¿Quién dice que la ópera es aburrida?

 

Laia Alsina, una de los cuatro protagonistas de OPERA PER TUTTI, la obra que se puede ver desde este domingo 17 de diciembre hasta el 11 de febrero en el Teatro Aquitania de Barcelona, dice, nada más subirse el telón, que le aburre la ópera. Escuchando a una diva (Anna Belén Gómez) interpretar una pieza operística se duerme y en su sueño organiza una divertida, entretenida y agradable historia que permite divulgar este género musical.

Les acompañan en este sueño Albert Gràcia y Miquel Malirach, todos ellos bajo la dirección de Edu Pericàs, a partir de una idea de Axa Guarch. Una primera versión de este espectáculo se pudo ver las temporadas 2016/2017 y 2017/2018 en el Teatro Borràs. Entonces se tituló OPERA FOR KIDS y, viendo las reacciones de los niños y niñas que asistieron al estreno de OPERA PER TUTTI, hay que decir que consigue el objetivo de divertir y educar a la vez.

Los 65 minutos que dura esta obra entretienen y divierten también a los adultos, que redescubren piezas que se han hecho populares de Puccini, Verdi, Mozart, Donizetti, Rossini y Bizet. Hay una sorpresa final: Bohemian Rapsody, de Queen, que hace que pequeños y mayores se remuevan en sus sillas o, directamente, se pongan a bailar.

     Laia Alsina, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Miquel Malirach

Una buena recomendación para estas fiestas de Navidad es acercarse al Teatro Aquitania para pasar un rato agradable viendo y escuchando OPERA POR TUTTI. Y si vais ya veréis que no os importaría repetir la experiencia cualquier día antes de que baje el telón por última vez. Conviene revisar el calendario de días y horas de los diferentes pases aquí.

Merece la pena ver el espectáculo que nos ofrecen desde el escenario y, también, el de los niños alucinados, aplaudiendo y riendo (el humor es una pieza importante del show) desde sus butacas. El día del estreno estaban todas ocupadas. OPERA PER TUTTI se merece que también lo estén el resto de días que podremos disfrutarla en el Aquitania.

Qui diu que l’òpera és avorrida?

 

Laia Alsina, una dels quatre protagonistes d’OPERA PER TUTTI, l’obra que es pot veure des d’aquest diumenge 17 de desembre fins l’11 de febrer al Teatre Aquitània de Barcelona, diu, tot just pujar-se el teló, que l’avorreix l’òpera. Escoltant una diva (Anna Belén Gómez) interpretar una peça operística s’adorm i en el seu somni organitza una divertida, entretinguda i agradable història que permet divulgar aquest gènere musical.

Els acompanyen en aquest somni Albert Gràcia i Miquel Malirach, tots ells sota la direcció d’Edu Pericàs, a partir d’una idea d’Axa Guarch. Una primera versió d’aquest espectacle es va poder veure les temporades 2016/2017 i 2017/2018 al Teatre Borràs. Aleshores es va titular OPERA FOR KIDS i, veient les reaccions dels nens i nenes que van assistir a l’estrena d’OPERA PER TUTTI, cal dir que aconsegueix l’objectiu de divertir i educar alhora.

Els 65 minuts que dura aquesta obra entretenen i diverteixen també als adults, que redescobreixen peces que s’han fet populars de Puccini, Verdi, Mozart, Donizetti, Rossini i Bizet. Hi ha una sorpresa final: Bohemian Rapsody, de Queen, fa que petits i grans es remoguin a les seves cadires o, directament, es posin a ballar.

     Laia Alsina, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Miquel Malirach

Una bona recomanació per aquestes festes de Nadal és acostar-se al Teatre Aquitània per passar una estona agradable veient i escoltant OPERA PER TUTTI. I si hi aneu ja veureu que no us faria res repetir l’experiència qualsevol dia abans no baixi el teló per darrer cop. Convé recórrer al web del teatre per revisar els dies i les hores de les representacions.

