Josep Maria Colomer, professor d’Economia Política de la Universitat de Georgetown, i autor de “El Govern mundial dels experts”

“Ja és massa tard perquè Catalunya i Espanya construeixin estats sobirans”

El profesor d’Economia Política de la Universitat de Georgetown Josep Maria Colomer acaba de publicar  “El Govern mundial dels experts” (Editorial Anagrama). És un assaig on analitza la funció i eficàcia de la gestió de la trentena d’organitzacions que, a nivell mundial, dirigeixen o coordinen la marxa política i econòmica del nostre món. És una visió força favorable a la seva existència i feina tot i que en detecta i exposa, també, els seus defectes. En el context mundial actual, Colomer veu complicada la consolidació europea de l’aventura dels independentistes catalans.

Hi ha un govern mundial que funcioni de debò al nostre Planeta?

Un govern mundial, com a tal, no existeix. Un govern com a organisme únic, centralitzat, un super-Estat, no existeix, ni existirà segurament i potser no seria desitjable. El que hi ha és un conjunt d’organitzacions, cada una especialitzada en temes diferents, com a ministeris separats, amb diferents regles internes de decisió, que, en conjunt, tenen molt poder i que estan molt coordinades pel G-7 i, en segona ronda, pel G-20. El G-7 adopta moltes decisions que aquestes organitzacions desenvolupen i executen. Estem parlant de les Nacions Unides, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, la del Treball, la de la Salut,...  

El grup dels set són Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia i el Japó i és el més semblant a un govern mundial que ha existit mai.

En aquest govern no manen massa els estats del nord?

Depèn de l’organització. El G-7 el formen les set democràcies industrials més riques, que són del Nord, sí. El G-20, en canvi, inclou el Nord i el Sud. Hi ha la Xina, l’Índia, Argentina, Àfrica del Sud, el Brasil,... Suposa el 95% de la producció, les dues terceres parts de la població mundial,... Al Consell de Seguretat de les Nacions hi ha els cinc suposats guanyadors de la guerra mundial, que també són del Nord, però el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, per exemple, estan molt més repartits, amb presència de tots els països, amb vot proporcional a la població i als recursos amb què contribueixen a aquestes organitzacions. Àfrica del Sud, Aràbia Saudí, Argentina o Brasil tenen més vots que molts països del Nord.

Quin paper té avui Rússia en aquest govern mundial?

Rússia va ser membre del G-7 quan es va convertir en G-8 i el president dels Estats Units va convidar el president rus Boris Ieltsin a entrar-hi. Van fer una mena de pacte, explicat per Bill Clinton a les seves memòries, que consistia en que Rússia entrava al G-7 i a d’altres organitzacions mundials de les quals no n’era membre a canvi que Polònia, Hongria i d’altres països passessin a ser membres de la Unió Europea i l’OTAN. Hauria pogut funcionar però Rússia ha canviat de política interna. És menys democràtica i més conflictiva. S’ha annexionat Crimea. Formalment no s’ha expulsat Rússia del G-8, però ha deixat de participar-hi.

És un problema sobretot europeu. Les fronteres de la Unió Europea no estan definides. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, quan va prendre possessió, va dir que Rússia era ‘el nostre problema estratègic’. El conflicte és més aviat europeu que global.

Els països emergents guanyaran terreny en aquest govern mundial?

Hi ha hagut l’intent dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Àfrica del Sud) de fer un banc alternatiu al Banc Mundial i un banc d’inversions dirigit per la Xina, però primer tenien relativament pocs diners i després hi ha hagut força rivalitats internes. A més, l’economia xinesa ha afluixat una mica. El futur no és massa optimista per ells.

Hi ha una reforma pendent al Banc Mundial i el Fons Monetari que es va aprovar fa temps però que no ha estat ratificada pel Congrés dels Estats Units. Aquesta reforma dóna més vots a aquests països i en treu als països europeus. S’ha produït una certa reacció per part dels BRICS per crear una eina alternativa que crec que no té massa futur però que es vol utilitzar com a arma de negociació i pressió perquè s’apliqui la reforma pendent al Banc Mundial i el Fons Monetari.

