Cinco años exitosos de la Filmoteca en el Raval

Han pasado cinco años desde que el 21 de febrero de 2012 se inauguró la nueva sede de la Filmoteca de Cataluña en el barrio barcelonés del Raval. Situar allí esta institución, creada en 1981 y dedicada a preservar el patrimonio fílmico catalán y divulgar la cultura cinematográfica, era una apuesta valiente. Un lustro después, las cifras y el encaje en el barrio permiten realizar un balance positivo.

El número de espectadores ha ido creciendo hasta situarse en torno a los 145.000 anuales y los servicios educativos movilizan cada curso unos 6.000 alumnos al tiempo que a las 616 sesiones que se han hecho más allá del Raval han asistido 23.266 espectadores. Por otra parte, por las 196 sesiones celebradas conjuntamente con la Federación Catalana de Cineclubs han desfilado 10.344 espectadores.

En los 280 metros cuadrados de la sala de exposiciones de la Filmoteca se ha programado 12 exposiciones. Y en la Biblioteca del Cine se pueden encontrar cerca de 600.000 documentos. Allí, los investigadores del cine pueden acercarse al hecho cinematográfico a través de fotografías, carteles, programas de mano y legados personales. Encontrarán donaciones patrimoniales del cantautor Raimon, el crítico Sebastià Gasch, el director Jaime Camino, el realizador Gonzalo Herralde y los hermanos fotógrafos Grau, entre otros. O adquisiciones como una colección de novelas cinematográficas de los años veinte o el fondo fotográfico del director de fotografía Salvador Torres Garriga.

En Terrassa, en junio de 2013 se inauguró el Centro de Conservación y Restauración (2Cr), que incorpora los fondos patrimoniales de Ventura Pons, Pere Portabella, Leopoldo Pomés, Josep Ferrater Mora o Cromosoma. En sus cinco años de vida en el Raval, la Filmo ha hecho siete publicaciones, estrenadas en 2012 con ‘Antoni Padrós: el cine y sus márgenes'. La web tuvo 21.799 usuarios únicos y 306.894 páginas visitadas en 2016. Tiene 53.688 seguidores en facebook y 20.759 en twitter.

                                 El director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, presenta 

                                            el balance de los cinco años de la entidad en el Raval

Han sido cinco años "de evolución lineal y progresión y ahora falta un salto cualitativo y de ambición", según dijo el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, en la presentación del balance de estos cinco años en el Raval. Este salto implica, según los responsables de la entidad, "evolucionar hacia la estructura de un gran equipamiento cultural de carácter nacional que garantice la preservación del patrimonio cinematográfico y siga divulgando la cultura cinematográfica con unos objetivos que pasan por una optimización de la totalidad del edificio del Raval, la consolidación de la Filmoteca en la red de equipamientos culturales y museísticos del país, la expansión de su actividad en todo el territorio, la garantía de la preservación del cine catalán en el contexto del paso de lo analógico a lo digital y unos más eficaces recursos de comunicación de su actividad". Un reto pendiente es que, después de que seis oscars de Hollywood y seis palmas de oro de Cannes hayan visitado la Filmoteca, también lo haga pronto Wim Wenders.

Antes, los días 19, 20 y 21 de febrero, se celebrarán estos primeros cinco años de vida en el Raval con tres jornadas llenas de cine y actividades gratuitas. Los detalles en http://www.filmoteca.cat

Cinc anys reeixits de la Filmoteca al Raval

Han passat cinc anys des de que el 21 de febrer de 2012 es va inaugurar la nova seu de la Filmoteca de Catalunya al barri barceloní del Raval. Situar allí aquesta institució, creada el 1981 i dedicada a preservar el patrimoni fílmic català i divulgar la cultura cinematogràfica, era una aposta valenta. Un lustre després, les xifres i l’encaix al barri permeten fer un balanç positiu.

El nombre d’espectadors ha anat creixent fins a situar-se al voltant dels 145.000 anuals i els serveis educatius mobilitzen cada curs uns 6.000 alumnes alhora que a les 616 sessions que s’han fet més enllà del Raval hi han assistit 23.266 espectadors. D’altra banda, per les 196 sessions celebrades conjuntament amb la Federació Catalana de Cineclubs hi han desfilat 10.344 espectadors.