Val la pena per veure l’espectacle que ens ofereixen des de l’escenari i, també, el de la canalla al·lucinada, aplaudint i rient (l’humor és una peça important del show) des de les seves butaques. El dia de l’estrena estaven totes ocupades. OPERA PER TUTTI es mereix que també ho estiguin la resta de dies que podrem gaudir-la a l’Aquitània.

El maestro que prometió el mar

 

Ocurre rara vez que en el pase comercial de una película parte del público aplauda cuando acaba. Me sorprendió y gustó cuando me encontré con esta actitud de parte de los asistentes a la proyección de El maestro que prometió el mar, el pasado domingo 12 de noviembre en una de las salas de los cines Girona, en Barcelona.

Comparto el agradecimiento de los espectadores que mostraron su satisfacción con la película aplaudiéndola. No he leído la novela de Paco Escribano en la que se basa: Desenterrando el silencio: Antoni Benaiges, el maestro que prometió el mar. Pero sin haberla leído creo que hay que hacerlo de la misma forma que recomiendo ver la película que ha dirigido Patricia Font.

Me ha gustado también saber que las primeras proyecciones han tenido una muy buena acogida de público, hecho especialmente meritorio en unos tiempos en los que mucha gente prefiere sentarse frente al televisor para ver una película o varios capítulos de una en una plataforma de contenidos en vez de desplazarse a una sala de cine.

Y creo que el estreno de El maestro que prometió el mar ha llegado en el momento perfecto. Ha coincidido con las manifestaciones en Madrid y en otras ciudades de España donde se han escuchado “vivas” a Franco, cánticos de Cara al Sol o peticiones de un nuevo Alzamiento Nacional. El Alzamiento Nacional de Franco fue el que hizo imposible que el profesor Antoni Benaiges, nacido en Mont-roig del Camp, llevara a ver el mar a los niños y niñas que eran alumnos suyos en Bañuelos de Bureba, un pequeño pueblo de Burgos. Fue ese golpe militar contra la República el que acabó con su ilusión y su vida.

Patricia Font nos muestra la vida de este maestro (Enric Auquer) paralelamente a los esfuerzos de una mujer (Laia Costa) por encontrar los restos de su bisabuelo, que fue padre de un alumno de Benaiges. No es una película con final feliz. La guerra civil no lo tuvo. Pero El maestro que prometió el mar nos recuerda la necesidad de no olvidar el daño que hicieron aquellos que se sublevaron con las armas contra la República española. Y de exigir contundencia judicial contra los que hoy salen a la calle para gritar contra la democracia española y para reivindicar el golpe de Estado de quienes asesinaron la que teníamos en 1936.

Antoni Benaiges debería haber podido llevar a los niños y niñas de Bañuelos de Bureba a ver el mar tarraconense. Un buen homenaje que podemos hacerle a él y a lo que representa es ir al cine a ver cómo lo intentó. Y si usted aplaude cuando termine la proyección, seguro que no estará solo.

Por cierto, a la película y a sus protagonistas posiblemente también les aplaudan en más de una gala de entrega de premios en los próximos meses. Ya han empezado a cosecharlos.

El mestre que va prometre el mar

 

Passa poques vegades que en el passi comercial d’una pel·lícula part del públic aplaudeixi quan s’acaba. Em va sorprendre i agradar quan em vaig trobar amb aquesta actitud de part dels assistents a la projecció d’El mestre que va prometre el mar, el passat diumenge 12 de novembre a una de les sales dels cinemes Girona, a Barcelona.

Comparteixo l’agraïment dels espectadors que van mostrar la seva satisfacció amb la pel·lícula aplaudint-la. No he llegit la novel·la de Paco Escribano en la que es basa: Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Però sense haver-la llegit crec que cal fer-ho de la mateixa manera que recomano veure la pel·lícula que ha dirigit Patricia Font.