La directora gerent del Fons Monetari, Christine Lagarde, ha arribat a dir que està disposada a ballar la dansa del ventre al Congrés dels Estats Units per persuadir els congressistes perquè aprovin aquesta reforma. Ja seria hora que ho fessin. Si l’aprovessin, els dos bancs que han estat creant els BRICS tindrien menys rellevància de la que pretenen.

Els ciutadans no acaben de tenir una visió massa positiva d’aquests organismes mundials.

Perquè no són prou coneguts i queden lluny. El que queda més a prop són les ciutats, la Generalitat, l’Estat o la Unió Europea. Si hi hagués més informació, la valoració milloraria, perquè, en algunes coses, són eficients, consensuals, responsables, rendeixen comptes, tenen molta transparència actualment,...

Vostè té una opinió favorable a la feina d’aquests organismes. Al llibre assegura que l’ONU va evitar la Tercera Guerra Mundial.

No m’ho he inventat jo. Si pensem en la història europea, els tres-cents anys que van entre la pau de Westfalia i la Segona Guerra Mundial, estan marcats per conflictes bèl·lics cada cop més freqüents i més mortals. Això es va parar amb la creació de l‘ONU. El Consell de Seguretat era molt conflictiu durant la guerra freda, però precisament perquè la batalla es feia allí dins mai no es va arribar a traslladar del tot a fora. Es van contaminar guerres locals amb la polarització internacional però no es va patir una guerra global com les que hi havia hagut vàries vegades abans. Va impedir que hi hagués una nova matança global.

Els darrers vint-i-cinc anys les Nacions Unides han fet un bon treball positiu d’ajuda als països subdesenvolupats i atenció als conflictes locals.

S’han de retocar les eines de govern mundial? Les que hi ha funcionen prou bé?

El pitjor cas és el de l’Organització Mundial del Comerç que en 20 anys justos que fa que es va crear no ha aprovat cap acord global. Abans hi havia el GATT, que no era una organització sinó un tractat per baixar els aranzels i facilitar el comerç. Va fer bastants progressos parcials  durant un temps però quan es va convertir en una organització global, l’any 1995, es van equivocar. Van adoptar unes regles de decisió que no es corresponien al nivell conflictiu del comerç, que pot ser favorable per tothom però també és molt problemàtic. Hi ha importadors i exportadors, cada país s’especialitza en un producte,... Això requereix unes negociacions sofisticades, però es va adoptar la regla que tots els països tinguessin els mateixos vots i les decisions es prenguessin per unanimitat. No pot funcionar, clar.

L’actual president de l’OMC quan va prendre possessió va dir que o es prenien acords globals o l’organització quedaria desautoritzada. Va aconseguir un primer acord modest per estandaritzar els contenidors dels ports però l’Índia s’hi va oposar i no es va poder posar en pràctica. En vint anys no s’ha pogut fer res. És un problema de disseny institucional. S’hauria d’utilitzar vots ponderats en funció de la importància del govern de cada país.

Canviar el Consell de Seguretat de l’ONU és impossible?

Hi ha propostes contínuament. Hi ha una literatura immensa sobre això, perquè entrin Alemanya o Japó... Potser algun dia s’hi arribarà. Però com que els que són dins tenen dret a veto impedeixen les reformes. Alemanya no és res militarment. Japó, tampoc. Se’ls va prohibir tenir exèrcit durant molts anys. La despesa militar per càpita d’Alemanya és de les baixes del món. Els cinc són encara potències importants. A Europa, Gran Bretanya i França són els dos únics països que tenen exèrcits reals i posseeixen la bomba atòmica. Alemanya és molt important econòmicament però no en aquest àmbit. El Consell de Seguretat és poc consensual i es prenen decisions que no funcionen. Com va ser el cas de l’Irak o Líbia. És difícil pensar que una reforma institucional milloraria molt el tractament d’aquestes qüestions.

El govern mundial necessita grans àrees geopolítiques per funcionar bé o pot fer-ho amb un món dividit en prop de dos-cents països?