Als 280 metres quadrats de la sala d’exposicions de la Filmoteca s’hi ha programat 12 exposicions. I a la Biblioteca del Cinema s’hi poden trobar prop de 600.000 documents. Allí, els investigadors del cinema poden acostar-se al fet cinematogràfic a través de fotografies, cartells, programes de mà i llegats personals. Hi trobaran donacions patrimonials del cantautor Raimon, el crític Sebastià Gasch, el director Jaime Camino, el realitzador Gonzalo Herralde i els germans fotògrafs Grau, entre d’altres. O adquisicions com una col·lecció de novel·les cinematogràfiques dels anys vint o el fons fotogràfic del director de fotografia Salvador Torres Garriga.

A Terrassa, el juny de 2013 s’hi va inaugurar el Centre de Conservació i Restauració (2CR), que incorpora els fons patrimonials de Ventura Pons, Pere Portabella, Leopoldo Pomés, Josep Ferrater Mora o Cromosoma. En els seus cinc anys de vida al Raval, la Filmo ha fet set publicacions, estrenades el 2012 amb ‘Antoni Padrós: el cinema i els seus marges’. La web va tenir 21.799 usuaris únics i 306.894 pàgines visitades el 2016. Té 53.688 seguidors a facebook i 20.759 a twitter.

                        El director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, presentando 

                                           el balance de los cinco años de la entidad en el Raval

Han estat cinc anys “d’evolució lineal i progressió i ara falta un salt qualitatiu i d’ambició”, segons va dir el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, en la presentació del balanç d’aquests cinc anys al Raval. Aquest salt implica, segons els responsables de l’entitat, “evolucionar cap a l’estructura d’un gran equipament cultural de caràcter nacional que garanteixi la preservació del patrimoni cinematogràfic i segueixi divulgant la cultura cinematogràfica amb uns objectius que passen per una optimització de la totalitat de l’edifici del Raval, la consolidació de la Filmoteca en la xarxa d’equipaments culturals i museístics del país, l’expansió de la seva activitat en tot el territori, la garantia de la preservació del cinema català en el context del pas de l’analògic al digital i uns més eficaços recursos de comunicació de la seva activitat”. Un repte pendent és que, després que sis òscars de Hollywood i sis palmes d’or de Cannes hagin visitat la Filmoteca, també ho faci aviat Wim Wenders.

Abans, els dies 19, 20 i 21 de febrer, es celebraran aquests primers cinc anys de vida al Raval amb tres jornades plenes de cinema i activitats gratuïtes. Els detalls a http://www.filmoteca.cat

27 anys del setmanari 'El Triangle'

Quan fèiem periodisme d’investigació

Fa 27 anys, quan va néixer ‘El Triangle’ em divertia el periodisme d’investigació. El que els meus companys de professió i jo fèiem era un periodisme d’investigació precari. No teníem grans pressupostos econòmics ni instrumental de precisió per enregistrar gravacions amb micròfons ocults o fer fotografies a llarga distància.

Hi ha alguns episodis d’aquella etapa que poden encaixar perfectament en una pel·lícula de riure. Algun dels meus millors èxits investigant va ser resultat de la intuïció i, sovint, de la pura sort. Eren temps en què no hi havia ‘google’ per fer recerques i els telèfons mòbils existien però quasi que semblaven un luxe o una extravagància.

Un d’aquests èxits va ser enxampar una conversa de l’aleshores secretari general de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, i enregistar-la. Parlava amb la seva secretària i, tot i que no desvetllava cap secret escandalós, publicar part de la conversa al ‘Diari de Barcelona’, com vam fer, va causar un merder considerable. Va venir un emissari de Presidència a la redacció a demanar caps i em van telefonar líders de l’oposició socialista, preocupats per si m’havia begut l’enteniment posant micròfons al despatx de Prenafeta al Palau de la Generalitat. El delegat del Govern espanyol a Barcelona va rebre trucades de ‘Palau’ denunciant la malifeta. Malifeta que no era tal. En aquells primers temps de la telefonia mòbil m’havien comentat que els radioaficionats podien escoltar les converses que es feien amb els nous estris. Li vaig demanar a un amic meu radioaficionat que enregistrés una cinta de cassette (els joves haureu de fer un ‘google’) i allí va aparèixer la famosa conversa. I la d’altres personatges anònims que avisaven la família que arribarien tard o casa o que rebien l’encàrrec de comprar alguna cosa al supermercat.

