10 experiencias de cambios de vida drásticos

La primera vez que leí un texto de Ana Basanta fue cuando cayó en mis manos su libro "Halcón de los Andes". Hablaba de su estancia de verano en Perú, Ecuador y Colombia. Fue allí de vacaciones después de haber estado trabajando con anterioridad como cooperante. Su descripción de las angustias que pasó al moverse por la selva me impresionó. Tuve la sensación de entender -y casi compartir- perfectamente el sufrimiento que explicaba.

Ana Basanta escribe bien. O al menos así lo creo. Escribe de forma que se entiende fácil. No se pierde en digresiones innecesarias o exhibicionismos estilistas. Quizás los quince años que lleva trabajando en la agencia de noticias Europa Press le han conferido esta fluidez y claridad en la redacción.

Por ello, sus libros se leen y digieren bien. El último se titula "Decididos" y trata de 10 experiencias vitales de ruptura con lo cotidiano. No son diez experiencias espectaculares. Son diez vivencias de personas que rompen radicalmente con la vida que llevaban hasta el momento del cambio de chip. Ana Basanta habla con ellas y nos cuenta cómo les ha ido con la nueva vida que han elegido.

No nos pretende convencer de que hay que romper con nuestras rutinas habituales. Describe las nuevas vidas de los protagonistas de "Decididos" sin ahorrar las incomodidades o los pequeños fracasos con que han topado. La conclusión que quiere que extraigamos del libro tal vez la encontramos en la frase de Charles Chaplin con que lo inaugura: "No debemos tener miedo a equivocarnos; hasta los planetas chocan, y del caos nacen las estrellas".

A continuación tenemos 150 páginas en las que vemos como Xuan-Lan Trinh se dedica en cuerpo y alma al yoga; Esther Ferrando y Jaume Catalán optan por el mundo rural; Oscar Vega deja la comodidad del banco para ir a dar la vuelta al mundo; Santiago González también viaja, pero lo hace durante diecisiete años, en un velero, y con su mujer e hijos; María Carpio se convierte en la masai blanca de Arkaria; Luis Montalbo vence todos los obstáculos que se le ponen por medio para construir un circuito de karts en recuerdo del hijo que perdió por culpa de un cáncer; Patricia Pólvora se especializa en vender té; Esther González vuelve al pequeño pueblo donde nació; Covadonga Chaverri se avoca a la defensa de los derechos humanos en Colombia y un grupo de jóvenes se establecen en una masía de Santa Maria d'Oló para vivir en comunidad.

Ana Basanta no hace una apología de las decisiones adoptadas por estos personajes "decididos", pero si en algún momento de la lectura tiene usted un cierto sentimiento de envidia hacia ellos quizá puede plantearse ser protagonista de una segunda edición de este libro envidiablemente bien escrito.

Seguro que vendrán más.

Siscu Baiges

10 experiències de canvis de vida dràstics

La primera vegada que vaig llegir un text d’Ana Basanta va ser quan va caure a les meves mans el seu llibre “Halcón de los Andes”. Parlava de la seva estada un estiu al Perú, l’Equador i Colòmbia. Hi va anar de vacances després d’haver-hi estat treballant com a cooperant, amb anterioritat. La seva descripció de les angoixes que va passar en moure’s per la selva em va impressionar. Vaig tenir la sensació d’entendre –i quasi compartir- perfectament el patiment que explicava.

Ana Basanta escriu bé. O almenys així ho crec. Escriu de forma que s’entén fàcil. No es perd en digressions innecessàries o exhibicionismes estilistes. Potser els quinze anys que porta treballant a l’agència de notícies Europa Press li han conferit aquesta fluïdesa i claredat en la redacció.

Per això, els seus llibres es llegeixen i paeixen bé. El darrer es titula “Decidits” i tracta de 10 experiències vitals de trencament amb la quotidianitat. No són deu experiències espectaculars. Són deu vivències de persones que trenquen radicalment amb la vida que portaven fins el moment de la ruptura. Ana Basanta parla amb elles i ens explica com els ha anat amb la nova vida que han triat.

