El
periodista Gil Toll apuesta por "Una vida wiki"
Una
existencia mejor es posible y necesaria
Puede parecer
mentira, tal como va el mundo en los últimos años, pero hay gente que detecta realidades,
detalles que invitan al optimismo sobre el futuro. Es el caso del periodista
Gil Toll, que en su libro "Una vida wiki" (‘Pagès Editors’) asegura
que hay "una esperanza de cambio hacia un nuevo marco, que se empieza a
calificar de post-capitalismo". Toll escribió el libro antes de que Donald
Trump fuera elegido presidente de Estados Unidos, guinda que cierra la serie de
despropósitos, injusticias y agresiones a los derechos humanos que hemos vivido
en 2016. Pero seguro que este hecho no le ha hecho cambiar la convicción de que
no todo está perdido y que los que aspiran a ver y vivir en un mundo mejor no
tienen que tirar la toalla.
"Una vida
wiki" es el resultado de diez años de trabajo de Gil Toll en el programa
"Valor afegit", de TV3, y de
los treinta que lleva, en total, en la televisión autonómica catalana, con una
dedicación especial a los temas económicos. Sabe cómo funciona la economía
capitalista, la que hemos mamado toda nuestra vida, y deja entender que este
sistema muestra síntomas de agotamiento y que, más tarde o más temprano,
acabará apareciendo uno diferente, más justo, donde la colaboración esté más
presente y mejor valorada que la competencia.
"Ahora y aquí es
posible caminar hacia una vida 'wiki', una vida vivida de manera colaborativa",
concluye la introducción. Una conclusión inicial que nos acompañará a lo largo
de un libro que recoge, de primera mano, las iniciativas que plantean
alternativas de funcionamiento en todos los sectores de producción, creación y
consumo. Toll nos hace viajar del sexo a la alimentación, de la vivienda a la
educación, de la movilidad en el trabajo, de las finanzas éticas al ocio, sin
olvidar la participación política y el casi omnipresente uso de las redes
sociales.
Si algún día, Gil
Toll se anima a escribir sus memorias ya tendrá una buena parte del trabajo
hecho. Lo vemos viajando a Alemania para pedir explicaciones de la política de
austeridad impuesta estúpidamente y egoístamente al resto de Europa por este
país, explicándonos porque se ha animado a compartir coche (en tiempo de
anglicismos hablamos de ‘car sharing’),
apuntándose a una empresa de seguros con etiqueta ‘ética y solidaria’ o
viviendo en un piso construido por una cooperativa de viviendas.
Albert Closas, Xavier Martínez Celorrio, Gil Toll i Pere Rusiñol, a la presentació de "Una vida wiki" a la llibreria Alibri, de Barcelona
Como buen periodista,
no nos dibuja una realidad de buenos cooperativistas contra capitalistas malos.
Sabe que no todo el monte es orégano en el mundo del activismo colaborativo y
señala algunos de sus errores, limitaciones y fracasos.
Pero dado que el
fracaso del neoliberalismo y el capitalismo está constatado si de lo que
hablamos es de construir sociedades donde la gente viva con dignidad,
seguridad, tranquilidad e ilusión por el futuro inmediato, las propuestas que
nos pone Toll ante los ojos son la vía imprescindible a explorar. Leer
"Una vida wiki" es una llamada a replantearse muchos hábitos que
demasiada gente considera intocables pero, sobre todo, un antídoto perfecto e
imprescindible contra el pesimismo de dar por hecho que estamos condenados a
vivir compitiendo en vez de compartiendo.
Siscu Baiges
El periodista Gil Toll aposta per
“Una vida wiki”
Una existència millor és possible i
necessària
Pot semblar mentida, tal i com va el món els darrers
anys, però hi ha gent que detecta realitats, detalls que conviden a l’optimisme
sobre el futur. És el cas del periodista Gil Toll, que en el seu llibre “Una
vida wiki” ('Pagès Editors') assegura que hi ha “una esperança de canvi cap a un nou marc, que es
comença a qualificar de post-capitalisme”. Toll va escriure el llibre abans que
Donald Trump fos elegit president dels Estats Units, cirereta que tanca el
seguit de despropòsits, injustícies i agressions als drets humans que hem
viscut el 2016. Però ben segur que aquest fet no l’ha fet canviar la convicció
que no tot està perdut i que els que aspiren a veure i viure en un món millor
no tenen perquè llençar la tovallola.
