la vida sintonitzant Onda Cero, Ràdio Nacional d’Espanya (amb la versió catalana de Ràdio 4) o la COPE.

Aquells que defensen la trista deriva sectària de TV3 addueixen que està sola front a una esquadra de televisions espanyolistes. No els falta raó quan s’analitza la presència ínfima de veus independentistes en canals com Antena 3 o Telecinco. Més plural és Cuatro o, sobretot, La Sexta. TVE no enganya ningú. És la veu del PP com s’encarreguen de denunciar sovint els seus propis treballadors. Tant absurd és que la televisió pública espanyola concedeixi la categoria de notícia important que Albert Boadella enregistri un vídeo on es presenta com a president de la nova comunitat autònoma de Tabàrnia com que TV3 no en digui res i, pitjor, que li posa l’alfombra a Toni Albà perquè es burli d’un vídeo que no ha emès ni comentat.

Ha quedat enrere el temps en què tenia sentit polemitzar sobre el sectarisme d’uns i altres. Cadascú juga el seu joc i cadascú sap què pot esperar dels mitjans públics de comunicació. Val a dir que TVE va tenir uns temps de llibertat de l’exercici periodístic que a TV3 no hem vist mai. Fins i tot en temps del tripartit el pluralisme de TV3 i Catalunya Ràdio va ser escàs. L’arribada del PP al govern de Madrid i d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat van frustrar les aspiracions dels qui reclamen als mitjans de comunicació públics un rigor i una independència que saben que els mitjans de comunicació privats no els donaran.

El Barça va servir en el seu moment com a eina de cohesió de la societat catalana. Per molta gent vinguda de fora ‘ser del Barça’ va ser la forma més potent de fer-la sentir catalana. TV3 podria haver jugat també aquesta carta, però ha estat el contrari. I, malauradament, el Barça que acull clams independentistes cada partit perd les simpaties dels ‘culers’ que no ho són, la qual cosa es posa de manifest en la caiguda progressiva de l’assistència a ca’n Barça.

En la fractura social que han posat en evidència les eleccions del desembre passat, hi ha tingut a veure molt també el forat que ha obert Internet com a eina d’informació i cohesió ideològica. Per mitja Catalunya, Vilaweb o El Nacional són la Bíblia o, quasi millor, l’Alcorà que cal seguir i creure al peu de la lletra. Per l’altra meitat, els referents són Crònica Global o Enotícies.

A quines conclusions arribaria un estudi objectiu que comparés el paper dels mitjans de comunicació que es consumeixen a Catalunya amb el que han jugat els seus equivalents en crisis nacionalistes que han esclatat en d’altres indrets i moments de la història mundial? Em consta que diversos treballs universitaris de fi de grau i de màster ho estan analitzant. Jo sempre suggereixo els estudiants que evitin el terme ‘balcanització’. Més que res per no cridar el mal temps.

Siscu Baiges

Otro Islam es posible

La inmensa mayoría de los musulmanes lo saben, pero es de agradecer que alguien lo ponga blanco sobre negro en un libro como el que ha escrito Omar Saif Ghobash, actual embajador de los Emiratos Árabes Unidos a Rusia: Hay un Islam muy alejado del que abrazan los terroristas que se pretenden ‘islámicos’. El libro se titula "Carta a un joven musulmán" y se compone de cerca de treinta textos que el autor dedica a su hijo mayor, Saif, nacido en 2.000.

Se trata de unas doscientas páginas escritas con tanta prudencia que, en ocasiones, se tiene la sensación de que Omar Saif Ghobash se autolimita para no ir más allá de lo que posiblemente desearía. No es que haya que leer entre líneas pero sí, a veces, hay que hacer un esfuerzo para interpretar la voluntad y las ideas que hay detrás de las frases y reflexiones publicadas en estas cartas.

"Carta a un joven musulmán" es una puerta que se abre a los jóvenes que viven en países donde el Islam es la religión oficial o que lo practican en países donde no lo es. Una puerta que da a un mundo donde el Islam es una religión de paz, de solidaridad, de introspección y de respeto por otras religiones y visiones de la vida. Pero Omar Saif Ghobash reconoce que una parte pequeña pero muy agresiva de la sociedad musulmana hace una interpretación diferente. Entiende que la asociación entre ‘Islam’ y 'terrorismo', aunque es injusta con la gran mayoría de practicantes musulmanes, tiene una base que no se puede negar.