No ens pretén convèncer que cal trencar amb les nostres rutines habituals. Descriu les noves vides dels protagonistes de “Decidits” sense estalviar les incomoditats o els petits fracassos amb què han topat. La conclusió que vol que extraguem del llibre potser la trobem en la frase de Charles Chaplin amb què l’inaugura: “No hem de tenir por en equivocar-nos; fins els planetes xoquen, i del caos neixen les estrelles”.

Tot seguit tenim 150 planes en les quals veiem com Xuan-Lan Trinh es dedica en cor i ànima al ioga; Esther Ferrando i Jaume Catalán opten pel món rural; Óscar Vega deixa la comoditat del banc per anar a donar la volta al món; Santiago González també viatja, però ho fa durant disset anys, en un veler, i amb la seva dona i fills; María Carpio es converteix en la massai blanca d’Arkaria; Luis Montalbo venç tots els obstacles que se li posen per enmig per construir un circuït de karts en record del fill que va perdre per culpa d’un càncer; Patricia Pólvora s’especialitza en vendre té; Esther González torna al petit poble on va néixer; Covadonga Chaverri s’avoca a la defensa dels drets humans a Colòmbia i un grup de joves s’estableixen a una masia de Santa Maria d’Oló per viure en comunitat.

Ana Basanta no fa una apologia de les decisions adoptades per aquests personatges “decidits”, però si en algun moment de la lectura teniu un cert sentiment d’enveja envers ells potser podeu plantejar-vos ser protagonistes d’una segona edició d’aquest llibre envejablement ben escrit.

En vindran més, segur.

Siscu Baiges  

El periodista Gil Toll apuesta por "Una vida wiki"

Una existencia mejor es posible y necesaria

Puede parecer mentira, tal como va el mundo en los últimos años, pero hay gente que detecta realidades, detalles que invitan al optimismo sobre el futuro. Es el caso del periodista Gil Toll, que en su libro "Una vida wiki" (‘Pagès Editors’) asegura que hay "una esperanza de cambio hacia un nuevo marco, que se empieza a calificar de post-capitalismo". Toll escribió el libro antes de que Donald Trump fuera elegido presidente de Estados Unidos, guinda que cierra la serie de despropósitos, injusticias y agresiones a los derechos humanos que hemos vivido en 2016. Pero seguro que este hecho no le ha hecho cambiar la convicción de que no todo está perdido y que los que aspiran a ver y vivir en un mundo mejor no tienen que tirar la toalla.

"Una vida wiki" es el resultado de diez años de trabajo de Gil Toll en el programa "Valor afegit", de TV3, y de los treinta que lleva, en total, en la televisión autonómica catalana, con una dedicación especial a los temas económicos. Sabe cómo funciona la economía capitalista, la que hemos mamado toda nuestra vida, y deja entender que este sistema muestra síntomas de agotamiento y que, más tarde o más temprano, acabará apareciendo uno diferente, más justo, donde la colaboración esté más presente y mejor valorada que la competencia.

"Ahora y aquí es posible caminar hacia una vida 'wiki', una vida vivida de manera colaborativa", concluye la introducción. Una conclusión inicial que nos acompañará a lo largo de un libro que recoge, de primera mano, las iniciativas que plantean alternativas de funcionamiento en todos los sectores de producción, creación y consumo. Toll nos hace viajar del sexo a la alimentación, de la vivienda a la educación, de la movilidad en el trabajo, de las finanzas éticas al ocio, sin olvidar la participación política y el casi omnipresente uso de las redes sociales.

Si algún día, Gil Toll se anima a escribir sus memorias ya tendrá una buena parte del trabajo hecho. Lo vemos viajando a Alemania para pedir explicaciones de la política de austeridad impuesta estúpidamente y egoístamente al resto de Europa por este país, explicándonos porque se ha animado a compartir coche (en tiempo de anglicismos hablamos de  ‘car sharing’), apuntándose a una empresa de seguros con etiqueta ‘ética y solidaria’ o viviendo en un piso construido por una cooperativa de viviendas.