També és molt bona l’anècdota del dia que vaig acompanyar un amic al departament d’Economia i Finances i en tafanejar la focopiadora m’hi vaig trobar un document que l’endemà va sortir a la portada del ‘Diari de Barcelona’. Era l’original d’un acord del departament pel qual es considerava que no es cobrarien mai –i, per tant, es perdonaven- els deutes que tenien amb la Hisenda catalana algunes empreses en les quals hi estaven implicats el propi conseller i alguns destacats dirigents de Convergència Democràtica, a part d’alguns grups mediàtics, que segur que van agrair molt el regal del govern català.

Mai no he sabut quines conseqüències internes al departament va tenir aquell incident. El conseller va amenaçar amb accions judicials que no va arribar a dur a terme. Més li valia. Suposo que alguna secretària deuria endur-se una bona esbroncada. M’encantaria que avui, tants anys després, algú m’expliqués com es va viure al departament d’Economia i Finances la reproducció d’aquell document a la primera plana del diari.

Una tercera anècdota. CiU va presentar a les eleccions municipals de Barcelona, el 1987, a Josep Maria Cullell per intentar desbancar Pasqual Maragall. Els seus el presentaven com un home jove, amb empenta i energia, una mena de John Kennedy a la catalana. Hi havia una cosa que no quadrava, però. A la biografia oficial de campanya li atribuïen una edat i, en canvi, en alguns llibres que havia publicat s’hi feia constar que tenia dos anys més. Vaig preguntar al departament de Comunicació del seu equip i em van insistir que la dada bona era la de la biografia electoral. 

Total, que com que havia estudiat als Jesuïtes del carrer Casp vaig anar cap allà i vaig descobrir que al vestíbul d’entrada hi havia una orla de quan era petit i allí hi deia ben clar que havia nascut dos anys abans del que pretenien fer creure als periodistes i als electors barcelonins. Imagineu-vos l’escena: palplantat davant l’orla, apuntant amb boli les dades de’n Cullell (no eren temps de mòbils que fan fotos en un instant) i amb el cor bategant de satisfacció professional. Ho vam publicar, ens vam pixar de riure i no va passar res. Cap mitjà de comunicació ‘important’ es va fer ressò de la meva gran exclusiva. M’imagino que el propi afectat i algú dels que em van mentir van enrogir de vergonya.

El periodisme d’investigació sense uns mínims mitjans econòmics no era fàcil, clar, però era d’allò més divertit. Què pensaríeu d’un jove d’uns 25 anys posant els dits dins una bústia d’una escala particular per xafardejar els sobres que havien enviat a una empresa en la qual coincidien una filla de Jordi Pujol, l’alcalde convergent d’Olot i Felip Puig? Suposo que si hi havia alguna cosa de delictiva en aquestes accions ja deu haver prescrit i, en descàrrec meu, diré que després d’anotar el nom i l’adreça dels remitents tornava a dipositar els sobres dins la bústia corresponent.

I com reaccionaríeu veient un atrotinat vehicle dos cavalls que s’esperava que el conseller d’Economia i Finances Macià Alavedra sortís del seu xalet a Calella de Palafrugell i que pretenia perseguir el seu cotxe oficial? La persecució durava aproximadament cinquanta o cent metres. El temps just per perdre’l de vista. L’avantatge és que després podíem aprofitar per anar a la platja.

I jo us explico les meves ‘batalletes’. Que hi ha companyes i companys que us en podrien explicar de semblants i millors. Per exemple, els que anaven a Suïssa o Belfast per investigar qui eren els misteriosos testaferros que desviaven els diners que recaptaven les loteries de la Generalitat. A saber on els tocava dormir, pobres!

La confecció dels llibres “Banca Catalana, más que un banco más que una crisis” i “Jordi Pujol, historia de una obsesión” també encaixa amb l’etiqueta de ‘periodisme d’investigació’. El primer el vam fer plegats Jaume Reixach, Enric González i jo. I el segon, en Jaume i jo. Entre els originals que vam escriure i ell que va acabar sent imprès hi va haver força diferència. El de Banca Catalana el va imprimir una editorial que va ser comminada a no fer-ho des del palau de la Generalitat, però que ja havia pagat els autors i no podia fer-se enrere. Del segon va desaparèixer un capítol dedicats als negocis la família Pujol i uns quants dirigents espavilats de CDC perquè l’editorial tenia por de les querelles que poguessin caure-li al damunt. La realitat posterior ha demostrat que aquell capítol era una fotesa comparat amb el que s’ha acabat sabent d’aquells negocis.

