Cinco años exitosos de la Filmoteca en el Raval

Han pasado cinco años desde que el 21 de febrero de 2012 se inauguró la nueva sede de la Filmoteca de Cataluña en el barrio barcelonés del Raval. Situar allí esta institución, creada en 1981 y dedicada a preservar el patrimonio fílmico catalán y divulgar la cultura cinematográfica, era una apuesta valiente. Un lustro después, las cifras y el encaje en el barrio permiten realizar un balance positivo.

El número de espectadores ha ido creciendo hasta situarse en torno a los 145.000 anuales y los servicios educativos movilizan cada curso unos 6.000 alumnos al tiempo que a las 616 sesiones que se han hecho más allá del Raval han asistido 23.266 espectadores. Por otra parte, por las 196 sesiones celebradas conjuntamente con la Federación Catalana de Cineclubs han desfilado 10.344 espectadores.

En los 280 metros cuadrados de la sala de exposiciones de la Filmoteca se ha programado 12 exposiciones. Y en la Biblioteca del Cine se pueden encontrar cerca de 600.000 documentos. Allí, los investigadores del cine pueden acercarse al hecho cinematográfico a través de fotografías, carteles, programas de mano y legados personales. Encontrarán donaciones patrimoniales del cantautor Raimon, el crítico Sebastià Gasch, el director Jaime Camino, el realizador Gonzalo Herralde y los hermanos fotógrafos Grau, entre otros. O adquisiciones como una colección de novelas cinematográficas de los años veinte o el fondo fotográfico del director de fotografía Salvador Torres Garriga.

En Terrassa, en junio de 2013 se inauguró el Centro de Conservación y Restauración (2Cr), que incorpora los fondos patrimoniales de Ventura Pons, Pere Portabella, Leopoldo Pomés, Josep Ferrater Mora o Cromosoma. En sus cinco años de vida en el Raval, la Filmo ha hecho siete publicaciones, estrenadas en 2012 con ‘Antoni Padrós: el cine y sus márgenes'. La web tuvo 21.799 usuarios únicos y 306.894 páginas visitadas en 2016. Tiene 53.688 seguidores en facebook y 20.759 en twitter.

                                 El director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, presenta 

                                            el balance de los cinco años de la entidad en el Raval

Han sido cinco años "de evolución lineal y progresión y ahora falta un salto cualitativo y de ambición", según dijo el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, en la presentación del balance de estos cinco años en el Raval. Este salto implica, según los responsables de la entidad, "evolucionar hacia la estructura de un gran equipamiento cultural de carácter nacional que garantice la preservación del patrimonio cinematográfico y siga divulgando la cultura cinematográfica con unos objetivos que pasan por una optimización de la totalidad del edificio del Raval, la consolidación de la Filmoteca en la red de equipamientos culturales y museísticos del país, la expansión de su actividad en todo el territorio, la garantía de la preservación del cine catalán en el contexto del paso de lo analógico a lo digital y unos más eficaces recursos de comunicación de su actividad". Un reto pendiente es que, después de que seis oscars de Hollywood y seis palmas de oro de Cannes hayan visitado la Filmoteca, también lo haga pronto Wim Wenders.

Antes, los días 19, 20 y 21 de febrero, se celebrarán estos primeros cinco años de vida en el Raval con tres jornadas llenas de cine y actividades gratuitas. Los detalles en http://www.filmoteca.cat

Cinc anys reeixits de la Filmoteca al Raval

Han passat cinc anys des de que el 21 de febrer de 2012 es va inaugurar la nova seu de la Filmoteca de Catalunya al barri barceloní del Raval. Situar allí aquesta institució, creada el 1981 i dedicada a preservar el patrimoni fílmic català i divulgar la cultura cinematogràfica, era una aposta valenta. Un lustre després, les xifres i l’encaix al barri permeten fer un balanç positiu.

El nombre d’espectadors ha anat creixent fins a situar-se al voltant dels 145.000 anuals i els serveis educatius mobilitzen cada curs uns 6.000 alumnes alhora que a les 616 sessions que s’han fet més enllà del Raval hi han assistit 23.266 espectadors. D’altra banda, per les 196 sessions celebrades conjuntament amb la Federació Catalana de Cineclubs hi han desfilat 10.344 espectadors.

Als 280 metres quadrats de la sala d’exposicions de la Filmoteca s’hi ha programat 12 exposicions. I a la Biblioteca del Cinema s’hi poden trobar prop de 600.000 documents. Allí, els investigadors del cinema poden acostar-se al fet cinematogràfic a través de fotografies, cartells, programes de mà i llegats personals. Hi trobaran donacions patrimonials del cantautor Raimon, el crític Sebastià Gasch, el director Jaime Camino, el realitzador Gonzalo Herralde i els germans fotògrafs Grau, entre d’altres. O adquisicions com una col·lecció de novel·les cinematogràfiques dels anys vint o el fons fotogràfic del director de fotografia Salvador Torres Garriga.