“Una vida wiki” és el resultat de deu anys de treball de
Gil Toll al programa “Valor afegit”, de TV3, i dels trenta anys que porta, en
total, a la televisió autonòmica catalana, amb una dedicació especial als temes
econòmics. Sap com funciona l’economia capitalista, la que hem mamat tota la
nostra vida, i deixa entendre que aquest sistema mostra símptomes d’esgotament
i que, més aviat o més tard,n’acabarà apareixent un de diferent, de més just,
on la col·laboració estigui més present i millor valorada que la competència.
“Ara i aquí és possible caminar cap a una vida ‘wiki’,
una vida viscuda de manera col·laborativa”, conclou a la introducció. Una
conclusió inicial que ens acompanyarà al llarg d’un llibre que recull, de primera
mà, les iniciatives que plantegen alternatives de funcionament en tots els
sectors de producció, creació i consum. Toll ens fa viatjar del sexe a
l’alimentació, de l’habitatge a l’educació, de la mobilitat a la feina, de les
finances ètiques al lleure, sense oblidar la participació política i el quasi
omnipresent ús de les xarxes socials.
Si algun dia, Gil Toll s’anima a escriure les seves
memòries ja tindrà una bona part de la feina feta. El veiem viatjant a Alemanya
per demanar explicacions de la política d’austeritat imposada estúpidament i
egoistament a la resta d’Europa per aquest país, explicant-nos perquè s’ha
animat a compartir cotxe (en temps d’anglicismes n’hi diem ‘car sharing’),
apuntant-se a una empresa d’assegurances amb etiqueta ‘ètica i solidària’ o
vivint en un pis construït per una cooperativa d’habitatges.
Albert Closas, Xavier Martínez Celorrio, Gil Toll i Pere Rusiñol, a l'acte de presentació de "Una vida wiki" a la Llibreria Alibri, a Barcelona
Com a bon periodista, no ens dibuixa una realitat de bons
cooperativistes contra capitalistes dolents. Sap que no tot són flors i violes
en el món de l’activisme col·laboratiu i assenyala alguns dels seus errors,
limitacions i fracassos.
Però vist que el fracàs del neoliberalisme i el
capitalisme està constatat si del que parlem és de bastir societats on la gent
visqui amb dignitat, seguretat, tranquil·litat i il·lusió pel futur immediat,
les propostes que ens posa Toll davant els ulls són la via imprescindible a
explorar. Llegir “Una vida wiki” és una crida a replantejar-se molts hàbits que
massa gent considera intocables però, sobretot, un antídot perfecte i
imprescindible contra el pessimisme de donar per fet que estem condemnats a
viure competint en comptes de compartint.
«La
historia de Nujeen, una increíble joven y refugiada siria, nos recuerda
a todos que los refugiados, al igual que todo el mundo, tienen
aspiraciones y sueños de paz, de educación y de una sociedad mejor.
Nujeen me inspira a soñar sin límites. Ella es nuestro heroína. Todo el
mundo debería leer su historia. Os inspirará».
Malala Yousafzai, autora de Yo soy Malala y Premio Nobel de la Paz en 2014.
Nujeen
Mustafa tiene parálisis cerebral. Esto no le impidió recorrer en una
silla de ruedas, junto a su hermana, los más de 5000 kilómetros que hay
entre Siria y Hungría. Se abrió camino hasta la frontera húngara gracias a haber aprendido inglés ella sola, a través de las series estadounidenses que veía en la televisión siria, con la esperanza de conseguir asilo en Alemania.