M’ha agradat també saber que les primeres projeccions han tingut una molt bona acollida de públic, fet especialment meritori en uns temps en què molta gent prefereix asseure’s davant el televisor per veure una pel·lícula o uns quants capítols d’una sèrie en una plataforma de continguts en comptes de desplaçar-se a una sala de cinema.

I penso que l’estrena d’El mestre que va prometre el mar ha arribat en el moment perfecte. Ha coincidit amb les manifestacions a Madrid i a d’altres ciutats d’Espanya on s’han escoltat “vivas” a Franco, càntics de Cara al Sol o peticions d’un nou Alzamiento Nacional. L’Alzamiento Nacional de Franco va ser el que va fer impossible que el professor Antoni Benaiges, nascut a Mont-roig del Camp, portés a veure el mar els nens i nenes que eren alumnes seus a Bañuelos de Bureba, un petit poble de Burgos,. Va ser aquell cop militar contra la República el que va acabar amb la seva il·lusió i la seva vida.

Patricia Font ens mostra la vida d’aquest mestre (Enric Auquer) paral·lelament als esforços d’una dona (Laia Costa) per trobar les restes del seu besavi, que va ser pare d’un alumne de Benaiges. No és una pel·lícula amb final feliç. La guerra civil no el va tenir. Però El mestre que va prometre el mar ens recorda la necessitat de no oblidar el mal que van fer aquells que es van revoltar amb les armes contra la República espanyola. I d’exigir contundència judicial contra els que avui surten al carrer per cridar contra la democràcia espanyola i per reivindicar el cop d’Estat dels que van assassinar la que teníem el 1936.

Antoni Benaiges hauria d’haver pogut portar els nens i nenes de Bañuelos de Bureba a veure el mar tarragoní. Un bon homenatge que podem fer-li a ell i al que representa és anar al cinema a veure com ho va intentar. I si aplaudeixes quan acabi la projecció, segur que no estaràs sol.

Per cert, a la pel·lícula i als seus protagonistes possiblement també els aplaudeixen a més d'una gala de lliurament de premis en els propers mesos. Ja han començat a recollir-los.

 

Poder, trucos y trampas de la prensa económica

 

“Pescar el salmón” es la forma en que el periodista Yago Álvarez Barba nos alecciona sobre cómo hay que leer la prensa económica en este país. Esa prensa suele identificarse con el papel salmón porque ese color fue el que eligió Douglas Gordon MacRae, en 1888, para las páginas del nuevo periódico que dirigía: The Financial Times. Los principales periódicos especializados en información económica le copiaron la idea y ahora asociamos el color salmón con este tipo de prensa. Lo explica Álvarez Barba en el libro que acaba de publicar con ese título. Le ha añadido el subtítulo de “Bulos, narrativas y poder en la prensa económico”. Efectivamente, el autor nos explica, con todo lujo de detalles, quienes mandan y qué pretenden vendernos en los medios de comunicación “salmón”.

Este libro deja al desnudo lo que muchos medios pretenden ocultar, los trucos y las trampas que utilizan para vender su concepción conservadora de la economía y de la sociedad, su opción por el capitalismo liberal. Trucos y trampas que implican buscar palabras grandilocuentes o en inglés para engañar al lector o intentarlo. O hacer juegos de manos con las cifras para llegar a conclusiones falaces que sirvan a los poderosos y a sus empresas para eludir una presión fiscal que beneficie a los ciudadanos más débiles, a la mayoría de la sociedad.

“Pescar el salmón” no pretende que no se lea esa prensa, sino “derribar esas barreras del lenguaje y desmontar las narrativas creadas y las estrategias de manipulación de la opinión pública con la intención de que la ciudadanía pueda enfrentarse a la prensa económica”. Es la obra fruto del activismo y del cabreo. Así lo reconoce Yago Álvarez Barba a quien podemos seguir en “El Salmón Contracorriente”, la sección de economía de El Salto o en el canal de Twitch de este medio cooperativista.