A Terrassa, el juny de 2013 s’hi va inaugurar el Centre de Conservació i Restauració (2CR), que incorpora els fons patrimonials de Ventura Pons, Pere Portabella, Leopoldo Pomés, Josep Ferrater Mora o Cromosoma. En els seus cinc anys de vida al Raval, la Filmo ha fet set publicacions, estrenades el 2012 amb ‘Antoni Padrós: el cinema i els seus marges’. La web va tenir 21.799 usuaris únics i 306.894 pàgines visitades el 2016. Té 53.688 seguidors a facebook i 20.759 a twitter.

                        El director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, presentando 

                                           el balance de los cinco años de la entidad en el Raval

Han estat cinc anys “d’evolució lineal i progressió i ara falta un salt qualitatiu i d’ambició”, segons va dir el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, en la presentació del balanç d’aquests cinc anys al Raval. Aquest salt implica, segons els responsables de l’entitat, “evolucionar cap a l’estructura d’un gran equipament cultural de caràcter nacional que garanteixi la preservació del patrimoni cinematogràfic i segueixi divulgant la cultura cinematogràfica amb uns objectius que passen per una optimització de la totalitat de l’edifici del Raval, la consolidació de la Filmoteca en la xarxa d’equipaments culturals i museístics del país, l’expansió de la seva activitat en tot el territori, la garantia de la preservació del cinema català en el context del pas de l’analògic al digital i uns més eficaços recursos de comunicació de la seva activitat”. Un repte pendent és que, després que sis òscars de Hollywood i sis palmes d’or de Cannes hagin visitat la Filmoteca, també ho faci aviat Wim Wenders.

Abans, els dies 19, 20 i 21 de febrer, es celebraran aquests primers cinc anys de vida al Raval amb tres jornades plenes de cinema i activitats gratuïtes. Els detalls a http://www.filmoteca.cat

27 anys del setmanari 'El Triangle'

Quan fèiem periodisme d’investigació

Fa 27 anys, quan va néixer ‘El Triangle’ em divertia el periodisme d’investigació. El que els meus companys de professió i jo fèiem era un periodisme d’investigació precari. No teníem grans pressupostos econòmics ni instrumental de precisió per enregistrar gravacions amb micròfons ocults o fer fotografies a llarga distància.

Hi ha alguns episodis d’aquella etapa que poden encaixar perfectament en una pel·lícula de riure. Algun dels meus millors èxits investigant va ser resultat de la intuïció i, sovint, de la pura sort. Eren temps en què no hi havia ‘google’ per fer recerques i els telèfons mòbils existien però quasi que semblaven un luxe o una extravagància.

Un d’aquests èxits va ser enxampar una conversa de l’aleshores secretari general de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, i enregistar-la. Parlava amb la seva secretària i, tot i que no desvetllava cap secret escandalós, publicar part de la conversa al ‘Diari de Barcelona’, com vam fer, va causar un merder considerable. Va venir un emissari de Presidència a la redacció a demanar caps i em van telefonar líders de l’oposició socialista, preocupats per si m’havia begut l’enteniment posant micròfons al despatx de Prenafeta al Palau de la Generalitat. El delegat del Govern espanyol a Barcelona va rebre trucades de ‘Palau’ denunciant la malifeta. Malifeta que no era tal. En aquells primers temps de la telefonia mòbil m’havien comentat que els radioaficionats podien escoltar les converses que es feien amb els nous estris. Li vaig demanar a un amic meu radioaficionat que enregistrés una cinta de cassette (els joves haureu de fer un ‘google’) i allí va aparèixer la famosa conversa. I la d’altres personatges anònims que avisaven la família que arribarien tard o casa o que rebien l’encàrrec de comprar alguna cosa al supermercat.

També és molt bona l’anècdota del dia que vaig acompanyar un amic al departament d’Economia i Finances i en tafanejar la focopiadora m’hi vaig trobar un document que l’endemà va sortir a la portada del ‘Diari de Barcelona’. Era l’original d’un acord del departament pel qual es considerava que no es cobrarien mai –i, per tant, es perdonaven- els deutes que tenien amb la Hisenda catalana algunes empreses en les quals hi estaven implicats el propi conseller i alguns destacats dirigents de Convergència Democràtica, a part d’alguns grups mediàtics, que segur que van agrair molt el regal del govern català.