Con una voz fuerte y extraordinaria, Nujeen
nos cuenta la historia real de lo que es ser una refugiada, de haber
crecido en guerra y haber tenido que dejar atrás su patria para depende
de otros. En 2004, su ciudad natal estuvo en medio de los
terribles combates entre los milicianos del ISIS y los kurdos apoyados
por Estados Unidos. Cuenta cómo la guerra de Siria ha destruido una
orgullosa nación ante la indiferencia internacional, con líderes
asustados por intervenciones anteriores.
Es la historia de nuestro tiempo contada por una chica que ha decidido no dejar de sonreír.
Desde Alemania ha podido contar su historia, con Christina Lamb (coautora de Yo soy Malala).
Esta
es la historia sobre las migraciones modernas, la de una chica que
supera la adversidad y escapa del infierno de la guerra mientras lucha
por andar por primera vez en su vida.
Christina Lamb, periodista del Sunday Times, ha ganado prestigiosos premios por su carrera periodística. Es autora de los bestsellersThe Africa Houses, Waiting for Allah, The sewing circles of Herat, Small Wars Permiting y, sobre todo, de Yo soy Malala del que es coautora con Malala Yousafzai.
miércoles, 12 de octubre de 2016
Qui pot comprar o vendre el cel, la
força de treball o l’escalfor de la Terra?
“En l’actualitat hi ha una forta ofensiva, per part dels
grans poders privats, per aconseguir ampliar al màxim la quota de riquesa
social susceptible de ser privatitzada. Des de la dècada dels setanta assistim
a una lluita ferotge per part del capital per penetrar en tots els àmbits de la
vida susceptibles de generar beneficis. És així com els recursos naturals, els
drets socials i el conjunt del patrimoni productiu col·lectiu es troben en el
punt de mira dels interessos privats”. Aquesta és la realitat que veu i
denuncia Josep Manel Busqueta, membre del col·lectiu Seminari d’Economia
Crítica Taifa, en el pròleg del llibre “Qui pot comprar o vendre el cel, la
força de treball o l’escalfor de la Terra” (Tigre de paper edicions).
Estem davant una antologia sobre la propietat privada i
el treball assalariat, que els editors proposen com a “reconeixement al treball
intel·lectual de totes aquelles activistes que, a contracorrent, tot i seguir
el corrent de la lògica i el sentit comú més essencial, qüestionen les bases de
l’explotació capitalista patriarcal per tal de pensar i repensar una societat
basada en l’equitat i el benefici col·lectiu, i a aquelles editorials,
periòdics, portals web i altres projectes comunicatius que treballen per a la
seva difusió”.
Per les tres-centes planes d’aquesta antologia hi desfilen
veus velles i noves, s’alternen Karl Marx, Lenin, Francesc Ferrer i Guàrdia,
Rosa Luxemburg, Ernesto ‘Che’ Guevara i Ralph Miliband amb Albert Sales,
Gustavo Duch, Alicia Stürtze, Arnau Carné, Josep Ribera, Miguel López Crespi, Maria Colera, Silvia Federici, Joan Planas o Josep Cònsola.
És un esforç de compendi d’idees, anàlisis i propostes
sobre com superar el sistema capitalista, la propietat privada i el treball
assalariat i precaritzat. Un esforç dels editors que cal agrair i compensar
recuperant les lectures ja acumulades d’autors clàssics i endinsant-se en les
dels nous analistes d’una societat patriarcal capitalista que, com diu
Milliband en l’epíleg del llibre, és incompatible amb l’abolició del treball
assalariat i amb la construcció d’una convivència humana sana i solidària.
En unaorganitzacióles persones que realitzen bé el seu treball són
promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que
arriben al seu nivell d'incompetència. Laurence J.