Pescar el salmón  //  Yago Álvarez Barba // Capitán Swing  // 167 páginas

17,50 euros

19 articles que sintetizen una proposta constructiva per la relació entre persones i comunitats

 

El món viu temps convulsos, temps de crisi, temps de canvis que han fet perdre totes les certeses, potser simplement ens han fet veure que les certeses no existeixen ni han existit mai. Davant d’això molts han volgut recuperar la pertinença a un grup –la tribu- per fer front al futur. Això s’ha manifestat en les darreres dècades de formes diverses en diferents llocs del món. El trumpisme als Estats Units, el Brèxit al Regne Unit o l’èxit de Salvini i Meloni a Itàlia són un retorn a passats imaginaris que donen refugi als seus seguidors d’una realitat que no els agrada, d’un malestar real i segurament justificat.

La manifestació d’aquest corrent a Catalunya a estat l’independentisme. Les conseqüències del debat - i de les accions- secessionistes han estat nefastes. El mal fet a l’economia catalana és innegable, la fugida d’empreses n’és el paradigma més clar així com  la pèrdua d’oportunitats davant d’altres ubicacions  de noves indústries (bateries elèctriques, automoció...). Res de nou, ja va passar al Canadà, on els diferents referèndums independentistes van portar al Banc de Montreal a fixar la seva seu a Toronto

Però el pitjor de tot ha estat la profunda escletxa que s’ha produït dins la societat catalana;  amics que no es parlen, tensions familiars o simplement viure en una bombolla on s’ignora als demés o, el que és pitjor, a culpar-los dels nostres mals. Benvinguts al trumpisme i, si ens apureu, al putinisme.

Vivim en la Catalunya del mal humor. La independència és una opció política respectable, però en som molts que creiem i defensem que hi ha altres camins fer organitzar-nos políticament. L’estat de les autonomies ha tingut les seves virtuts i segueix sent una bona eina per alguns. Tot i això altres pensem que cal establir les bases per fer un pas més en el nostre sistema organitzatiu polític. Volem un estat no centralitzat, amb governs compartits i amb el màxim respecte a la diversitat. Volem dialogar amb els altres i ser capaços de dubtar. Volem respecte. Volem uns Catalunya i una Espanya que siguin de tots. Volem, en definitiva, un estat federal.

No és una cosa que hagi d’arribar avui, ni demà. Superar el model autonòmic és una tasca difícil que exigiria d’entrada una reforma constitucional difícilment imaginable hores d’ara, però mentrestant cal anar treballant, cal fer pedagogia. Cal explicar que vivim en un món complex en el què, per tant, les respostes simples són fal•làcies. Això és el que intentem fer amb aquest llibre, “Federalisme fàcil”.

Si féssim una pregunta  entre la població sobre que és el federalisme  molt probablement trobaríem que la majoria de les persones enquestades no sabrien respondre d’una manera encertada o aproximada. El federalisme és un tema complex la concreció del qual sembla reservada als especialistes en política o dret.

El federalisme té un impacte directe a la vida de les persones, des de l'educació i la salut fins a la seguretat, el medi ambient, la cultura, l’economia, el treball o la justícia. Si entenen com funciona el federalisme, els ciutadans poden participar més activament en la presa de decisions i exigir respostes als governs que els representen.

A les biblioteques podem trobar gran quantitat de llibres que estudien el  federalisme des d’una òptica  del món acadèmic, necessaris però sovint feixucs.

Fruit de la col·laboració entre EL TRIANGLE i CLUB CÒRTUM  i gràcies als 19 autors del diferents capítols neix “Federalisme fàcil”, un llibre entenedor,  amb la voluntat que serveixi  per analitzar i comprendre  com el federalisme pot ser l’eina que permeti una relació millor entre persones i entre comunitats i països.

