El periodista Gil Toll aposta per “Una vida wiki”

Una existència millor és possible i necessària

Pot semblar mentida, tal i com va el món els darrers anys, però hi ha gent que detecta realitats, detalls que conviden a l’optimisme sobre el futur. És el cas del periodista Gil Toll, que en el seu llibre “Una vida wiki” ('Pagès Editors') assegura que hi ha “una esperança de canvi cap a un nou marc, que es comença a qualificar de post-capitalisme”. Toll va escriure el llibre abans que Donald Trump fos elegit president dels Estats Units, cirereta que tanca el seguit de despropòsits, injustícies i agressions als drets humans que hem viscut el 2016. Però ben segur que aquest fet no l’ha fet canviar la convicció que no tot està perdut i que els que aspiren a veure i viure en un món millor no tenen perquè llençar la tovallola.

“Una vida wiki” és el resultat de deu anys de treball de Gil Toll al programa “Valor afegit”, de TV3, i dels trenta anys que porta, en total, a la televisió autonòmica catalana, amb una dedicació especial als temes econòmics. Sap com funciona l’economia capitalista, la que hem mamat tota la nostra vida, i deixa entendre que aquest sistema mostra símptomes d’esgotament i que, més aviat o més tard,n’acabarà apareixent un de diferent, de més just, on la col·laboració estigui més present i millor valorada que la competència.

“Ara i aquí és possible caminar cap a una vida ‘wiki’, una vida viscuda de manera col·laborativa”, conclou a la introducció. Una conclusió inicial que ens acompanyarà al llarg d’un llibre que recull, de primera mà, les iniciatives que plantegen alternatives de funcionament en tots els sectors de producció, creació i consum. Toll ens fa viatjar del sexe a l’alimentació, de l’habitatge a l’educació, de la mobilitat a la feina, de les finances ètiques al lleure, sense oblidar la participació política i el quasi omnipresent ús de les xarxes socials.

Si algun dia, Gil Toll s’anima a escriure les seves memòries ja tindrà una bona part de la feina feta. El veiem viatjant a Alemanya per demanar explicacions de la política d’austeritat imposada estúpidament i egoistament a la resta d’Europa per aquest país, explicant-nos perquè s’ha animat a compartir cotxe (en temps d’anglicismes n’hi diem ‘car sharing’), apuntant-se a una empresa d’assegurances amb etiqueta ‘ètica i solidària’ o vivint en un pis construït per una cooperativa d’habitatges.

   Albert Closas, Xavier Martínez Celorrio, Gil Toll i Pere Rusiñol, a l'acte de presentació de "Una vida wiki" a la Llibreria Alibri, a Barcelona

Com a bon periodista, no ens dibuixa una realitat de bons cooperativistes contra capitalistes dolents. Sap que no tot són flors i violes en el món de l’activisme col·laboratiu i assenyala alguns dels seus errors, limitacions i fracassos.

Però vist que el fracàs del neoliberalisme i el capitalisme està constatat si del que parlem és de bastir societats on la gent visqui amb dignitat, seguretat, tranquil·litat i il·lusió pel futur immediat, les propostes que ens posa Toll davant els ulls són la via imprescindible a explorar. Llegir “Una vida wiki” és una crida a replantejar-se molts hàbits que massa gent considera intocables però, sobretot, un antídot perfecte i imprescindible contra el pessimisme de donar per fet que estem condemnats a viure competint en comptes de compartint.

Siscu Baiges 

Nujeen, amb paràlisi cerebral en cadira de rodes des de Síria fins Alemanya

 

«La historia de Nujeen, una increíble joven y refugiada siria, nos recuerda a todos que los refugiados, al igual que todo el mundo, tienen aspiraciones y sueños de paz, de educación y de una sociedad mejor. Nujeen me inspira a soñar sin límites. Ella es nuestro heroína. Todo el mundo debería leer su historia. Os inspirará».

Malala Yousafzai, autora de Yo soy Malala y Premio Nobel de la Paz en 2014.

