jueves, 11 de abril de 2024

“Bonobos” o reír con la discapacidad

 


Un buen día descubres que hace 13 años se estrenó una obra de teatro muy divertida en la que tres hombres con discapacidades deciden colaborar para ligar con vecinas de la escalera en la que viven. Uno es ciego, otro es sordo y el tercero es mudo. La estrategia consiste en invitar a vecinas a casa de uno de ellos y hacerles creer que no tienen ninguna discapacidad supliendo unos las carencias de otros.

Una amiga mía con cierto grado de discapacidad auditiva asistió a la sesión a la que fui yo y me comentó que se había reído mucho. De entrada me preguntaba si la obsesión por ser políticamente correctos perjudicaría el espíritu de la obra pero estoy convencido de que las personas ciegas, sordas o mudas también se reirán mucho con Bonobos, que así es como dice este espectáculo teatral.



Se estrenó en París, creado por Laurent Baffie, y ha llegado al teatro Borràs de Barcelona en versión catalana dirigida por Edu Pericas a partir de la adaptación de Julián Quintanilla. Los seis encargados de hacer pasar un buen rato al público son Oriol Casals, Maria Garrido, Mònica Macfer, Jordi Soriano, Xènia Reguant y Elías Torrecillas. Y lo consiguen con muy buena nota. Dudo que ningún espectador salga del teatro sin reírse en algún momento de la obra. La mayoría salimos habiendo reído muchas veces.

El mensaje del espectáculo es, según el autor, "abrirnos a la tolerancia a través de la risa" y "hacernos menos ciegos, menos sordos y silenciosos en relación a la tolerancia a través de la risa". Y es exactamente esto. Reír con la discapacidad.


Al parecer, los bonobos son los primates más cercanos a los humanos. Viven en sociedades matriarcales, no violentas, donde el sexo actúa como factor socializador para favorecer la


convivencia y disminuir las tensiones sociales. Quizás si todos fuésemos un poco más bonobos nuestras sociedades funcionarían mejor. Quizás, no; seguro. Se puede comprobar hasta el 19 de mayo en el Teatro Borràs. 80 minutos que agradeceréis haberlos dedicado a ver las peripecias de tres discapacitados y sus víctimas, interpretados por unos excelentes actores. En Madrid también tendrán esa suerte dentro de unos meses.



“Bonobos” o riure amb la discapacitat

 


Un bon dia descobreixes que fa 13 anys es va estrenar una obra de teatre molt divertida en la qual tres homes amb discapacitats decideixen col·laborar per lligar amb veïnes de l’escala on viuen. Un és cec, un altre és sord i el tercer és mut. L’estratègia consisteix en convidar veïnes a casa d’un d’ells i fer-los creure que no tenen cap discapacitat suplint els uns les mancances dels altres.

Una amiga meva amb un cert grau de discapacitat auditiva va assistir a la sessió a la qual vaig anar jo i em va comentar que havia rigut molt. D’entrada em preguntava si l’obsessió per ser políticament correctes perjudicaria l’esperit de l’obra però estic convençut que les persones cegues, sordes o mudes també es faran un fart de riure amb Bonobos, que així és com diu aquest espectacle teatral.



Es va estrenar a París, creat per Laurent Baffie, i ha arribat al teatre Borràs de Barcelona en versió catalana dirigida per Edu Pericas a partir de l’adaptació de Julián Quintanilla. Els sis encarregats de fer passar una bona estona al públic són Oriol Casals, Maria Garrido, Mònica Macfer, Jordi Soriano, Xènia Reguant i Elías Torrecillas. I se’n surten. I tant que se’n surten. Dubto que cap espectador surti del teatre sense haver rigut en algun moment de l’obra. La majoria vam sortir havent rigut molts cops.

El missatge de l’espectacle és, segons l’autor, “obrir-nos a la tolerància a través del riure” i “fer-nos menys cecs, menys sords i silenciosos en relació a la tolerància a través del riure”. I és exactament això. Riure amb la discapacitat.



Es veu que els bonobos són els primats més propers als humans. Viuen en societats matriarcals, no violentes, on el sexe actua com a factor socialitzador per afavorir la convivència i disminuir les tensions socials. Potser si tots fóssim una mica més bonobos les nostres societats funcionarien millor. Potser, no; segur. Ho podeu comprovar fins el 19 de maig al Teatre Borràs. 80 minuts que agraireu haver-los dedicat a veure les peripècies de tres discapacitats i les seves víctimes, interpretats per uns excel·lents actors. A Madrid també tindran aquesta sort d’aquí a uns mesos.