Mai no he sabut quines conseqüències internes al departament va tenir aquell incident. El conseller va amenaçar amb accions judicials que no va arribar a dur a terme. Més li valia. Suposo que alguna secretària deuria endur-se una bona esbroncada. M’encantaria que avui, tants anys després, algú m’expliqués com es va viure al departament d’Economia i Finances la reproducció d’aquell document a la primera plana del diari.

Una tercera anècdota. CiU va presentar a les eleccions municipals de Barcelona, el 1987, a Josep Maria Cullell per intentar desbancar Pasqual Maragall. Els seus el presentaven com un home jove, amb empenta i energia, una mena de John Kennedy a la catalana. Hi havia una cosa que no quadrava, però. A la biografia oficial de campanya li atribuïen una edat i, en canvi, en alguns llibres que havia publicat s’hi feia constar que tenia dos anys més. Vaig preguntar al departament de Comunicació del seu equip i em van insistir que la dada bona era la de la biografia electoral. 

Total, que com que havia estudiat als Jesuïtes del carrer Casp vaig anar cap allà i vaig descobrir que al vestíbul d’entrada hi havia una orla de quan era petit i allí hi deia ben clar que havia nascut dos anys abans del que pretenien fer creure als periodistes i als electors barcelonins. Imagineu-vos l’escena: palplantat davant l’orla, apuntant amb boli les dades de’n Cullell (no eren temps de mòbils que fan fotos en un instant) i amb el cor bategant de satisfacció professional. Ho vam publicar, ens vam pixar de riure i no va passar res. Cap mitjà de comunicació ‘important’ es va fer ressò de la meva gran exclusiva. M’imagino que el propi afectat i algú dels que em van mentir van enrogir de vergonya.

El periodisme d’investigació sense uns mínims mitjans econòmics no era fàcil, clar, però era d’allò més divertit. Què pensaríeu d’un jove d’uns 25 anys posant els dits dins una bústia d’una escala particular per xafardejar els sobres que havien enviat a una empresa en la qual coincidien una filla de Jordi Pujol, l’alcalde convergent d’Olot i Felip Puig? Suposo que si hi havia alguna cosa de delictiva en aquestes accions ja deu haver prescrit i, en descàrrec meu, diré que després d’anotar el nom i l’adreça dels remitents tornava a dipositar els sobres dins la bústia corresponent.

I com reaccionaríeu veient un atrotinat vehicle dos cavalls que s’esperava que el conseller d’Economia i Finances Macià Alavedra sortís del seu xalet a Calella de Palafrugell i que pretenia perseguir el seu cotxe oficial? La persecució durava aproximadament cinquanta o cent metres. El temps just per perdre’l de vista. L’avantatge és que després podíem aprofitar per anar a la platja.

I jo us explico les meves ‘batalletes’. Que hi ha companyes i companys que us en podrien explicar de semblants i millors. Per exemple, els que anaven a Suïssa o Belfast per investigar qui eren els misteriosos testaferros que desviaven els diners que recaptaven les loteries de la Generalitat. A saber on els tocava dormir, pobres!

La confecció dels llibres “Banca Catalana, más que un banco más que una crisis” i “Jordi Pujol, historia de una obsesión” també encaixa amb l’etiqueta de ‘periodisme d’investigació’. El primer el vam fer plegats Jaume Reixach, Enric González i jo. I el segon, en Jaume i jo. Entre els originals que vam escriure i ell que va acabar sent imprès hi va haver força diferència. El de Banca Catalana el va imprimir una editorial que va ser comminada a no fer-ho des del palau de la Generalitat, però que ja havia pagat els autors i no podia fer-se enrere. Del segon va desaparèixer un capítol dedicats als negocis la família Pujol i uns quants dirigents espavilats de CDC perquè l’editorial tenia por de les querelles que poguessin caure-li al damunt. La realitat posterior ha demostrat que aquell capítol era una fotesa comparat amb el que s’ha acabat sabent d’aquells negocis.

Quins temps aquells!

Tanta investigació tanta investigació i ni vam ensumar que mentre perseguia Macià Alavedra pels camins de sorra de Calella o em deixava el canell dins les bústies de les empreses de Felip Puig, el seu líder espiritual i de partit, Jordi Pujol, dipositava una fortuna a Suïssa!

Per cert, si no es fa més periodisme d’investigació no és perquè no hi hagi bons periodistes i temes per investigar. ‘El Triangle’ n’és un bon i meritori exemple.

Siscu Baiges

(Publicat al número especial d'El Triangle, dedicat al seu 27è aniversari)