Nujeen Mustafa tiene parálisis cerebral. Esto no le impidió recorrer en una silla de ruedas, junto a su hermana, los más de 5000 kilómetros que hay entre Siria y Hungría. Se abrió camino hasta la frontera húngara gracias a haber aprendido inglés ella sola, a través de las series estadounidenses que veía en la televisión siria, con la esperanza de conseguir asilo en Alemania. Con una voz fuerte y extraordinaria, Nujeen nos cuenta la historia real de lo que es ser una refugiada, de haber crecido en guerra y haber tenido que dejar atrás su patria para depende de otros. En 2004, su ciudad natal estuvo en medio de los terribles combates entre los milicianos del ISIS y los kurdos apoyados por Estados Unidos. Cuenta cómo la guerra de Siria ha destruido una orgullosa nación ante la indiferencia internacional, con líderes asustados por intervenciones anteriores. Es la historia de nuestro tiempo contada por una chica que ha decidido no dejar de sonreír. Desde Alemania ha podido contar su historia, con Christina Lamb (coautora de Yo soy Malala).

Esta es la historia sobre las migraciones modernas, la de una chica que supera la adversidad y escapa del infierno de la guerra mientras lucha por andar por primera vez en su vida.

Christina Lamb, periodista del Sunday Times, ha ganado prestigiosos premios por su carrera periodística. Es autora de los bestsellers The Africa Houses, Waiting for Allah, The sewing circles of Herat, Small Wars Permiting y, sobre todo, de Yo soy Malala del que es coautora con Malala Yousafzai.

Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la Terra?

  

“En l’actualitat hi ha una forta ofensiva, per part dels grans poders privats, per aconseguir ampliar al màxim la quota de riquesa social susceptible de ser privatitzada. Des de la dècada dels setanta assistim a una lluita ferotge per part del capital per penetrar en tots els àmbits de la vida susceptibles de generar beneficis. És així com els recursos naturals, els drets socials i el conjunt del patrimoni productiu col·lectiu es troben en el punt de mira dels interessos privats”. Aquesta és la realitat que veu i denuncia Josep Manel Busqueta, membre del col·lectiu Seminari d’Economia Crítica Taifa, en el pròleg del llibre “Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la Terra” (Tigre de paper edicions). 

Estem davant una antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat, que els editors proposen com a “reconeixement al treball intel·lectual de totes aquelles activistes que, a contracorrent, tot i seguir el corrent de la lògica i el sentit comú més essencial, qüestionen les bases de l’explotació capitalista patriarcal per tal de pensar i repensar una societat basada en l’equitat i el benefici col·lectiu, i a aquelles editorials, periòdics, portals web i altres projectes comunicatius que treballen per a la seva difusió”.

Per les tres-centes planes d’aquesta antologia hi desfilen veus velles i noves, s’alternen Karl Marx, Lenin, Francesc Ferrer i Guàrdia, Rosa Luxemburg, Ernesto ‘Che’ Guevara i Ralph Miliband amb Albert Sales, Gustavo Duch, Alicia Stürtze, Arnau Carné, Josep Ribera, Miguel López Crespi, Maria Colera, Silvia Federici, Joan Planas o Josep Cònsola.

És un esforç de compendi d’idees, anàlisis i propostes sobre com superar el sistema capitalista, la propietat privada i el treball assalariat i precaritzat. Un esforç dels editors que cal agrair i compensar recuperant les lectures ja acumulades d’autors clàssics i endinsant-se en les dels nous analistes d’una societat patriarcal capitalista que, com diu Milliband en l’epíleg del llibre, és incompatible amb l’abolició del treball assalariat i amb la construcció d’una convivència humana sana i solidària.

Siscu Baiges

Vall d'Hebron i el principi de Peter

Lluís Miquel Alegret

En una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència. Laurence J. Peter (1969)

Aquesta afirmació, coneguda com a “Principi de Peter”  és en resum el que es pot dir que, al meu entendre, passa a la Unitat de programació de quiròfans, o com es digui oficialment, de l’Hospital del Vall d’Hebron. M’explico:

Dilluns 10 d’octubre vaig ser convocat a les 07:00h per sotmetre’m a una intervenció. Val a dir que aquesta intervenció ja havia estat programada per quinze dies abans però finalment va ser ajornada i jo només vaig ser-hi informat el dia anterior quan em feia les proves preoperatòries ... i això perquè, a instàncies meves, des del departament de la meva especialitat van trucar per saber què passava i per què no m’havien trucat.