Quins temps aquells!

Tanta investigació tanta investigació i ni vam ensumar que mentre perseguia Macià Alavedra pels camins de sorra de Calella o em deixava el canell dins les bústies de les empreses de Felip Puig, el seu líder espiritual i de partit, Jordi Pujol, dipositava una fortuna a Suïssa!

Per cert, si no es fa més periodisme d’investigació no és perquè no hi hagi bons periodistes i temes per investigar. ‘El Triangle’ n’és un bon i meritori exemple.

Siscu Baiges

(Publicat al número especial d'El Triangle, dedicat al seu 27è aniversari)

10 experiencias de cambios de vida drásticos

La primera vez que leí un texto de Ana Basanta fue cuando cayó en mis manos su libro "Halcón de los Andes". Hablaba de su estancia de verano en Perú, Ecuador y Colombia. Fue allí de vacaciones después de haber estado trabajando con anterioridad como cooperante. Su descripción de las angustias que pasó al moverse por la selva me impresionó. Tuve la sensación de entender -y casi compartir- perfectamente el sufrimiento que explicaba.

Ana Basanta escribe bien. O al menos así lo creo. Escribe de forma que se entiende fácil. No se pierde en digresiones innecesarias o exhibicionismos estilistas. Quizás los quince años que lleva trabajando en la agencia de noticias Europa Press le han conferido esta fluidez y claridad en la redacción.

Por ello, sus libros se leen y digieren bien. El último se titula "Decididos" y trata de 10 experiencias vitales de ruptura con lo cotidiano. No son diez experiencias espectaculares. Son diez vivencias de personas que rompen radicalmente con la vida que llevaban hasta el momento del cambio de chip. Ana Basanta habla con ellas y nos cuenta cómo les ha ido con la nueva vida que han elegido.

No nos pretende convencer de que hay que romper con nuestras rutinas habituales. Describe las nuevas vidas de los protagonistas de "Decididos" sin ahorrar las incomodidades o los pequeños fracasos con que han topado. La conclusión que quiere que extraigamos del libro tal vez la encontramos en la frase de Charles Chaplin con que lo inaugura: "No debemos tener miedo a equivocarnos; hasta los planetas chocan, y del caos nacen las estrellas".

A continuación tenemos 150 páginas en las que vemos como Xuan-Lan Trinh se dedica en cuerpo y alma al yoga; Esther Ferrando y Jaume Catalán optan por el mundo rural; Oscar Vega deja la comodidad del banco para ir a dar la vuelta al mundo; Santiago González también viaja, pero lo hace durante diecisiete años, en un velero, y con su mujer e hijos; María Carpio se convierte en la masai blanca de Arkaria; Luis Montalbo vence todos los obstáculos que se le ponen por medio para construir un circuito de karts en recuerdo del hijo que perdió por culpa de un cáncer; Patricia Pólvora se especializa en vender té; Esther González vuelve al pequeño pueblo donde nació; Covadonga Chaverri se avoca a la defensa de los derechos humanos en Colombia y un grupo de jóvenes se establecen en una masía de Santa Maria d'Oló para vivir en comunidad.

Ana Basanta no hace una apología de las decisiones adoptadas por estos personajes "decididos", pero si en algún momento de la lectura tiene usted un cierto sentimiento de envidia hacia ellos quizá puede plantearse ser protagonista de una segunda edición de este libro envidiablemente bien escrito.

Seguro que vendrán más.

Siscu Baiges

10 experiències de canvis de vida dràstics

La primera vegada que vaig llegir un text d’Ana Basanta va ser quan va caure a les meves mans el seu llibre “Halcón de los Andes”. Parlava de la seva estada un estiu al Perú, l’Equador i Colòmbia. Hi va anar de vacances després d’haver-hi estat treballant com a cooperant, amb anterioritat. La seva descripció de les angoixes que va passar en moure’s per la selva em va impressionar. Vaig tenir la sensació d’entendre –i quasi compartir- perfectament el patiment que explicava.

Ana Basanta escriu bé. O almenys així ho crec. Escriu de forma que s’entén fàcil. No es perd en digressions innecessàries o exhibicionismes estilistes. Potser els quinze anys que porta treballant a l’agència de notícies Europa Press li han conferit aquesta fluïdesa i claredat en la redacció.