Peter (1969)
Aquesta afirmació, coneguda com a “Principi de
Peter” és en resum el que es pot dir que,
al meu entendre, passa a la Unitat de programació de quiròfans, o com es digui
oficialment, de l’Hospital del Vall d’Hebron. M’explico:
Dilluns 10 d’octubre vaig ser convocat a les
07:00h per sotmetre’m a una intervenció. Val a dir que aquesta intervenció ja
havia estat programada per quinze dies abans però finalment va ser ajornada i
jo només vaig ser-hi informat el dia anterior quan em feia les proves
preoperatòries ... i això perquè, a instàncies meves, des del departament de la
meva especialitat van trucar per saber què passava i per què no m’havien
trucat.
Dilluns, deia, quan ja estava totalment preparat,
havent passat tot el protocol d’ingrés i a la llitera camí dels quiròfans, es rep una
trucada a ingressos des de quiròfans anul·lant la intervenció. Els motius adduïts pel
pobre resident de l’especialitat a qui van enviar i va haver de donar la
cara davant les 3 persones que estàvem
en aquella situació eren “que no hi havia personal de quiròfans”. Això aproximadament uns 10 minut abans de
començar la primera intervenció, la meva, amb l’equip de cirurgians ja
preparat. Òbviament tothom atònit. A
ingressos em diuen que de tant en tant això passa. Sí, aquí passa alguna cosa.
Un pot entendre que les retallades fan molt de
mal, que els gestors dels hospital han de fer mans i mànigues amb els recursos
de què hi disposen i que el personal sanitari té els seus drets laborals que
han de ser respectats. Però si, com sembla que és el cas, el personal de
quiròfans havia treballat el cap de setmana anterior perquè es van haver de fer
molts transplantaments i no hi havia personal per substituir-lo: Com es
possible que des de programació això no s’hagi previst i no s’avisi el dia
anterior als pacients i als mateixos equips mèdics que hi han d’intervenir? Què
els hi hauria costat d'avisar diumenge que no hi anéssim si ja sabien que
dilluns no tindrien personal de quiròfan? Com es pot cancel·lar una operació
quan ja m'estaven baixant en la llitera cap a quiròfans? On és l’empatia envers
els pacients?
Els preocupa el cost psicològic i material que això significa per
al pacients i familiars que han d’acompanyar? No, per a ells els pacients no
som més que números d'una llista. Penseu que s'hi han dignat a excusar-se? No, s'hi han quedat tan amples. I
la deontologia, on és?.
Això no és un tema de diners, és pura desídia
i incompetència de qui hi sigui el responsable i per això cal denunciar-ho. Com
comentava una amiga meva del sector sanitari quan li ho explicava: “...i quina
imatge donem de la sanitat pública!” dons sí, quina imatge...
Al web de Vall d’Hebron es pot llegir
l’eslògan “Sempre, el pacient primer”. Sona a broma. Davant de tanta iniquitat,
a l’usuari només ens queda el dret a la protesta. Ara toca als gestors i
responsables intervenir-hi, demanar-ne explicacions, identificar on són les
disfuncions i corregir-les. I si cal, recol·locar els responsables d’aquests
fets en algun lloc on tornin a ser competents. És tan senzill com això. Hi intervindran?
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el conseller
de Salut, Toni Comín van inaugurar fa uns dies els nous quiròfans
de la Vall d'Hebron amb gran difusió mediàtica
miércoles, 31 de agosto de 2016
‘El
Elegido’, el asesinato de Trotsky explicado con un buen ejercicio
cinematográfico
Es de agradecer que,
de vez en cuando, nos ofrezcan productos cinematográficos como ‘El Elegido’,
que describe la gestación y ejecución del asesinato de Leon Trotsky el 21 de
agosto de 1940, en Coyoacán (México) a manos del barcelonés Ramon Mercader. Con
la pasión que tiene este país, a veces, por reconstruir su historia reciente se
echaba de menos la aportación cinematográfica que nos llega gracias a la
apuesta del guionista y director catalán Antonio Chavarrías.
Las más de dos horas
de metraje de ‘El Elegido’ nos ofrecen una puesta en escena muy cuidada. Rodada
en México, Barcelona, Terrassa, Gallifa y La Cerdanya, un reto importante
para la película es el uso de los idiomas diferentes de sus protagonistas.