Dilluns, deia, quan ja estava totalment preparat, havent passat tot el protocol d’ingrés i  a la llitera camí dels quiròfans, es rep una trucada a ingressos  des de quiròfans  anul·lant la intervenció. Els motius adduïts pel pobre resident de l’especialitat a qui van enviar i va haver de donar la cara  davant les 3 persones que estàvem en aquella situació eren “que no hi havia personal de quiròfans”.  Això aproximadament uns 10 minut abans de començar la primera intervenció, la meva, amb l’equip de cirurgians ja preparat.  Òbviament tothom atònit. A ingressos em diuen que de tant en tant això passa. Sí, aquí passa alguna cosa.

Un pot entendre que les retallades fan molt de mal, que els gestors dels hospital han de fer mans i mànigues amb els recursos de què hi disposen i que el personal sanitari té els seus drets laborals que han de ser respectats. Però si, com sembla que és el cas, el personal de quiròfans havia treballat el cap de setmana anterior perquè es van haver de fer molts transplantaments i no hi havia personal per substituir-lo: Com es possible que des de programació això no s’hagi previst i no s’avisi el dia anterior als pacients i als mateixos equips mèdics que hi han d’intervenir? Què els hi hauria costat d'avisar diumenge que no hi anéssim si ja sabien que dilluns no tindrien personal de quiròfan? Com es pot cancel·lar una operació quan ja m'estaven baixant en la llitera cap a quiròfans? On és l’empatia envers els pacients? 

Els preocupa el cost psicològic i material que això significa per al pacients i familiars que han d’acompanyar? No, per a ells els pacients no som més que números d'una llista. Penseu que s'hi han dignat a  excusar-se? No, s'hi han quedat tan amples. I la deontologia, on és?.

Això no és un tema de diners, és pura desídia i incompetència de qui hi sigui el responsable i per això cal denunciar-ho. Com comentava una amiga meva del sector sanitari quan li ho explicava: “...i quina imatge donem de la sanitat pública!” dons sí, quina imatge...

Al web de Vall d’Hebron es pot llegir l’eslògan “Sempre, el pacient primer”. Sona a broma. Davant de tanta iniquitat, a l’usuari només ens queda el dret a la protesta. Ara toca als gestors i responsables intervenir-hi, demanar-ne explicacions, identificar on són les disfuncions i corregir-les. I si cal, recol·locar els responsables d’aquests fets en algun lloc on tornin a ser competents. És tan senzill com això. Hi intervindran?

                               El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el conseller 

                               de Salut, Toni Comín van inaugurar fa uns dies els nous quiròfans

                                               de la Vall d'Hebron amb gran difusió mediàtica

‘El Elegido’, el asesinato de Trotsky explicado con un buen ejercicio cinematográfico

Es de agradecer que, de vez en cuando, nos ofrezcan productos cinematográficos como ‘El Elegido’, que describe la gestación y ejecución del asesinato de Leon Trotsky el 21 de agosto de 1940, en Coyoacán (México) a manos del barcelonés Ramon Mercader. Con la pasión que tiene este país, a veces, por reconstruir su historia reciente se echaba de menos la aportación cinematográfica que nos llega gracias a la apuesta del guionista y director catalán Antonio Chavarrías.

Las más de dos horas de metraje de ‘El Elegido’ nos ofrecen una puesta en escena muy cuidada. Rodada en México, Barcelona, ​​Terrassa, Gallifa y La Cerdanya, un reto importante para la película es el uso de los idiomas diferentes de sus protagonistas. Chavarrías ha de combinar el ruso con el francés, el inglés, el español y unas gotas de catalán. Difícil mezcla que, en ocasiones, hace empaña la credibilidad de algunas escenas.

