Núria Martín Fandos, ballarina de
Dansa Contemporània
“Nova York és la meca de la dansa. Tothom balla, tothom coreografia,
tothom crea, tothom presenta. No hi ha por de fer volar la imaginació”
La
ballarina de dansa contemporània Núria Martín Fandos no tenia previst formar-se
a Nova York es va trobar amb una beca completa de dos anys per finalitzar els seus estudis al Peridance Capezio Center d’aquesta
ciutat dels Estats Units. Al cap de quatre mesos de rebre la beca ja era a la
capital mundial de la dansa. Està vivint una experiència única, però, alhora, complicada
i amb un punt de duresa.
Perquè et vas
engrescar amb la dansa?
La
meva primera classe de dansa (ballet) va ser amb cinc anys quan una amiga meva
del col·legi em va dir que ella anava a ballar com a activitats extraescolar després d’acabar les classes.
Què destacaries del
teu procés de formació com a ballarina?
Un
ballarí, com moltes altres professions, mai s’acaba de formar, està en continua
formació durant tota la seva carrera professional.
La
formació d’un ballarí, i en particular la meva, ha estat dedicada en esforç, en
hores, en treball de superació mental i física. La formació d’un ballarí és
llarga i requereix de moltes hores a dins d’un estudi abans del producte que
veuen els espectadors que pot ser només de 10 minuts...
Se’m
fa bastant difícil resumir en una paraula com ha estat el meu procés de
formació però les que més s’acosten podrien ser: superació personal i
dedicació.
Perquè vas decidir
anar als Estats Units?
A
diferència de molta gent (sobretot joventut) del nostre país, jo mai havia
desitjat anar als Estats Units a finalitzar els meus estudis o a aconseguir una
carrera professional. Podem dir que van decidir per mi.
Jo
vaig presentar la meva coreografia Veni,
Vidi, Vinci (solo) i Advertència (quintet) al III Certamen
Internacional de Dansa de la Ciutat de Barcelona (2013) per guanyar experiència
en un altre àmbit del món de la dansa (certàmens, competicions, etc) que jo
encara no havia descobert. La duració del certamen era de dos dies; el primer,
la semifinal i el segon, la final. Al
final del primer dia, quan van sortir els resultats dels finalistes jo no vaig
veure el meu nom a la llista. El dia següent vaig rebre una trucada dels directors del certamen comunicant-me que el jurat
havia decidit donar-me una segona oportunitat i que em volia veure ballar un
altre cop a la final tan en el meu solo
com en la coreografia de grup. Quan va ser l’hora de recollir els premis al Saló
de Cent de l’Ajuntament de Barcelona em vaig veure amb una estàtua i un diploma
com a guanyadora del primer premi de dansa contemporània del III Certamen
Internacional de a Ciutat de Barcelona i amb una beca completa de dos anys per
finalitzar els meus estudis de dansa al Peridance Capezio Center de Nova York.
Així
que en cosa de 4 mesos em trobava en
aquesta ciutat amb dos anys al meu davant per fer tres coses: ballar, ballar i
ballar (com molt bé diu el meu pare).
Com ha estat la
teva experiència professional en aquest país?
La
meva experiència professional als Estats Units ha estat enriquidora en tots els
sentits. Tot en aquesta vida es un aprenentatge i jo aquí no només he après
d’aquest país i la dansa que es fa, sinó que he aprés sobre cultures, cultura
mexicana, japonesa, boliviana, canadenca, italiana, txeca, sud-africana entre
moltes altres.
L’experiència
que un artista pot aconseguir en una ciutat com aquesta és immensa, et
transforma el teu punt de vista sobre la vida, et fa canviar la perspectiva de
la vida i adonar-te’n que no només la teva manera es la correcta. En relació a
la dansa, he aprés a distingir els meus gustos.
Nova York és la meca de la dansa i hi ha tanta, però tanta, varietat que
tot és vàlid. Sí pot ser vàlid com una expressió d’art, però això no vol dir
que com a artistes que ho acceptem tot en el nostre vocabulari. He après a
veure, descobrir, acceptar i, el més important, he après a criticar
constructivament. Això és com aquesta ciutat m’ha modelat a traves de la meva
experiència professional.
La Dansa
Contemporània és una expressió artística especialment complicada per
convertir-la en una activitat professional? Hi ha d'altres expressions de la
dansa amb les quals és més fàcil guanyar-se la vida?
Contemporani
és nou.
La
dansa en general sempre ha estat una professió complicada per viure d’ella
durant tota la vida. Per aquest motiu, quan la gent “deixava d’estar sobre els
escenaris” és dedicava a l’ensenyament.
Ara
mateix, al segle XXI i sobre tot aquí a Nova York, la situació és la següent: No
només hi ha grans companyies, amb un renom i establertes des de fa anys (New York City Ballet, Parsons Dance o Ballet Hispanico) on els seus ballarins
tenen un salari mensual, unes hores determinades de feina a la setmana i una
assegurança mèdica (com qualsevol altre feina) sinó que també hi ha allò que
s’anomena “Projectes”, que és quan tots els altres ballarins que no estan
treballant amb una companyia establerta (perquè ja no tenen més contractes o per
qualsevol altre motiu) formen part de companyies basades en projectes. És a
dir, només cobres per actuació i si tens sort i la companyia ha rebut diners
d’alguna subvenció cobraràs per hores d’assaig però mai igualarà el salari del ballarí
d’una gran companyia de dansa.