Albert Closas, Xavier Martínez Celorrio, Gil Toll i Pere Rusiñol, a la presentació de "Una vida wiki" a la llibreria Alibri, de Barcelona

Como buen periodista, no nos dibuja una realidad de buenos cooperativistas contra capitalistas malos. Sabe que no todo el monte es orégano en el mundo del activismo colaborativo y señala algunos de sus errores, limitaciones y fracasos.

Pero dado que el fracaso del neoliberalismo y el capitalismo está constatado si de lo que hablamos es de construir sociedades donde la gente viva con dignidad, seguridad, tranquilidad e ilusión por el futuro inmediato, las propuestas que nos pone Toll ante los ojos son la vía imprescindible a explorar. Leer "Una vida wiki" es una llamada a replantearse muchos hábitos que demasiada gente considera intocables pero, sobre todo, un antídoto perfecto e imprescindible contra el pesimismo de dar por hecho que estamos condenados a vivir compitiendo en vez de compartiendo.

Siscu Baiges

El periodista Gil Toll aposta per “Una vida wiki”

Una existència millor és possible i necessària

Pot semblar mentida, tal i com va el món els darrers anys, però hi ha gent que detecta realitats, detalls que conviden a l’optimisme sobre el futur. És el cas del periodista Gil Toll, que en el seu llibre “Una vida wiki” ('Pagès Editors') assegura que hi ha “una esperança de canvi cap a un nou marc, que es comença a qualificar de post-capitalisme”. Toll va escriure el llibre abans que Donald Trump fos elegit president dels Estats Units, cirereta que tanca el seguit de despropòsits, injustícies i agressions als drets humans que hem viscut el 2016. Però ben segur que aquest fet no l’ha fet canviar la convicció que no tot està perdut i que els que aspiren a veure i viure en un món millor no tenen perquè llençar la tovallola.

“Una vida wiki” és el resultat de deu anys de treball de Gil Toll al programa “Valor afegit”, de TV3, i dels trenta anys que porta, en total, a la televisió autonòmica catalana, amb una dedicació especial als temes econòmics. Sap com funciona l’economia capitalista, la que hem mamat tota la nostra vida, i deixa entendre que aquest sistema mostra símptomes d’esgotament i que, més aviat o més tard,n’acabarà apareixent un de diferent, de més just, on la col·laboració estigui més present i millor valorada que la competència.

“Ara i aquí és possible caminar cap a una vida ‘wiki’, una vida viscuda de manera col·laborativa”, conclou a la introducció. Una conclusió inicial que ens acompanyarà al llarg d’un llibre que recull, de primera mà, les iniciatives que plantegen alternatives de funcionament en tots els sectors de producció, creació i consum. Toll ens fa viatjar del sexe a l’alimentació, de l’habitatge a l’educació, de la mobilitat a la feina, de les finances ètiques al lleure, sense oblidar la participació política i el quasi omnipresent ús de les xarxes socials.

Si algun dia, Gil Toll s’anima a escriure les seves memòries ja tindrà una bona part de la feina feta. El veiem viatjant a Alemanya per demanar explicacions de la política d’austeritat imposada estúpidament i egoistament a la resta d’Europa per aquest país, explicant-nos perquè s’ha animat a compartir cotxe (en temps d’anglicismes n’hi diem ‘car sharing’), apuntant-se a una empresa d’assegurances amb etiqueta ‘ètica i solidària’ o vivint en un pis construït per una cooperativa d’habitatges.

   Albert Closas, Xavier Martínez Celorrio, Gil Toll i Pere Rusiñol, a l'acte de presentació de "Una vida wiki" a la Llibreria Alibri, a Barcelona

Com a bon periodista, no ens dibuixa una realitat de bons cooperativistes contra capitalistes dolents. Sap que no tot són flors i violes en el món de l’activisme col·laboratiu i assenyala alguns dels seus errors, limitacions i fracassos.