El federalisme és, alhora, una idea i un camí. Us animem a recórrer el que ens proposa aquest llibre, des del pròleg inicial, on es defineix que és federalisme, fins la cloenda, amb l’horitzó que ens proposa, passant per la seva concreció en els diferents àmbits de la nostra societat i convivència. Sempre de la mà de la bona voluntat, el diàleg, el respecte, la fraternitat i l’esperança que una societat i una humanitat millors són possibles.

Aquest diumenge 23 d'abril, en podreu adquirir exemplars a la parada de Federalistes d'Esquerres, al xamfrà de Diputació amb Rambla de Catalunya, i també a la parada de llibres que hi haurà davant l'ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

 

Las farmacias, ¿servicio público o negocio privado?

 

Es imposible leer el libro “De venta en farmacias. Una denuncia del negocio de la salud desde dentro” (Editorial Penguin Random House) de los hermanos Felipe y Raúl de la Fuente sin que eso influya en la forma como vemos el servicio que nos ofrecen esos centros de preparación y dispensación de medicamentos y las personas que nos atienden.

Ser farmacéutica es “la profesión más bonita del mundo”, asegura la licenciada en Farmacia y divulgadora científica Gemma del Caño en el epílogo del libro. Y sus autores bien seguro que coinciden con ella, pero a lo largo de sus casi trescientas páginas ponen al descubierto un mundo que suele pasar desapercibido para los clientes de las farmacias. Nos cuentan todo aquello que se comercializa en ellas y que no tiene ninguna eficacia para lo que se supone que están indicados. De las trampas que usan algunos farmacéuticos para colocar productos innecesarios con el solo afán de obtener beneficios económicos. Del engaño que representa la promoción y venta en las farmacias de determinados medicamentos, complementos vitamínicos y soluciones maravillosas para mejorar la dieta o la apariencia estética que no sirven para nada o para bien poco.

Los hermanos De la Fuente saben de lo que hablan. Conocen de primera mano el día a día de las farmacias y, además, han completado sus conocimientos con las reflexiones y denuncias de decenas de personas que trabajan en ellas. También trufan el libro de numerosas demandas de trabajadores farmacéuticos que ejemplifican lo desenfocado de los conocimientos o aptitudes que se requieren.

Lejos de su voluntad alejar a los ciudadanos de las farmacias. Pretenden, eso sí, avisarles de lo que se cuece, a veces, en las recámaras de esos centros. Como en otras profesiones, hay empleadores déspotas que maltratan a sus trabajadores. Reconocen que también hay malas trabajadoras. E insisten en que “no se debe, en aras de un corporativismo barato, negar los abusos e ilegalidades que se cometen”. Y en que hay que “proteger un servicio que debería beneficiar al paciente”.

Felipe de la Fuente, que durante diez años ejerció como farmacéutico adjunto en varias oficinas de farmacia de diferentes comunidades autónomas, y Raúl de la Fuente, graduado en Nutrición Humana y Dietética por la Universidad de Valencia y hoy profesor interino de Formación Profesional de Procedimientos Sanitarios y Asistenciales, creen “fervientemente en un modelo sanitario en el que ni la dispensación de medicamentos ni el seguimiento nutricional, ni las farmacias ni las consultas de nutrición y dietética estén condicionadas por el balance de beneficios de una empresa privada”.

Cierran “De venta en farmacias” planteando una serie de preguntas. La última las resume todas: “¿Cuánto ganaríamos todas si en todas las profesiones sanitarias aplicáramos el código deontológico y la medicina basada en la evidencia”?”. Ganaríamos mucho, seguro. Y también saldremos ganando y más documentados sobre como funcionan las farmacias tras la lectura de este libro fruto del compromiso y la experiencia de sus autores.  

 

Les farmàcies, servei públic o negoci privat?