Tots
aquests altres ballarins s’han de mantenir a través d’una altra feina que pagui
les factures. Per això es una situació agredolça, ja que hi ha molta dansa,
tanta que gairebé tothom pot aconseguir estar sobre d’un escenari, però tenint
una altra feina que et doni ingressos per viure.
És molt diferent
l'ambient professional, l'aprenentatge, el treball a Nova York que a Barcelona?
Sí
que és diferent el mètode d’ensenyament i l’ambient professional. En aquest
país tot passa tan ràpid, que qualsevol ambient professional porta aquest
ritme. Fins i tot les classes de dansa. El professor dona un petit escalfament,
ja que el punt d’interès és el resultat final, la coreografia, l’actuació, allò
que es presenta davant del públic... I en l’ambient professional passa el
mateix. Quan una companyia anuncia als seus ballarins que tenen una actuació l’agost,
potser els assajos només són durant les dues setmanes anteriors a la funció. A
diferència de Barcelona, que s’assaja molt abans, mesos abans.
Hi ha molts
ballarins i ballarines catalans que hagin provat també fortuna als Estats
Units?
Hi
ha alguns. Jo actualment en conec quatre de catalans, i uns cinc d’espanyols.
Però estic ben segura que n’hi ha hagut d’altres en generacions anteriors a la
meva.
Hi ha una
sensibilitat major per aquest tipus de dansa a Nova York que a Barcelona, als
Estats Units que a Catalunya o Espanya?
Jo
no parlaria de sensibilitat, sinó que Nova York és la meca de la dansa. Tothom
balla, tothom coreografia, tothom crea, tothom presenta.
No hi ha por de fer volar la imaginació. Tot s’accepta i tot és vàlid i així es
com sorgeixen noves corrents. Sento que a Espanya som molt primmirats amb el
que diran, i l’opinió dels altres i així mai és dona espai per a treballs nous
i gent nova...
Com acullen els Estats
Units a professionals com tu? Són més exigents que amb els nadius?
Els Estats Units és
un país molt ric en tots els sentits, on has de treballar dur per aconseguir el
teu objectiu. Totes les persones no residents han d’aconseguir un visat,
casar-se o guanyar la Green Card per
quedar-se als Estats Units. Un cop un professional de la dansa no resident dels
Estats Units ha aconseguit el visat d’artista (visat 0-1), rep el mateix nivell d’exigència que un
nadiu per part del Govern.
Ara, el procés pel
que hem de passar totes les persones que volem aconseguir el visat 0-1 no és
fàcil. Has de demostrar que ets un professional de la dansa (en el meu cas) amb
habilitats extraordinàries. Tot això requereix la presentació d’evidències dels
treballs professionals (contractes, pagaments, material de premsa, material de
difusió, fotos, vídeos, correspondència, biografies dels altres artistes
involucrats en el projecte, horari d’assajos i funcions...), educació,
demostrar que ets membre d’associacions, d’organitzacions i de sindicats del
teu camp, quinze cartes de recomanació i premis que hagis obtingut al llarg de
la teva vida. Una vegada tota aquesta feina està feta, passa per mans d’un
advocat i finalment s’envia al departament d’immigració del qual reps una
resposta (positiva o negativa) de tres a sis mesos més tard.
L'etapa als Estats
Units és només circumstancial, per uns quants anys o hi has anat per
quedar-t'hi?
Jo
en principi vaig venir per dos anys. Quan em vaig graduar (2015), vaig decidir
sol·licitar el visat OPT (Optional
Training Program) que te’l ofereix l’escola quan acabes els teus estudis,
que et permet treballar legalment als EEUU en el camp dels teus estudis, i és
el pas anterior per a qualsevol estudiant internacional que vol sol·licitar el
seu visat d’artista.
De
moment no vull quedar-me per sempre, només vull tenir la màxima experiència
possible en el món de la dansa aquí, i quan cregui que ho he aconseguit ho vull
traslladar a Barcelona.
Com veus el teu
futur professional?
El
meu futur professional el veig ocupat, seguint pel camí que he començat. No
crec que vagi a menys sinó tot el contrari. Això només és el començament. Serà
una carrera ocupada, i cada dia lluitant per més, superant-me i aprenent de les
experiències que la carrera em pot brindar.
Quina és la teva
màxima aspiració com a ballarina de Dansa Contemporània?
La
meva aspiració com a ballarina és treballar en una o varies companyies estables
fins que assoleixi el meu objectiu, i aleshores m’agradaria coreografiar
per a companyies o crear la meva pròpia companyia de dansa a Catalunya.
Siscu Baiges
Currículum
Núria
Martín Fandos
Brooklyn,
NY 11221 Date of
Birth: October 8, 1993 Nationality:
Barcelona, Spain
Fantàstica entrevista i respostes , revelen una gran maduresa.
ResponderEliminarExcelente presentacion de tu curriculum vitae. Nacio una estrella y su crecimiento sigue. Adelante!.
ResponderEliminarExcelente presentacion de tu curriculum vitae. Nacio una estrella y su crecimiento sigue. Adelante!.
ResponderEliminar