Hi ha una altra estructura, que és el que jo anomeno els grans imperis: Els Estats Units, la Unió Europea, Rússia, Xina, l’Índia. Abasten la major part del món. Són plataformes intermèdies entre els estats i les organitzacions globals. Hi ha una estructura doble, una vertical i una horitzontal. L’horitzontal la formen aquestes trenta organitzacions i escaig. I la vertical inclou les grans unions dels Estats Units, l’europea, la Federació Russa,... que va baixant fins els estats.

Li va bé o malament que es creïn nous estats? Com afectaria al govern mundial que Catalunya o Escòcia s’independitzessin?

Fa cent anys hi havia uns cinquanta països al món. Ara n’hi ha uns dos-cents a les Nacions Unides. La globalització afavoreix que qualsevol unitat de la grandària que sigui funcioni si està en el mercat global. Si té obertura al comerç, les inversions, les comunicacions, els viatges, els costos de ser petit són molt baixos. Per això s’han creat tants països nous. Ara bé, perquè funcionin han d’estar dins. Dins de la Unió Europea o dins les organitzacions globals. Dins pots ser tant petit com vulguis. Fora hi ha Kosovo i Albània.

Si Catalunya se separa d’Espanya quedarà fora?

La fórmula és una distribució de poders a favor d’Europa i de les regions i nacions petites a costa dels estats grans però sense dissoldre les estructures de nivells múltiples. Cap d’ells serà sobirà però seguiran existint. Aquesta és la fórmula viable i eficient, que es pot acceptar fàcilment. Sortir de la Unió Europea per tornar a entrar no va enlloc.

Com es veu des de Georgetown el debat independentista que es viu a Catalunya?

És el fracàs d’Espanya, en realitat. Espanya té una història tràgica. Com a estat nacional sobirà mai no es va arribar a completar. Va tenir un imperi massa gran i costós i el va perdre massa aviat, abans d’haver construït un estat poderós. No va crear una nació unificada espanyola, com van fer França o Anglaterra.

La situació històrica és que l’Espanya castellana, que és majoritària, és massa feble per integrar tot el territori –Catalunya, el País Basc,...- però suficientment forta per impedir una alternativa nacional d’aquests països. O a l’inrevés, Catalunya és prou forta per resistir durant molt temps l’assimilació castellana però no per crear una alternativa autosuficient. Estem davant la definició perfecte del conflicte. Fa cent anys com a mínim que això està clar.

L’oportunitat que es resolgui en la construcció d’un estat nacional sobirà tant espanyol com català ja ha desaparegut. Ara allò que compta és Europa, sobretot, i el món. És massa tard per intentar crear aquest estat, tant uns com altres.

Europa, la Unió Europea, ja no és aquell marc atractiu dels anys vuitanta. Les seves polítiques econòmiques o envers els refugiats són decebedores.

La qüestió dels refugiats acaba de començar. La reacció d’Alemanya, d’entrada, va ser sorprenentment positiva. Angela Merkel té problemes interns al seu partit, ara, perquè ha estat massa oberta als refugiats. Ha tingut una resposta més bona del que es podia pensar. D’altres temes que s’han abordat abans, com el mercat, la moneda, la unió fiscal, la unió bancària, l’energia, han trigat molt temps a tractar-se i a arribar a acords. El tema de les fronteres, dels refugiats, tot just s’acaba de plantejar de forma dramàtica. Pot trigar més o menys però hi ha temps suficients perquè l’abordin.

Malgrat la desil·lusió que està causant en molta gent la reacció europea davant els refugiats cal continuar creient, confiant, apostant per Europa?

La desil·lusió ve perquè el govern d’Hongria vol tancar la frontera i alguns països s’obliden del tractat de Schengen però no perquè la Unió Europea no estigui a favor d’aquest tractat o vulgui tractar el flux de refugiats de forma ordenada i pacífica. Són alguns dels estats fronterers els que pretenen no cooperar amb els altres països per tenir menys refugiats que ells. Hi ha competència entre els estats per arbitrar el problema. Si hi hagués una política global més unitària, seria menys conflictiu.