 

És impossible llegir el llibre “De venda a farmàcies. Una denúncia del negoci de la salut des de dins” (Editorial Penguin Random House) dels germans Felipe i Raúl de la Fuente sense que això influeixi en la forma com veiem el servei que ens ofereixen aquests centres de preparació i dispensació de medicaments i les persones que ens atenen.

Ser farmacèutica és “la professió més bonica del món”, assegura la llicenciada en Farmàcia i divulgadora científica Gemma del Caño a l'epíleg del llibre. I els seus autors ben segur que hi coincideixen, però al llarg de les seves gairebé tres-centes pàgines posen al descobert un món que sol passar desapercebut per als clients de les farmàcies. Ens expliquen tot allò que s'hi comercialitza i que no té cap eficàcia per la finalitat que se suposa que estan indicats. Dels paranys que fan servir alguns farmacèutics per col·locar productes innecessaris amb l’afany d'obtenir beneficis econòmics. De l'engany que representa la promoció i venda a les farmàcies de determinats medicaments, complements vitamínics i solucions meravelloses per millorar la dieta o l'aparença estètica que no serveixen per a res o per ben poc.

Els germans De la Fuente saben d’allò que parlen. Coneixen de primera mà el dia a dia de les farmàcies i, a més, han completat els seus coneixements amb les reflexions i denúncies de desenes de persones que hi treballen. També trufen el llibre de nombroses demandes de treballadors farmacèutics que exemplifiquen com són desenfocats a vegades els coneixements o aptituds que es requereixen.

Lluny de la seva voluntat allunyar els ciutadans de les farmàcies. Pretenen, això sí, avisar-los del que es cou, de vegades, a les recambres d'aquests centres. Com en altres professions, hi ha propietaris i titulars de farmàcies dèspotes que maltracten els seus treballadors. Reconeixen que també hi ha males treballadores. I insisteixen que “per tal de defensar un corporativisme barat, no s’han de negar els abusos i il·legalitats que es cometen”. I que cal “protegir un servei que hauria de beneficiar el pacient”.

Felipe de la Fuente, que durant deu anys va exercir com a farmacèutic adjunt a diverses oficines de farmàcia de diferents comunitats autònomes, i Raúl de la Fuente, graduat en Nutrició Humana i Dietètica per la Universitat de València i avui professor interí de Formació Professional de Procediments Sanitaris i Assistencials, creuen "ferventment en un model sanitari on ni la dispensació de medicaments ni el seguiment nutricional, ni les farmàcies ni les consultes de nutrició i dietètica estiguin condicionades pel balanç de beneficis d'una empresa privada".

Tanquen “De venda a farmàcies” plantejant una sèrie de preguntes. L'última les resumeix totes: “Quant guanyaríem totes si a totes les professions sanitàries apliquéssim el codi deontològic i la medicina basada en l'evidència”?”. Guanyaríem molt, segur. I també sortirem guanyant i més documentats sobre com funcionen les farmàcies després de llegir aquest llibre fruit del compromís i l'experiència dels seus autors.

"LA DEMOCRÀCIA MOR AL NÚVOL", per Josep Maria Ganyet

 

Podem viure en una societat oberta i democràtica i alhora segura per a tothom? S’ho pregunta l’enginyer informàtic i divulgador de l’impacte social de les noves tecnologies Josep Maria Ganyet. Ho fa al llibre “La democràcia mor al núvol” (La Magrana). Ganyet, nascut el 1965, té una llarga trajectòria com a expert informàtic –IBM, Deutsche Bank, Gotomedia- i com a divulgador –TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, La Vanguardia, Via Empresa, Sàpiens,... Hi parlem pocs dies després que l’Hospital Clínic patís un ciberatac que ha comportat la suspensió de bona part dels seus serveis. 

Josep Maria Ganyet considera que "la democràcia mor més al núvol que a la foscor" i que "Twitter hauria d'estar en mans de les Nacions Unides". Són dues de les afirmacions que fa en l'entrevista que oferim, enregistrada el 9 de febrer i que podeu veure en aquest enllaç