Chavarrías ha de combinar el ruso con el francés, el inglés, el español y unas
gotas de catalán. Difícil mezcla que, en ocasiones, hace empaña la credibilidad
de algunas escenas.
Antonio Chavarrías, en la presentación de 'El Elegido'
en los cines Verdi, en Barcelona
El producto final, es
muy bueno. Los actores aportan mucho. El mexicano Alfonso Herrera, en su papel
de Ramón Mercader, nos permite ponernos en la piel del comunista que recibe el
encargo de los servicios secretos de Iosif Stalin de asesinar a Trotsky. Son
inevitables las comparaciones con Antonio Banderas, por su apariencia física y
estilo interpretativo. Le acompaña, aportando más dosis de credibilidad, la
británica Hannah Murray, en un papel muy alejado de la Gilly de 'Juego de
Tronos' que la ha popularizado. En conjunto, actores y actrices han sido
seleccionados con acierto. La vallisoletana Elvira Mínguez está impecable como
madre de Ramón Mercader y a Henry Goodman, también británico, le toca
interpretar un Trotksy algo antipático y agobiado por el miedo de un asesinato
que intuye cercano. Es notable también la música de Joan Valent y la fotografía
de Guillermo Granillo.
Es una película
buena, necesaria pero triste. Triste porque nos cuenta como el fanatismo daña
las ilusiones y las intenciones mejores. Es una historia de la que conocemos el
final y, por ello, quizás conviene cerrar los ojos cuando el asesinato se
perpetra. Pero hay que mantenerlos abiertos el resto del tiempo para asistir,
valorar y aplaudir un esfuerzo cinematográfico e histórico solvente.
TVE, TV3, ICAA, ICEC,
Ibermedia Desarrollo y Media Europe han hecho bien apostar por 'El Elegido' (
'The Chosen'), a la que hay que desear un recorrido exitoso más allá de las
fronteras de nuestro país.
Siscu Baiges
‘El elegido’, l’assassinat de Trotsky
explicat amb un bon exercici cinematogràfic
S’ha d’agrair que, de tant en quan, ens ofereixin
productes cinematogràfics com ‘El Elegido’, que descriu la gestació i execució
de l’assassinat de Leon Trotsky el 21 d’agost de 1940, a Coyoacán (Mèxic) a
mans del barceloní Ramon Mercader. Amb la passió que té aquest país, a vegades,
per reconstruir la seva història recent es trobava a faltar l’aportació
cinematogràfica que ens arriba gràcies a l’aposta del guionista i director
català Antonio Chavarrías.
Les més de dues hores de metratge de ‘El Elegido’ ens
ofereixen una posada en escena molt acurada. Rodada a Mèxic, Barcelona,
Terrassa, Gallifa i La Cerdanya, un repte important per la pel·lícula és l’ús
dels idiomes diferents dels seus protagonistes. Chavarrías ha de combinar el
rus amb el francès, l’anglès, l’espanyol i unes gotes de català. Difícil barreja
que, en ocasions, enterboleix la credibilitat d’algunes escenes.
El producte final, però, és molt bo. Els actors hi aporten
molt. El mexicà Alfonso Herrera, en el seu paper de Ramon Mercader, ens permet
posar-nos en la pell del comunista que rep l’encàrrec dels serveis secrets de
Iosif Stalin d’assassinar Trotsky. Són inevitables les comparacions amb Antonio
Banderas, per la seva aparença física i estil interpretatiu. L’acompanya,
aportant més dosis de credibilitat, la britànica Hannah Murray, en un paper
molt allunyat de la Gilly de ‘Joc de Trons’ que l’ha popularitzat. En conjunt,
actors i actrius han estat seleccionats amb encert. La val·lisoletana Elvira
Mínguez està impecable com a mare de Ramon Mercader i a Henry Goodman, també
britànic, li toca interpretar un Trotksy un pèl antipàtic i atabalat per la por
d’un assassinat que es veu a venir. És notable també la música de Joan Valent i
la fotografia de Guillermo Granillo.