Com més Europa, millor. Evidentment la majoria de gent que entra per Grècia, Melilla. Sicília, Sèrbia, Hongria, ... vol anar a Alemanya, Anglaterra o Suècia. És un problema europeu que s’ha d’abordar a nivell europeu. És un desafiament nou, inesperat, que no estava a l’agenda i la solució ha de ser europea.

La dialèctica dreta-esquerra desapareix del tot quan s’arriba al nivell de govern mundial.

Ha desaparegut, en part, perquè hi ha més polítiques de consens. En els temes de política econòmica i algunes polítiques socials, la dreta a favor del lliure mercat ha guanyat, en el sentit que els béns privats són pels mercats, els béns públics són pels estats i els governs no han d’interferir en l’activitat econòmica. Això ha estat acceptat cada vegada més. En canvi, en els temes culturals, morals, de llibertats, família,... l’esquerra ha guanyat clarament. Els valors liberals,llibertaris, han estat cada vegada més acceptats.

Cada una ha guanyat una batalla diferent. Que hi hagi més consens, i que, en les dues direccions, alguns hagin acceptat plantejaments que abans no volien està bé. Hi ha més polítiques de consens i això no té perquè ser dolent.

Es pot governar un món on les grans religions hi tenen tant de pes i sovint s’usen com a excusa per confrontacions violentes?

És el gran tema pendent. Una mica més de la meitat del món viu en democràcia. Els que no ho fan són a la Xina i al vint-i-cinc per cent de la població que viu en països àrabs o musulmans. La pregunta és si l’islam és compatible amb la democràcia i l’obertura al món. La religió catòlica es considerava incompatible amb la democràcia fins fa unes quantes dècades. El Papa no va acceptar oficialment que els catòlics votessin en eleccions competitives o que formessin partits democristians fins el 1931, quan ja feia temps que bastants països funcionaven democràticament.

En alguns països, l’església catòlica va afavorir la democràcia, com Polònia o alguns de l’Amèrica Llatina. Perquè no pensar que l’islam, que no té ni tan sols un Papa o una autoritat centralitzada i és molt dispers, local, podria adaptar-se? La majoria de musulmans viuen en països més o menys democràtics, com Indonèsia o l’Índia. Pot passar el mateix que va passar amb el catolicisme. Està per veure.

I es pot governar bé un món on un 1% de la població té la mateixa riquesa que el 99% restant?

Crec que la riquesa està menys concentrada. A mi em preocupa el 10% o el 15% que està a baix de tot. La seva situació no està linealment vinculada a l’acumulació de riquesa que ha fet l’1% de dalt. Depèn de les circumstàncies locals, de la capacitat de desenvolupar les energies pròpies, dels seus models de desenvolupament, de creixement. El tema és com aconseguir que el 15% del món que està encara en situació de pobresa extrema s’incorpori a una dinàmica global més positiva. Segons el Banc Mundial, que va adoptar la prioritat d’eliminar la pobresa extrema en vint anys, s’ha aconseguit eliminar la meitat d’aquesta pobresa en els darrers deu anys. Era una mica més del 20% i ara és un 10% o un 12%.

Cal mirar la mitjana, la renda per càpita mitjana. Ara s’ha frenat amb la recessió però s’ha evolucionat bé. El concepte de la riquesa és molt relatiu. No està en butxaques sinó invertida en empreses. També en l’especulació. S’ha de veure com aquesta riquesa pot ser més beneficiosa pel conjunt de la societat. No és una qüestió purament de redistribució sinó que cal una política de creixement que beneficiï tothom.

Afirma que l’ONU ha evitat la tercera guerra mundial. L’ha evitat per sempre?

Mai res és per sempre però una guerra entre grans estats, com van ser les dues grans guerres mundials, amb bombes nuclears, no sembla versemblant, de moment. Molta violència terrorista a algunes zones del món, guerres civils, sí. Síria està superant tots els rècords històrics de morts en una guerra en relació a la població. Pitjor que la guerra civil americana o la del Congo.

Una guerra com la segona guerra mundial entre grans potències, jo crec que està bastant descartada.

Siscu Baiges