Però vist que el fracàs del neoliberalisme i el capitalisme està constatat si del que parlem és de bastir societats on la gent visqui amb dignitat, seguretat, tranquil·litat i il·lusió pel futur immediat, les propostes que ens posa Toll davant els ulls són la via imprescindible a explorar. Llegir “Una vida wiki” és una crida a replantejar-se molts hàbits que massa gent considera intocables però, sobretot, un antídot perfecte i imprescindible contra el pessimisme de donar per fet que estem condemnats a viure competint en comptes de compartint.

Siscu Baiges 

Nujeen, amb paràlisi cerebral en cadira de rodes des de Síria fins Alemanya

 

«La historia de Nujeen, una increíble joven y refugiada siria, nos recuerda a todos que los refugiados, al igual que todo el mundo, tienen aspiraciones y sueños de paz, de educación y de una sociedad mejor. Nujeen me inspira a soñar sin límites. Ella es nuestro heroína. Todo el mundo debería leer su historia. Os inspirará».

Malala Yousafzai, autora de Yo soy Malala y Premio Nobel de la Paz en 2014.

Nujeen Mustafa tiene parálisis cerebral. Esto no le impidió recorrer en una silla de ruedas, junto a su hermana, los más de 5000 kilómetros que hay entre Siria y Hungría. Se abrió camino hasta la frontera húngara gracias a haber aprendido inglés ella sola, a través de las series estadounidenses que veía en la televisión siria, con la esperanza de conseguir asilo en Alemania. Con una voz fuerte y extraordinaria, Nujeen nos cuenta la historia real de lo que es ser una refugiada, de haber crecido en guerra y haber tenido que dejar atrás su patria para depende de otros. En 2004, su ciudad natal estuvo en medio de los terribles combates entre los milicianos del ISIS y los kurdos apoyados por Estados Unidos. Cuenta cómo la guerra de Siria ha destruido una orgullosa nación ante la indiferencia internacional, con líderes asustados por intervenciones anteriores. Es la historia de nuestro tiempo contada por una chica que ha decidido no dejar de sonreír. Desde Alemania ha podido contar su historia, con Christina Lamb (coautora de Yo soy Malala).

Esta es la historia sobre las migraciones modernas, la de una chica que supera la adversidad y escapa del infierno de la guerra mientras lucha por andar por primera vez en su vida.

Christina Lamb, periodista del Sunday Times, ha ganado prestigiosos premios por su carrera periodística. Es autora de los bestsellers The Africa Houses, Waiting for Allah, The sewing circles of Herat, Small Wars Permiting y, sobre todo, de Yo soy Malala del que es coautora con Malala Yousafzai.

Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la Terra?

  

“En l’actualitat hi ha una forta ofensiva, per part dels grans poders privats, per aconseguir ampliar al màxim la quota de riquesa social susceptible de ser privatitzada. Des de la dècada dels setanta assistim a una lluita ferotge per part del capital per penetrar en tots els àmbits de la vida susceptibles de generar beneficis. És així com els recursos naturals, els drets socials i el conjunt del patrimoni productiu col·lectiu es troben en el punt de mira dels interessos privats”. Aquesta és la realitat que veu i denuncia Josep Manel Busqueta, membre del col·lectiu Seminari d’Economia Crítica Taifa, en el pròleg del llibre “Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la Terra” (Tigre de paper edicions). 

Estem davant una antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat, que els editors proposen com a “reconeixement al treball intel·lectual de totes aquelles activistes que, a contracorrent, tot i seguir el corrent de la lògica i el sentit comú més essencial, qüestionen les bases de l’explotació capitalista patriarcal per tal de pensar i repensar una societat basada en l’equitat i el benefici col·lectiu, i a aquelles editorials, periòdics, portals web i altres projectes comunicatius que treballen per a la seva difusió”.

Per les tres-centes planes d’aquesta antologia hi desfilen veus velles i noves, s’alternen Karl Marx, Lenin, Francesc Ferrer i Guàrdia, Rosa Luxemburg, Ernesto ‘Che’ Guevara i Ralph Miliband amb Albert Sales, Gustavo Duch, Alicia Stürtze, Arnau Carné, Josep Ribera, Miguel López Crespi, Maria Colera, Silvia Federici, Joan Planas o Josep Cònsola.

