Contribució enorme de Javier Lesaca a la comprensió de com funciona el proselitisme terrorista

Armes de destrucció massiva

Potser la millor recomanació que es pot fer a l’hora de llegir el llibre “Armes de destrucció massiva” (Ediciones Península) és començar-lo pel final. Quan Javier, un dels tres fills del seu autor Javier Lesaca, el sorprèn veient les imatges d’un vídeo on apareix un home encaputxat a Mosul portant un fusell Kalashnikov. “Perquè treballes veient vídeos de dolents? Els vols posar a la presó?”, li pregunta. “Només vull saber què pensen”, li va respondre.

És l’interrogant que ens plantegem tots els que llegim el seu llibre. Què pensa la gent que comet les atrocitats que explica amb tot luxe de detalls i dades? Aquest periodista i analista de temes de seguretat repassa l’obra propagandística de l’Exèrcit Islàmic. En tres anys, el grup terrorista ha produït més de 1.300 vídeos. Es va estrenar l’estiu de 2014 amb un on es veia com un encaputxat degollava el periodista James Wright Foley. I des d’aleshores ençà, les brutalitats que han difós en vídeos i publicacions diverses superen els límits del horror que pensàvem que eren capaços de concebre i provocar els sers humans.

Estat Islàmic ha assassinat davant les seves càmeres 813 ciutadans, en 218 vídeos distribuïts obertament per les xarxes socials. Només un 2% de les víctimes són occidentals. La immensa majoria són sirians i iraquians. Lesaca ens explica com aquests assassinats estan presentats amb l’estètica dels videojocs més populars o les pel·lícules de terror de més èxit. Penseu la cosa més horrible que us passi pel cap i la trobareu reflectida en els vídeos que veuen molts dels joves que s’incorporen als rengles de Daesh.

Es fa dur, fins i tot, de traslladar a aquesta ressenya les accions que inclouen aquests vídeos. El dolor, el patiment i pànic de les víctimes, la seva mort a mans de nens com si es tractés d’un joc, els assassinats en cadena,... Probablement sigui més fàcil d’entendre perquè un jove és capaç de baixar per La Rambla de Barcelona atropellant tanta gent com pugui amb una furgoneta imaginant-lo empassant-se davant l’ordinador o el mòbil aquests vídeos brutals. El cervell queda tocat després d’aquests visionats.

L’autor ha fet un estudi rigorós, exhaustiu. La tesi doctoral que va començar a la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra va aprofundir la seva consistència quan l’Escola de Comunicació i Afers Públics de la Universitat George Washington, de Washington, s’hi va interessar i el va contractar com a professor associat. Han estat anys de molt treball que han donat un fruït impressionant.

Estat Islàmic ha tocat tots els pals de la comunicació, menys el radiofònic. Revistes, agències de premsa, comunicats i vídeos. Molts dels seus responsables són morts. La pèrdua de territori per part de Daesh ha anat acompanyada d’una disminució de la seva capacitat de filmar i difondre per la xarxa els crims més abjectes. Però la desaparició definitiva d’aquestes “armes de seducció massiva” de les quals ens parla Javier Lesaca no serà immediata. Al llarg de les prop de 300 planes del llibre no es permet cap llicència d’opinió. Només una frase cap al final reflecteix quina és la seva proposta: “Posar la democràcia i la llibertat de moda és la millor forma de combatre el terrorisme, l’extremisme i la violència”.

La seva aportació rigorosa és molt dura de llegir però fonamental per l’objectiu que li comenta al seu fill: Intentar entendre què passa pel cap dels terroristes de Daesh. “Encara estic intentant-ho”, reconeix ell.

Siscu Baiges