Muchos de los que nacimos católicos y abandonamos en la juventud esta creencia esperamos que suceda lo mismo con muchos musulmanes. Los expertos en esta religión afirman que la transición del Islam al ateísmo o el laicismo es mucho más compleja que la que hicimos católicos o protestantes. ¿Es imposible?

Ghobash no plantea que su hijo abandone el Islam. No sé si le pasa por la cabeza, pero en el libro no aparece esta opción. Le pide que sea crítico con la religión que ha mamado a lo largo de su vida, que no dé por buena la primera interpretación del Corán con que se tropiece y, sobre todo, que huya de las lecturas que hacen algunos para justificar su acción violenta, terrorista. Todos los temas motivo de debate social entorno al Islam aparecen en esa sucesión de consejos paternales: desde el velo a Internet pasando por las relaciones sexuales o la función de las mezquitas.

El padre del autor fue asesinado en un atentado terrorista que no iba dirigido a él. El actual embajador de los EAU en Moscú tenía, entonces, siete años. En "Carta a un joven musulmán" explica a su hijo Saif como le marcó aquella prematura pérdida del progenitor y como le inmunizó contra el recurso al fanatismo tanto en religión como en política.

Mucha gente ha leído este libro esperando que el autor fuera más allá. Pero otros, como el historiador británico Niall Ferguson considera que "Cuando un diplomático árabe tiene el valor de plantear cuestiones como éstas, no podemos hacer otra cosa que expresar nuestra admiración... Un paso definitivo".

Compartiría más la interpretación de que el paso de Ghobash es necesario pero aún quedan muchos para que llegue el definitivo, entendido como aquel que sitúe el Islam en el ámbito de la privacidad que es el que le corresponde a las diferentes religiones en las sociedades actuales.

Y comparto la crítica del The Sunday Times Book Review cuando valora el libro como "Una llamada a toda una generación para rescatar la fe musulmana de las garras de los fanáticos y afirmar su individualidad. Merece ser leída por creyentes de cualquier fe y también por los no creyentes".

Yo lo pasaré a dos alumnas musulmanas mías de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Autónoma de Barcelona. Les hará buen provecho, seguro.

Siscu Baiges

Un altre islam és possible

La immensa majoria dels musulmans ho saben, però és d’agrair que algú ho posi blanc sobre negre en un llibre com el que ha escrit Omar Saif Ghobash, actual ambaixador dels Emirats Àrabs Units a Rússia: Hi ha un islam molt allunyat del que abracen els terroristes que es pretenen ‘islàmics’. El llibre es titula “Carta a un jove musulmà” i es composa de prop de trenta textos que l’autor dedica al seu fill gran, Saif, nascut l’any 2.000.

Es tracta d’unes dues-centes planes escrites amb tanta prudència que, en ocasions, tens la sensació que Omar Saif Ghobash s’autolimita per no anar més enllà del que possiblement desitjaria. No és que calgui llegir entre línies però sí que, a vegades, cal fer un esforç per interpretar la voluntat i les idees que hi ha rere les frases i reflexions publicades en aquestes cartes.

“Carta a un jove musulmà” és una porta que s’obre als joves que viuen en països on l’Islam és la religió oficial o que el practiquen en països que no ho és. Una porta que dóna a un món on l’Islam és una religió de pau, de solidaritat, d’introspecció i de respecte per d’altres religions i visions de la vida. Però Omar Saif Ghobash reconeix que una part petita però molt agressiva de la societat musulmana fa una interpretació diferent. Entén que l’associació entre ‘Islam’ i ‘terrorisme’, tot i que és injusta amb la gran majoria de practicants musulmans, té una base que no es pot negar.

Molts dels que vam néixer catòlics i vam abandonar de joves aquesta creença esperem que passi el mateix amb molts musulmans. Els experts en aquesta religió afirmen que la transició de l’Islam a l’ateïsme o el laïcisme és molt més complexa que la que vam fer catòlics o protestants. És impossible?

Ghobash no planteja que el seu fill abandoni l’Islam. No sé si li passa pel cap, però al llibre no apareix aquesta opció. Li demana que sigui crític amb la religió que ha mamat al llarg de la seva vida, que no doni per bona la primera interpretació de l’Alcorà amb què es topi i, sobretot, que fugi de les lectures que fan alguns per justificar la seva acció violenta, terrorista. Tots els temes que són motiu de debat entorn l'Islam són presents en aquests consells paternals: des del vel a Internet passant per les relacions sexuals o la funció de les mesquites.