Antonio Chavarrías, a la presentació de 'El Elegido' als cinemes Verdi, a Barcelona
És una pel·lícula bona, necessària però trista. Trista
perquè ens explica com el fanatisme fa malbé les il·lusions i les intencions
millors. És una història de la qual en coneixem el final i, per això, potser convé
tancar els ulls quan es perpetra l’assassinat. Però cal mantenir-los oberts la
resta del temps per assistir, valorar i aplaudir un esforç cinematogràfic i
històric solvent.
TVE, TV3, ICAA, ICEC, Ibermedia Desarrollo i Media Europe
han fet bé d’apostar per ‘El Elegido’ (‘The Chosen’), a la qual cal desitjar un
recorregut reeixit més enllà de les fronteres del nostre país.
Siscu Baiges
lunes, 8 de agosto de 2016
Fem companyia, 10 anys
'Molt soroll per res'
10 anys del taller de creació escènica, pioner en l'oferta pública de Barcelona
El cicle d'activitats del desè aniversari comença el 18 de setembre amb #Furgoteatre, la representació d'escenes de microteatre dins d'una furgoneta, on el públic viurà una experiència teatral innovadora des de la proximitat amb els intèrprets.
Per al mes d'octubre, està programada una exposició que repassa els 10 anys de trajectòria de Fem companyia i una obra de teatre basada en fragments de les diferents funcions representades des dels inicis del grup.
El taller de creació d'espectacles teatrals Fem companyia compleix enguany el seu desè aniversari i, per celebrar-ho, ha programat un cicle d'activitats per a la propera tardor i hivern. Fem companyia es va iniciar el curs 2005-06 al Centre Cívic Cotxeres Borrell del barri de Sant Antoni de Barcelona, com a projecte pioner en el context de les arts escèniques de la ciutat i únic al districte de l’Eixample.
En la majoria dels casos, a casa nostra, el teatre no professional està vinculat a entitats i iniciatives privades, que generalment se centren més en la pràctica escènica i no treballen tant la part formativa. D'altra banda, la formació teatral està encapçalada per escoles privades, que solen estar més enfocades cap a la professionalització. Així, és poc freqüent trobar un projecte públic on la gent pugui participar en la creació i la pràctica escènica i adquirir una certa formació teatral. Aquest és justament l'objectiu de Fem companyia, que té la voluntat de ser un nucli de creació teatral estable, que permeti crear i estrenar espectacles, alhora que els seus membres es van formant com actors i com a actrius.
Fem companyia té un format que està a cavall entre el taller de teatre i la companyia estable i, des dels seus inicis, ha tingut molt d’èxit. Durant aquests 10 anys, els diversos grups sempre han estat al màxim de participants i sol haver-hi més demanda d’inscripcions que oferta de places. En tot aquest temps, s’han estrenat 25 espectacles i han passat per Fem companyia unes 200 persones. Actualment hi ha 3 grups de 17 actors i actriusiaquest octubre començarà a funcionar elquart.
'Les cartes d'Hércules Poirot'
Calendari d'activitats del 10è aniversari
Vermut (micro) teatralitzat
Lloc: Barri de Sant Antoni (lloc per confirmar)
Data: 18 de setembre de 2016, de 12 a 17 h (aprox).
Descripció: La festa comptarà amb un aperitiu, activitats lúdiques i, com no, el teatre també hi estarà present. En aquest cas, seran escenes de microteatre, que es representaran dintre de furgonetes aparcades en un espai proper a la festa. El públic seurà dins de la furgo amb els actors i actrius i podrà viure una experiència única de proximitat amb els intèrprets.
Exposició “10 anys fent companyia”
Lloc (inauguració): Espai d’exposicions del Centre Cívic Cotxeres Borrell.
Data: Del 4 al 22 d’octubre de 2016.