Per això, els seus llibres es llegeixen i paeixen bé. El darrer es titula “Decidits” i tracta de 10 experiències vitals de trencament amb la quotidianitat. No són deu experiències espectaculars. Són deu vivències de persones que trenquen radicalment amb la vida que portaven fins el moment de la ruptura. Ana Basanta parla amb elles i ens explica com els ha anat amb la nova vida que han triat.

No ens pretén convèncer que cal trencar amb les nostres rutines habituals. Descriu les noves vides dels protagonistes de “Decidits” sense estalviar les incomoditats o els petits fracassos amb què han topat. La conclusió que vol que extraguem del llibre potser la trobem en la frase de Charles Chaplin amb què l’inaugura: “No hem de tenir por en equivocar-nos; fins els planetes xoquen, i del caos neixen les estrelles”.

Tot seguit tenim 150 planes en les quals veiem com Xuan-Lan Trinh es dedica en cor i ànima al ioga; Esther Ferrando i Jaume Catalán opten pel món rural; Óscar Vega deixa la comoditat del banc per anar a donar la volta al món; Santiago González també viatja, però ho fa durant disset anys, en un veler, i amb la seva dona i fills; María Carpio es converteix en la massai blanca d’Arkaria; Luis Montalbo venç tots els obstacles que se li posen per enmig per construir un circuït de karts en record del fill que va perdre per culpa d’un càncer; Patricia Pólvora s’especialitza en vendre té; Esther González torna al petit poble on va néixer; Covadonga Chaverri s’avoca a la defensa dels drets humans a Colòmbia i un grup de joves s’estableixen a una masia de Santa Maria d’Oló per viure en comunitat.

Ana Basanta no fa una apologia de les decisions adoptades per aquests personatges “decidits”, però si en algun moment de la lectura teniu un cert sentiment d’enveja envers ells potser podeu plantejar-vos ser protagonistes d’una segona edició d’aquest llibre envejablement ben escrit.

En vindran més, segur.

Siscu Baiges  

El periodista Gil Toll apuesta por "Una vida wiki"

Una existencia mejor es posible y necesaria

Puede parecer mentira, tal como va el mundo en los últimos años, pero hay gente que detecta realidades, detalles que invitan al optimismo sobre el futuro. Es el caso del periodista Gil Toll, que en su libro "Una vida wiki" (‘Pagès Editors’) asegura que hay "una esperanza de cambio hacia un nuevo marco, que se empieza a calificar de post-capitalismo". Toll escribió el libro antes de que Donald Trump fuera elegido presidente de Estados Unidos, guinda que cierra la serie de despropósitos, injusticias y agresiones a los derechos humanos que hemos vivido en 2016. Pero seguro que este hecho no le ha hecho cambiar la convicción de que no todo está perdido y que los que aspiran a ver y vivir en un mundo mejor no tienen que tirar la toalla.

"Una vida wiki" es el resultado de diez años de trabajo de Gil Toll en el programa "Valor afegit", de TV3, y de los treinta que lleva, en total, en la televisión autonómica catalana, con una dedicación especial a los temas económicos. Sabe cómo funciona la economía capitalista, la que hemos mamado toda nuestra vida, y deja entender que este sistema muestra síntomas de agotamiento y que, más tarde o más temprano, acabará apareciendo uno diferente, más justo, donde la colaboración esté más presente y mejor valorada que la competencia.

"Ahora y aquí es posible caminar hacia una vida 'wiki', una vida vivida de manera colaborativa", concluye la introducción. Una conclusión inicial que nos acompañará a lo largo de un libro que recoge, de primera mano, las iniciativas que plantean alternativas de funcionamiento en todos los sectores de producción, creación y consumo. Toll nos hace viajar del sexo a la alimentación, de la vivienda a la educación, de la movilidad en el trabajo, de las finanzas éticas al ocio, sin olvidar la participación política y el casi omnipresente uso de las redes sociales.

Si algún día, Gil Toll se anima a escribir sus memorias ya tendrá una buena parte del trabajo hecho. Lo vemos viajando a Alemania para pedir explicaciones de la política de austeridad impuesta estúpidamente y egoístamente al resto de Europa por este país, explicándonos porque se ha animado a compartir coche (en tiempo de anglicismos hablamos de  ‘car sharing’), apuntándose a una empresa de seguros con etiqueta ‘ética y solidaria’ o viviendo en un piso construido por una cooperativa de viviendas.