El pare de l’autor va ser assassinat en un atemptat terrorista que no anava adreçat a ell. L’actual ambaixador dels EAU a Moscou tenia, aleshores, set anys. A “Carta a un jove musulmà” explica al seu fill Saif com l’ha marcat aquella prematura pèrdua del progenitor i com l’ha immunitzat contra el recurs al fanatisme tant en religió com en política.

Molta gent ha llegit aquest llibre esperant que l’autor anés més enllà. Però d’altres, com l’historiador britànic Niall Ferguson considera que “Quan un diplomàtic àrab té el valor de plantejar qüestions com aquestes, no podem fer altra cosa que expressar la nostra admiració... Un pas definitiu”.

Compartiria més la interpretació que el pas de Ghobash és necessari però encara en queden molts perquè arribi el definitiu, entès com aquell que situï l’Islam en l’àmbit de la privacitat que és el que li pertoca a les diferents religions en les societats actuals.

I comparteixo la crítica del The Sunday Times Book Review quan valora el llibre com “Una crida a tota una generació per rescatar la fe musulmana de les urpes dels fanàtics i afirmar la seva individualitat. Es mereix que el llegeixin els creients de qualsevol fe i també els no creients”.

Jo el passaré a dues alumnes meves musulmanes de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els farà profit, segur.

Siscu Baiges

Un africà a la cort del nacionalisme català

Amb "Convergent, convenient o intrús?" el sociòleg Edmundo Sepa ens acosta un àmbit sobre el qual , lamentablement, encara hi ha poca literatura: el de la relació entre els partits polítics i els ciutadans arribats d'altres països. És un llibre que permet moltes aproximacions i que toca moltes tecles, però és especialment interessant en la seva descripció de les dificultats dels diguem-ne immigrants per obrir-se camí en les estructures internes de les organitzacions polítiques.

Sepa ens explica com va entrar a formar part d'un partit nacionalista català i les alegries i disgustos que això li va produir. Va voler ser útil i, sovint, es va sentir utilitzat. Descriu de manera convincent com el seu origen africà li va permetre sintonitzar amb la ideologia d'un partit, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que feia del nacionalisme català la seva raó de ser. Per a un africà, explica l'autor, és fàcil entendre la lluita en defensa dels interessos d'una nació ja que molts dels països del seu continent han aconseguit la independència després de llargues i doloroses lluites contra imperis colonials.

Però que combregui amb l'ideari convergent no vol dir que en el partit li obrissin les portes de bat a bat. 

El van nomenar responsable de l'espai africà de la Fundació Nous Catalans, l'àrea del partit dedicada a donar aixopluc als immigrants que s'hi apropaven. Aquest acostament té molts motius i, sovint, són diferents de la coincidència ideològica amb la formació política. Molts immigrants, els africans entre ells, busquen en aquesta aproximació una solució dels seus problemes econòmics i d'integració social. Solució que, tot i els esforços de Sepa, mai no arribava. Es va trobar atrapat entre les promeses que feia als grups d'immigrants amb els quals es reunia -manters o recollidors de ferralla- i les que rebia des de les altes instàncies del partit.

El va contractar Àngel Colom, la persona a la qual CDC va confiar l'àrea d’immigració, però mai li va retribuir els seus esforços. Va aconseguir que un nombre notable d'africans desfilessin a la diada nacional catalana de l'11 de setembre sota les banderes d'aquest partit però Colom mai no el va compensar econòmicament per la seva entrega a la causa. Al final, la cosa va acabar als jutjats i amb un Edmundo Sepa decebut pel tracte rebut.

Però aquest no és un llibre contra CDC. El seu autor distingeix entre els polítics de bona fe i els que només pensen en els seus propis interessos. El partit que el va fitxar ja no existeix i Àngel Colom ha desaparegut de la primera fila de la política catalana. Ell segueix lluitant per les seves idees i exposant-les sense embulls. No amaga que de vegades en la trajectòria de qualsevol persona -ell inclòs- cal acostar-se al sol que més escalfa encara que calgui mossegar-se la llengua i empassar molta quina. Per aquí va la paraula 'convenient' del títol.

I la de 'intrús' va del seu rebuig a qui va entendre que el van mirar amb desdeny des d'un pedestal esquerranista quan va pretendre ser tractat d'igual a igual en una delegació que va visitar els camps de refugiats sahrauís.