És un esforç de compendi d’idees, anàlisis i propostes sobre com superar el sistema capitalista, la propietat privada i el treball assalariat i precaritzat. Un esforç dels editors que cal agrair i compensar recuperant les lectures ja acumulades d’autors clàssics i endinsant-se en les dels nous analistes d’una societat patriarcal capitalista que, com diu Milliband en l’epíleg del llibre, és incompatible amb l’abolició del treball assalariat i amb la construcció d’una convivència humana sana i solidària.

Siscu Baiges

Vall d'Hebron i el principi de Peter

Lluís Miquel Alegret

En una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència. Laurence J. Peter (1969)

Aquesta afirmació, coneguda com a “Principi de Peter”  és en resum el que es pot dir que, al meu entendre, passa a la Unitat de programació de quiròfans, o com es digui oficialment, de l’Hospital del Vall d’Hebron. M’explico:

Dilluns 10 d’octubre vaig ser convocat a les 07:00h per sotmetre’m a una intervenció. Val a dir que aquesta intervenció ja havia estat programada per quinze dies abans però finalment va ser ajornada i jo només vaig ser-hi informat el dia anterior quan em feia les proves preoperatòries ... i això perquè, a instàncies meves, des del departament de la meva especialitat van trucar per saber què passava i per què no m’havien trucat.

Dilluns, deia, quan ja estava totalment preparat, havent passat tot el protocol d’ingrés i  a la llitera camí dels quiròfans, es rep una trucada a ingressos  des de quiròfans  anul·lant la intervenció. Els motius adduïts pel pobre resident de l’especialitat a qui van enviar i va haver de donar la cara  davant les 3 persones que estàvem en aquella situació eren “que no hi havia personal de quiròfans”.  Això aproximadament uns 10 minut abans de començar la primera intervenció, la meva, amb l’equip de cirurgians ja preparat.  Òbviament tothom atònit. A ingressos em diuen que de tant en tant això passa. Sí, aquí passa alguna cosa.

Un pot entendre que les retallades fan molt de mal, que els gestors dels hospital han de fer mans i mànigues amb els recursos de què hi disposen i que el personal sanitari té els seus drets laborals que han de ser respectats. Però si, com sembla que és el cas, el personal de quiròfans havia treballat el cap de setmana anterior perquè es van haver de fer molts transplantaments i no hi havia personal per substituir-lo: Com es possible que des de programació això no s’hagi previst i no s’avisi el dia anterior als pacients i als mateixos equips mèdics que hi han d’intervenir? Què els hi hauria costat d'avisar diumenge que no hi anéssim si ja sabien que dilluns no tindrien personal de quiròfan? Com es pot cancel·lar una operació quan ja m'estaven baixant en la llitera cap a quiròfans? On és l’empatia envers els pacients? 

Els preocupa el cost psicològic i material que això significa per al pacients i familiars que han d’acompanyar? No, per a ells els pacients no som més que números d'una llista. Penseu que s'hi han dignat a  excusar-se? No, s'hi han quedat tan amples. I la deontologia, on és?.

Això no és un tema de diners, és pura desídia i incompetència de qui hi sigui el responsable i per això cal denunciar-ho. Com comentava una amiga meva del sector sanitari quan li ho explicava: “...i quina imatge donem de la sanitat pública!” dons sí, quina imatge...

Al web de Vall d’Hebron es pot llegir l’eslògan “Sempre, el pacient primer”. Sona a broma. Davant de tanta iniquitat, a l’usuari només ens queda el dret a la protesta. Ara toca als gestors i responsables intervenir-hi, demanar-ne explicacions, identificar on són les disfuncions i corregir-les. I si cal, recol·locar els responsables d’aquests fets en algun lloc on tornin a ser competents. És tan senzill com això. Hi intervindran?

                               El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el conseller 

                               de Salut, Toni Comín van inaugurar fa uns dies els nous quiròfans

                                               de la Vall d'Hebron amb gran difusió mediàtica