Albert Closas, Xavier Martínez Celorrio, Gil Toll i Pere Rusiñol, a la presentació de "Una vida wiki" a la llibreria Alibri, de Barcelona

Como buen periodista, no nos dibuja una realidad de buenos cooperativistas contra capitalistas malos. Sabe que no todo el monte es orégano en el mundo del activismo colaborativo y señala algunos de sus errores, limitaciones y fracasos.

Pero dado que el fracaso del neoliberalismo y el capitalismo está constatado si de lo que hablamos es de construir sociedades donde la gente viva con dignidad, seguridad, tranquilidad e ilusión por el futuro inmediato, las propuestas que nos pone Toll ante los ojos son la vía imprescindible a explorar. Leer "Una vida wiki" es una llamada a replantearse muchos hábitos que demasiada gente considera intocables pero, sobre todo, un antídoto perfecto e imprescindible contra el pesimismo de dar por hecho que estamos condenados a vivir compitiendo en vez de compartiendo.

Siscu Baiges

El periodista Gil Toll aposta per “Una vida wiki”

Una existència millor és possible i necessària

Pot semblar mentida, tal i com va el món els darrers anys, però hi ha gent que detecta realitats, detalls que conviden a l’optimisme sobre el futur. És el cas del periodista Gil Toll, que en el seu llibre “Una vida wiki” ('Pagès Editors') assegura que hi ha “una esperança de canvi cap a un nou marc, que es comença a qualificar de post-capitalisme”. Toll va escriure el llibre abans que Donald Trump fos elegit president dels Estats Units, cirereta que tanca el seguit de despropòsits, injustícies i agressions als drets humans que hem viscut el 2016. Però ben segur que aquest fet no l’ha fet canviar la convicció que no tot està perdut i que els que aspiren a veure i viure en un món millor no tenen perquè llençar la tovallola.

“Una vida wiki” és el resultat de deu anys de treball de Gil Toll al programa “Valor afegit”, de TV3, i dels trenta anys que porta, en total, a la televisió autonòmica catalana, amb una dedicació especial als temes econòmics. Sap com funciona l’economia capitalista, la que hem mamat tota la nostra vida, i deixa entendre que aquest sistema mostra símptomes d’esgotament i que, més aviat o més tard,n’acabarà apareixent un de diferent, de més just, on la col·laboració estigui més present i millor valorada que la competència.

“Ara i aquí és possible caminar cap a una vida ‘wiki’, una vida viscuda de manera col·laborativa”, conclou a la introducció. Una conclusió inicial que ens acompanyarà al llarg d’un llibre que recull, de primera mà, les iniciatives que plantegen alternatives de funcionament en tots els sectors de producció, creació i consum. Toll ens fa viatjar del sexe a l’alimentació, de l’habitatge a l’educació, de la mobilitat a la feina, de les finances ètiques al lleure, sense oblidar la participació política i el quasi omnipresent ús de les xarxes socials.

Si algun dia, Gil Toll s’anima a escriure les seves memòries ja tindrà una bona part de la feina feta. El veiem viatjant a Alemanya per demanar explicacions de la política d’austeritat imposada estúpidament i egoistament a la resta d’Europa per aquest país, explicant-nos perquè s’ha animat a compartir cotxe (en temps d’anglicismes n’hi diem ‘car sharing’), apuntant-se a una empresa d’assegurances amb etiqueta ‘ètica i solidària’ o vivint en un pis construït per una cooperativa d’habitatges.

   Albert Closas, Xavier Martínez Celorrio, Gil Toll i Pere Rusiñol, a l'acte de presentació de "Una vida wiki" a la Llibreria Alibri, a Barcelona

Com a bon periodista, no ens dibuixa una realitat de bons cooperativistes contra capitalistes dolents. Sap que no tot són flors i violes en el món de l’activisme col·laboratiu i assenyala alguns dels seus errors, limitacions i fracassos.

Però vist que el fracàs del neoliberalisme i el capitalisme està constatat si del que parlem és de bastir societats on la gent visqui amb dignitat, seguretat, tranquil·litat i il·lusió pel futur immediat, les propostes que ens posa Toll davant els ulls són la via imprescindible a explorar. Llegir “Una vida wiki” és una crida a replantejar-se molts hàbits que massa gent considera intocables però, sobretot, un antídot perfecte i imprescindible contra el pessimisme de donar per fet que estem condemnats a viure competint en comptes de compartint.

Siscu Baiges