Edmundo Sepa defensa en aquest llibre que es pot ser natural de Guinea Equatorial, nacionalista i conservador, alhora que s'és crític amb els qui, en el seu mateix partit, entenen que la política és servir-se de la gent en lloc de servir-la.

I a més escriu bé i amb un llenguatge directe, la qual cosa fa encara més recomanable la lectura d'aquest treball entre la sociologia i la política que ens serveix la valenta editorial Wanafrica.

Siscu Baiges

                                Presentació del llibre amb l'autor, Edmundo Sepa, el periodista
                                Siscu Baiges i l'activista social Saoka Kingolo, al centre cívic
                                Teresa Pàmies, a Barcelona.

Un africano en la corte del nacionalismo catalán

Con “¿Convergente, conveniente o intruso?” el sociólogo Edmundo Sepa nos acerca un ámbito sobre el que aún, lamentablemente, existe poca literatura: el de la relación entre los partidos políticos y los ciudadanos llegados de otros países. Es un libro que permite muchas aproximaciones y que toca muchas teclas, pero es especialmente interesante en su descripción de las dificultades de los llamémosles inmigrantes para abrirse camino en las estructuras internas de las organizaciones políticas.

Sepa nos explica cómo entró a formar parte de un partido nacionalista catalán y las alegrías y sinsabores que ello le produjo. Quiso ser útil y, a menudo, se sintió utilizado. Describe de forma convincente como su origen africano le permitió sintonizar con la ideología de un partido, Convergencia Democrática de Catalunya (CDC), que hacía del nacionalismo catalán su razón de ser. Para un africano, explica el autor, es fácil entender la lucha en defensa de los intereses de una nación ya que muchos de los países de su continente han conseguido la independencia tras largas y dolorosas luchas contra imperios coloniales.

Pero que comulgase con el ideario convergente no significa que en el partido le abrieran las puertas de par en par. Le eligieron responsable del espacio africano de la Fundació Nous Catalans, el área del partido dedicada a dar cobijo a los inmigrantes que se acercaban a él. Ese acercamiento tiene muchos motivos y, a menudo, son otros que la coincidencia ideológica con la formación política. Muchos inmigrantes, los africanos entre ellos, buscan en esa aproximación una solución de sus problemas económicos y de integración social. Solución que, pese a los esfuerzos de Sepa, nunca llegaba. Se encontró atrapado entre las promesas que hacía a los grupos de inmigrantes con los que se reunía –manteros o recogedores de chatarra- y las que recibía desde las altas instancias del partido.

Le contrató Àngel Colom, la persona a la que CDC confió el área de inmigración, pero nunca le retribuyó sus esfuerzos. Consiguió que un número notable de africanos desfilaran en la diada nacional catalana del 11 de setiembre bajo las banderas de ese partido pero Colom nunca le compensó económicamente por su entrega a la causa. Al final, la cosa acabó en los juzgados y con un Edmundo Sepa decepcionado por el trato recibido.

Pero este no es un libro contra CDC. Su autor distingue entre los políticos de buena fe y quienes sólo piensan en sus propios intereses. El partido que le fichó ya no existe y Àngel Colom ha desaparecido de la primera fila de la política catalana. Edmundo Sepa sigue luchando por sus ideas y exponiéndolas sin manías. No esconde que a veces en la trayectoria de cualquiera persona –él incluido- hay que acercarse al sol que más calienta aunque haya que morderse la lengua y tragar mucha quina. Por ahí va lo de ‘conveniente’ del título.

Y lo de ‘intruso’ va de su rechazo a quienes entendió que le miraron con desdén desde un pedestal izquierdista cuando pretendió ser tratado de igual a igual en una delegación que visitó los campos de refugiados saharauis.

Edmundo Sepa defiende en este libro que se puede ser natural de Guinea Ecuatorial, nacionalista y conservador, a la vez que se es crítico con quienes, en su mismo partido, entienden que la política es servirse de la gente en lugar de servirla.

Y además escribe bien y con un lenguaje directo, lo cual hace aún más recomendable la lectura de este trabajo entre la sociología y la política que nos sirve la valiente editorial Wanafrica.

Siscu Baiges 

                             Presentació de llibre al centre cultural Teresa Pàmies, amb

                             l'autor, Edmundo Sepa, el periodista Siscu Baiges i l'activista 

                             social Saoka Kingolo