    


 

viernes, 5 de abril de 2024

Haz el amor, no el capitalismo

 

“En una época en la que las relaciones se basan en el intercambio, la utilidad, la conveniencia, la compatibilidad, dar cabida en cambio a un amor incondicional y libre, capaz de pasar del individuo a la comunidad, puede ser una de las acciones más antisistema, revolucionarias y valientes que podemos emprender para cambiar nuestra sociedad: un verdadero acto de resistencia en estos tiempos cada vez más divididos”. Quien así se expresa es la periodista y escritora italiana Jennifer Guerra en su libro “El capital amoroso”. Es un libro pero es también un alegato social como se transluce en su subtítulo: “Manifiesto por un eros político y revolucionario”.

Por “El capital amoroso” desfilan filósofos marxistas y revolucionarios como Marx, Engels, Lenin o Gramsci para sustentar la tesis de la autora de que el amor es un arma útil para combatir y derrotar al capitalismo. “El amor debería ser una parte central en la vida de las personas, pero bajo las condiciones neoliberales, el amor holístico es incapaz de desarrollarse lo suficiente, lo que genera personalidades atrofiadas y un malestar psicocultural” afirma Guerra recogiendo la cita de Philip Anthony O’Hara. Y apela a Byung-Chul Han para denunciar que “el hurto del tiempo que comete el sistema capitalista es uno de los principales obstáculos para lograr un pleno y efectivo desarrollo del amor”.

Guerra ve “la capacidad creativa y a veces fantástica del amor” como “una herramienta de supervivencia dentro de un sistema de dominación” y concluye que “el amor no es un estado de gracia ni un objetivo lejano, es una práctica cotidiana de resistencia que nos recuerda que también hay algo hermoso y bueno en una realidad difícil de cambiar. Y, sobre todo, que si no podemos cambiar la realidad, al menos podemos cambiarnos a nosotros mismos”. La autora parece ahí poco optimista en la capacidad del amor para derrotar pronto al capitalismo pero al ser una necesidad imperiosa si queremos construir una sociedad más justa y menos enfermiza habría que sumarse a esa guerra amorosa contra el capital que nos propone en su libro.


“El capital amoroso. Manifiesto por un eros político y revolucionario”

Jennifer Guerra / Ediciones Akal / 114 páginas / 12,30 euros

  


Fes l'amor, no el capitalisme


“En una època en què les relacions es basen en l'intercanvi, la utilitat, la conveniència, la compatibilitat, en canvi, donar cabuda a un amor incondicional i lliure, capaç de passar de l'individu a la comunitat, pot ser una de les accions més antisistema, revolucionàries i valentes que podem emprendre per canviar la nostra societat: un veritable acte de resistència en aquests temps cada cop més dividits”. Qui així s'expressa és la periodista i escriptora italiana Jennifer Guerra al seu llibre “El capital amoroso”. És un llibre però també és un al·legat social com es transllueix en el seu subtítol: “Manifiest per un eros polític i revolucionari”.

Pel capital amorós desfilen filòsofs marxistes i revolucionaris com Marx, Engels, Lenin o Gramsci per sustentar la tesi de l'autora que l'amor és una arma útil per combatre i derrotar el capitalisme. “L'amor hauria de ser una part central a la vida de les persones, però sota les condicions neoliberals, l'amor holístic és incapaç de desenvolupar-se prou, cosa que genera personalitats atrofiades i un malestar psicocultural” afirma Guerra recollint la cita de Philip Anthony O 'Hara. I apel·la a Byung-Chul Han per denunciar que “el furt del temps que comet el sistema capitalista és un dels principals obstacles per aconseguir un ple i efectiu desenvolupament de l'amor”.

Guerra veu “la capacitat creativa i de vegades fantàstica de l'amor” com a “una eina de supervivència dins d'un sistema de dominació” i conclou que “l'amor no és un estat de gràcia ni un objectiu llunyà, és una pràctica quotidiana de resistència que ens recorda que també hi ha una cosa bonica i bona en una realitat difícil de canviar. I, sobretot, que si no podem canviar la realitat, almenys ens podem canviar a nosaltres mateixos”. L'autora sembla poc optimista en la capacitat de l'amor per derrotar aviat el capitalisme, però en ser una necessitat imperiosa si volem construir una societat més justa i menys malaltissa caldria sumar-se a aquesta guerra amorosa contra el capital que ens proposa al seu llibre.


“El capital amoroso. Manifiesto por un eros político y revolucionario”

Jennifer Guerra / Ediciones Akal / 114 pàgines / 12,30 euros