Descripció: Exposició itinerant per resumir l’activitat de “Fem companyia” durant aquests 10 anys. L'objectiu és mostrar alguns dels materials més significatius (fotos, cartells, fragments de textos...) per explicar al trajectòria del taller de creació escènica, amb un suport de qualitat i explicacions senzilles i clares perquè, qui no conegui Fem companyia, pugui fer-se’n una idea ràpida i clara.
Espectacle “10 anys fent companyia”
Lloc: Espai Tísner del Centre Cívic Cotxeres Borrell i Auditori de l'espai Calàbria 66
Data: dissabte 22 octubre de 2016, a les 18.30 h
Descripció: Collage d’escenes amb un fil conductor, a partir de diferents fragments de les obres presentades en aquests 10 anys. Hi participaran actors i actrius actuals i també antics membres de Fem Companyia.
"New York is the Mecca of dance. Everyone dances, everyone
choreographs, everyone creates, everyone presents. There is no fear of making
work the imagination"
The contemporary dancer Núria Martin Fandos
didn’t plan to train in New York until she found herself holding the first
prize honored with a two-year full scholarship to complete her studies at
Peridance Capezio Center in this city of the United States. After four months
of receiving the full scholarship she was already in the world capital of
dance. It is a unique experience, but at the same time, complicated and with a
point of hardness.
Why are you encouraged to dance?
My first dance class (ballet) was when I was
five years old when a friend of mine from school told me that she was going to
dance as an extracurricular activity after finishing classes.
What would you highlight of your training process as a dancer?
A dancer, like many other professions, never
finishes her training, is in continuous training during his professional
career. The formation of a dancer, and particularly mine, has dedicated effort,
in hours, in mental and physical improvement. The formation of a dancer is long
and requires many hours in a studio before viewers see the final product, that
may only be 10 minutes…
I find it quite difficult to summarize in a
word what my training has been but the two words that get closer are: personal
improvement and dedication.
Why did you decide to go to the United States?
Unlike many people (especially youth) in our
country, I had never wanted to go to the United States to finish my studies and
gent a career. We can say that somebody decided for me.
I presented my choreography ‘Veni, Vidi, Vinci’
(solo) and ‘Advertencia’ (quintet) at the Third International Competition of
Dance in the City of Barcelona (2013) to gain experience in another area of the
dance world (contests, competitions, etc…) that I had not yet discovered. The
duration of the event was two days; the first when the semifinals took place,
and the second. At the end of the first day, when they announced the results of
the finalists I did not see my name on the list.
The next day I received a call from the
directors of the contest communicating that the jury had decided to give me a
second chance and they wanted to see me dance again in the final as a soloist
and also the quintet, when it was time to collect the prize at the Salon de
Cent Barcelona City Council, I saw myself holding a statue and a diploma as
winner of the first prize of contemporary dance of the III International
Competition of Barcelona and with a full scholarship for two years to finish my
dance studies in Peridance Capezio Center in New York.
So, in about four months I was in this city two
years in front of me todo (just) three things: dance, dance and dance (as my
father often says).
How was your professional experience in this
country?
My
professional experience in America has been enriched in every way. Everything
in life is a learning experience and I have learned not only about this country
and its dance creations, but I have learned about cultures. Mexican, Japanese,
Bolivian, Canadian, Italian, Czech, South Africa and many others. The
experience that an artist can get in a city like this is immense. It makes you
change your perspective on life and realize that not only your way is right. In
relation to dance, I have learned to distinguish my tastes. New York is the
Mecca of the dance and there’s so much, but so much variety that everything is
valid. It can be valid as an expression of art, but does not mean that as
artists we accept everything in our vocabulary. I have learned to see,
discover, accept and, most importantly, I learned to criticize constructively.
This is how the city has molded me through my professional experience.
Does the Contemporary Dance is a particularly
complicated to make it professional activity artistic expressions? Are there
other expressions of dance with which is easier to make a living?
Contemporary
is new.