                            Antonio Chavarrías, en la presentación de 'El Elegido'

                                        en los cines Verdi, en Barcelona

El producto final, es muy bueno. Los actores aportan mucho. El mexicano Alfonso Herrera, en su papel de Ramón Mercader, nos permite ponernos en la piel del comunista que recibe el encargo de los servicios secretos de Iosif Stalin de asesinar a Trotsky. Son inevitables las comparaciones con Antonio Banderas, por su apariencia física y estilo interpretativo. Le acompaña, aportando más dosis de credibilidad, la británica Hannah Murray, en un papel muy alejado de la Gilly de 'Juego de Tronos' que la ha popularizado. En conjunto, actores y actrices han sido seleccionados con acierto. La vallisoletana Elvira Mínguez está impecable como madre de Ramón Mercader y a Henry Goodman, también británico, le toca interpretar un Trotksy algo antipático y agobiado por el miedo de un asesinato que intuye cercano. Es notable también la música de Joan Valent y la fotografía de Guillermo Granillo.

Es una película buena, necesaria pero triste. Triste porque nos cuenta como el fanatismo daña las ilusiones y las intenciones mejores. Es una historia de la que conocemos el final y, por ello, quizás conviene cerrar los ojos cuando el asesinato se perpetra. Pero hay que mantenerlos abiertos el resto del tiempo para asistir, valorar y aplaudir un esfuerzo cinematográfico e histórico solvente.

TVE, TV3, ICAA, ICEC, Ibermedia Desarrollo y Media Europe han hecho bien apostar por 'El Elegido' ( 'The Chosen'), a la que hay que desear un recorrido exitoso más allá de las fronteras de nuestro país.

Siscu Baiges

‘El elegido’, l’assassinat de Trotsky explicat amb un bon exercici cinematogràfic

 S’ha d’agrair que, de tant en quan, ens ofereixin productes cinematogràfics com ‘El Elegido’, que descriu la gestació i execució de l’assassinat de Leon Trotsky el 21 d’agost de 1940, a Coyoacán (Mèxic) a mans del barceloní Ramon Mercader. Amb la passió que té aquest país, a vegades, per reconstruir la seva història recent es trobava a faltar l’aportació cinematogràfica que ens arriba gràcies a l’aposta del guionista i director català Antonio Chavarrías.

Les més de dues hores de metratge de ‘El Elegido’ ens ofereixen una posada en escena molt acurada. Rodada a Mèxic, Barcelona, Terrassa, Gallifa i La Cerdanya, un repte important per la pel·lícula és l’ús dels idiomes diferents dels seus protagonistes. Chavarrías ha de combinar el rus amb el francès, l’anglès, l’espanyol i unes gotes de català. Difícil barreja que, en ocasions, enterboleix la credibilitat d’algunes escenes.

El producte final, però, és molt bo. Els actors hi aporten molt. El mexicà Alfonso Herrera, en el seu paper de Ramon Mercader, ens permet posar-nos en la pell del comunista que rep l’encàrrec dels serveis secrets de Iosif Stalin d’assassinar Trotsky. Són inevitables les comparacions amb Antonio Banderas, per la seva aparença física i estil interpretatiu. L’acompanya, aportant més dosis de credibilitat, la britànica Hannah Murray, en un paper molt allunyat de la Gilly de ‘Joc de Trons’ que l’ha popularitzat. En conjunt, actors i actrius han estat seleccionats amb encert. La val·lisoletana Elvira Mínguez està impecable com a mare de Ramon Mercader i a Henry Goodman, també britànic, li toca interpretar un Trotksy un pèl antipàtic i atabalat per la por d’un assassinat que es veu a venir. És notable també la música de Joan Valent i la fotografia de Guillermo Granillo.

                            Antonio Chavarrías, a la presentació de 'El Elegido'
                                                   als cinemes Verdi, a Barcelona   

                             

És una pel·lícula bona, necessària però trista. Trista perquè ens explica com el fanatisme fa malbé les il·lusions i les intencions millors. És una història de la qual en coneixem el final i, per això, potser convé tancar els ulls quan es perpetra l’assassinat. Però cal mantenir-los oberts la resta del temps per assistir, valorar i aplaudir un esforç cinematogràfic i històric solvent.

TVE, TV3, ICAA, ICEC, Ibermedia Desarrollo i Media Europe han fet bé d’apostar per ‘El Elegido’ (‘The Chosen’), a la qual cal desitjar un recorregut reeixit més enllà de les fronteres del nostre país.

Siscu Baiges

Fem companyia, 10 anys

                                'Molt soroll per res'

10 anys del taller de creació escènica, pioner en l'oferta pública de Barcelona

El cicle d'activitats del desè aniversari comença el 18 de setembre amb #Furgoteatre, la representació d'escenes de microteatre dins d'una furgoneta, on el públic viurà una experiència teatral innovadora des de la proximitat amb els intèrprets.

Per al mes d'octubre, està programada una exposició que repassa els 10 anys de trajectòria de Fem companyia i una obra de teatre basada en fragments de les diferents funcions representades des dels inicis del grup.

El taller de creació d'espectacles teatrals Fem companyia compleix enguany el seu desè aniversari i, per celebrar-ho, ha programat un cicle d'activitats per a la propera tardor i hivern. Fem companyia es va iniciar el curs 2005-06 al Centre Cívic Cotxeres Borrell del barri de Sant Antoni de Barcelona, com a projecte pioner en el context de les arts escèniques de la ciutat i únic al districte de l’Eixample.

En la majoria dels casos, a casa nostra, el teatre no professional està vinculat a entitats i iniciatives privades, que generalment se centren més en la pràctica escènica i no treballen tant la part formativa. D'altra banda, la formació teatral està encapçalada per escoles privades, que solen estar més enfocades cap a la professionalització. Així, és poc freqüent trobar un projecte públic on la gent pugui participar en la creació i la pràctica escènica i adquirir una certa formació teatral. Aquest és justament l'objectiu de Fem companyia, que té la voluntat de ser un nucli de creació teatral estable, que permeti crear i estrenar espectacles, alhora que els seus membres es van formant com actors i com a actrius.

Fem companyia té un format que està a cavall entre el taller de teatre i la companyia estable i, des dels seus inicis, ha tingut molt d’èxit. Durant aquests 10 anys, els diversos grups sempre han estat al màxim de participants i sol haver-hi més demanda d’inscripcions que oferta de places. En tot aquest temps, s’han estrenat 25 espectacles i han passat per Fem companyia unes 200 persones. Actualment hi ha 3 grups de 17 actors i actrius i aquest octubre començarà a funcionar el quart.

                            'Les cartes d'Hércules Poirot'  

Calendari d'activitats del 10è aniversari

Vermut (micro) teatralitzat

Lloc: Barri de Sant Antoni (lloc per confirmar)

Data: 18 de setembre de 2016, de 12 a 17 h (aprox).

Descripció: La festa comptarà amb un aperitiu, activitats lúdiques i, com no, el teatre també hi estarà present. En aquest cas, seran escenes de microteatre, que es representaran dintre de furgonetes aparcades en un espai proper a la festa. El públic seurà dins de la furgo amb els actors i actrius i podrà viure una experiència única de proximitat amb els intèrprets.

Exposició “10 anys fent companyia”

Lloc (inauguració): Espai d’exposicions del Centre Cívic Cotxeres Borrell.

Data: Del 4 al 22 d’octubre de 2016.

Descripció: Exposició itinerant per resumir l’activitat de “Fem companyia” durant aquests 10 anys. L'objectiu és mostrar alguns dels materials més significatius (fotos, cartells, fragments de textos...) per explicar al trajectòria del taller de creació escènica, amb un suport de qualitat i explicacions senzilles i clares perquè, qui no conegui Fem companyia, pugui fer-se’n una idea ràpida i clara.

Espectacle “10 anys fent companyia”

Lloc: Espai Tísner del Centre Cívic Cotxeres Borrell i Auditori de l'espai Calàbria 66

Data: dissabte 22 octubre de 2016, a les 18.30 h

Descripció: Collage d’escenes amb un fil conductor, a partir de diferents fragments de les obres presentades en aquests 10 anys. Hi participaran actors i actrius actuals i també antics membres de Fem Companyia.

                                'Somni d'una nit d'estiu'

Contacte de Premsa

Irene Peiró

Femcompanyia10anys@gmail.com

Telf.: 690 04 02 65

Fem Companyia a les xarxes socials

Facebook: Fem Companyia

Twitter: @femcompanyia

Instagram: femcompanyia10anys