Dance in
general has always been a difficult profession to make a living with. For this
reason, when people use to ‘stop being on the stage’ they use to dedicate their
time and profession to teach. Right now, in the twenty-first century and
especially here in New York, the situation is this: There are not only large
companies renowned and established for years (New York City Ballet, Parsons
Dance and Ballet Hispanico) where their dancers have a month salary, a weekly
hour schedule and medical insurance (like any other job) but there is also what
is called ‘Projects’, which is when all other dancers who are not working with
an established renowned company (because they no longer have contracts or for
any other reasons) are part of project-based companies, ie, usually dancers
only get paid of performances (and not rehearsal hours) but if you are lucky
and the company has applied and received a grant may have a rehearsal
remunerations but this will never equal an established company dancer’s salary.
All these other dancers must be maintained through another job that pay the
bills.
So it’s a
bittersweet situation, as there is much dancing, so that almost everyone can
get to be on stage, but a lot of dancers choose to have another job to give you
money to live.
Is it very different the professional
environment and the learning experience in New York that in Barcelona?
Yes. It is
very different in many aspects starting from the teaching method until the
professional environment. In this country everything happens so fast that any
professional environment has been attached to this city rhythm as well. Even the
dance classes the teacher begins with a short warm-up because the focus and
main point of the class is to get to the choreography, to the final result,
what is shown in front of the audience… And the same happened in the
professional environment. When a company announces its lined-up performances to
its dancers, the most common thing is to rehearse only two weeks before the
performance. A difference from Barcelona, that rehearsals may happen long time
before the performance date.
Are there many Catalans dancers who have also tried
fortune In America?
There are
some. Now I know four Catalan dancers, and five Spaniards. But I’m sure there
have been others before my generation.
Is there a greater sensitivity to this type of dance in New York in
Barcelona, in the United States in Catalonia or Spain?
I would not speak of sensitivity, but New York
is the Mecca of dance. Everyone dances, everyone choreographs, everyone
creates, everyone presents. There is no fear of making fly the imagination.
Everything is accepted and everything is valid and this is how new trends
emerge. I feel we are very choosy in Spain with the ' what people say ' and the
opinion of others and thus never gives space for new jobs and new people...
How US welcomes professionals like you? Are they more demanding than
with the natives?
America is a rich country in every way, where
you have to work hard to achieve your goal. All non US residents have to get a
visa, marriage or winning the Green Card to stay in the United States.
Once a
non US resident professional dancer has won the artist visa (visa 0-1) receives
the same level of demand as a native by the Government.
However, the process by which we must pass all
the people we want to get the 0-1 Visa, is not easy. You have to prove you're a
professional dancer (in my case) with extraordinary abilities. This requires
the presentation of evidence of employment (contracts, payments, press
materials, media materials, pictures, videos, correspondence, biographies of
other artists involved in the project, schedule rehearsals and performances
...), education, show that you are a member of associations, organizations and
unions in your area, fifteen letters of recommendation and awards that you have
earned throughout your life. Once all this work is done, it passes through the
hands of a lawyer and finally sent to the immigration department to get a (positive
or negative) response about three to six months later.
Is the stage in the US is only circumstantial, for a few years or gone
to stay?
I originally came for two years. When I
graduated (2015), I decided to apply for a visa OPT (Optional Training Program)
that the schools offer when you finish your studies, that allows you to legally
work in the US in the field of your studies, and is the previous step for any
international student who wants to apply for a visa as an artist. At the moment
I do not want to stay forever, I just want to have the best possible experience
in the dance world here, and when I think that I have achieved what US can give
me I want to move to Barcelona.
How do you see your professional future?
I see a busy professional future, following the path that I have already started. I do not expect less but quite the opposite. This is just the beginning. It wiil be a busy career, and every day fighting for more, beating me and learning from the experiences that the career path can give me.
What is your greatest aspiration as a dancer Contemporary Dance?
My aspiration is to work as dancer in one or more established renowned dance companies until I reach my goal, and then I would like to choreograph for other companies or create my own dance company in Catalonia.
