Quan fèiem periodisme d’investigació
Fa 27 anys,
quan va néixer ‘El Triangle’ em divertia el periodisme
d’investigació. El que els meus companys de professió i jo fèiem era un
periodisme d’investigació precari. No teníem grans pressupostos econòmics ni instrumental
de precisió per enregistrar gravacions amb micròfons ocults o fer fotografies a
llarga distància.
Hi ha alguns episodis d’aquella etapa que poden encaixar
perfectament en una pel·lícula de riure. Algun dels meus millors èxits
investigant va ser resultat de la intuïció i, sovint, de la pura sort. Eren
temps en què no hi havia ‘google’ per fer recerques i els telèfons mòbils
existien però quasi que semblaven un luxe o una extravagància.
Un d’aquests èxits va ser enxampar una conversa de
l’aleshores secretari general de la Presidència de la Generalitat, Lluís
Prenafeta, i enregistar-la. Parlava amb la seva secretària i, tot i que no
desvetllava cap secret escandalós, publicar part de la conversa al ‘Diari de
Barcelona’, com vam fer, va causar un merder considerable. Va venir un emissari
de Presidència a la redacció a demanar caps i em van telefonar líders de
l’oposició socialista, preocupats per si m’havia begut l’enteniment posant
micròfons al despatx de Prenafeta al Palau de la Generalitat. El delegat del
Govern espanyol a Barcelona va rebre trucades de ‘Palau’ denunciant la
malifeta. Malifeta que no era tal. En aquells primers temps de la telefonia
mòbil m’havien comentat que els radioaficionats podien escoltar les converses
que es feien amb els nous estris. Li vaig demanar a un amic meu radioaficionat
que enregistrés una cinta de cassette (els joves haureu de fer un ‘google’) i
allí va aparèixer la famosa conversa. I la d’altres personatges anònims que
avisaven la família que arribarien tard o casa o que rebien l’encàrrec de
comprar alguna cosa al supermercat.
També és molt bona l’anècdota del dia que vaig acompanyar
un amic al departament d’Economia i Finances i en tafanejar la focopiadora m’hi
vaig trobar un document que l’endemà va sortir a la portada del ‘Diari de
Barcelona’. Era l’original d’un acord del departament pel qual es considerava
que no es cobrarien mai –i, per tant, es perdonaven- els deutes que tenien amb
la Hisenda catalana algunes empreses en les quals hi estaven implicats el propi
conseller i alguns destacats dirigents de Convergència Democràtica, a part
d’alguns grups mediàtics, que segur que van agrair molt el regal del govern
català.
Mai no he sabut quines conseqüències internes al
departament va tenir aquell incident. El conseller va amenaçar amb accions
judicials que no va arribar a dur a terme. Més li valia. Suposo que alguna
secretària deuria endur-se una bona esbroncada. M’encantaria que avui, tants
anys després, algú m’expliqués com es va viure al departament d’Economia i Finances
la reproducció d’aquell document a la primera plana del diari.
Una tercera anècdota. CiU va presentar a les eleccions
municipals de Barcelona, el 1987, a Josep Maria Cullell per intentar desbancar
Pasqual Maragall. Els seus el presentaven com un home jove, amb empenta i
energia, una mena de John Kennedy a la catalana. Hi havia una cosa que no
quadrava, però. A la biografia oficial de campanya li atribuïen una edat i, en
canvi, en alguns llibres que havia publicat s’hi feia constar que tenia dos anys
més. Vaig preguntar al departament de Comunicació del seu equip i em van
insistir que la dada bona era la de la biografia electoral.
Total, que com que
havia estudiat als Jesuïtes del carrer Casp vaig anar cap allà i vaig descobrir
que al vestíbul d’entrada hi havia una orla de quan era petit i allí hi deia
ben clar que havia nascut dos anys abans del que pretenien fer creure als
periodistes i als electors barcelonins. Imagineu-vos l’escena: palplantat
davant l’orla, apuntant amb boli les dades de’n Cullell (no eren temps de
mòbils que fan fotos en un instant) i amb el cor bategant de satisfacció
professional. Ho vam publicar, ens vam pixar de riure i no va passar res. Cap
mitjà de comunicació ‘important’ es va fer ressò de la meva gran exclusiva.
M’imagino que el propi afectat i algú dels que em van mentir van enrogir de
vergonya.
El periodisme d’investigació sense uns mínims mitjans
econòmics no era fàcil, clar, però era d’allò més divertit. Què pensaríeu d’un
jove d’uns 25 anys posant els dits dins una bústia d’una escala particular per
xafardejar els sobres que havien enviat a una empresa en la qual coincidien una
filla de Jordi Pujol, l’alcalde convergent d’Olot i Felip Puig? Suposo que si
hi havia alguna cosa de delictiva en aquestes accions ja deu haver prescrit i,
en descàrrec meu, diré que després d’anotar el nom i l’adreça dels remitents
tornava a dipositar els sobres dins la bústia corresponent.
I com reaccionaríeu veient un atrotinat vehicle dos
cavalls que s’esperava que el conseller d’Economia i Finances Macià Alavedra
sortís del seu xalet a Calella de Palafrugell i que pretenia perseguir el seu
cotxe oficial? La persecució durava aproximadament cinquanta o cent metres. El
temps just per perdre’l de vista. L’avantatge és que després podíem aprofitar
per anar a la platja.
I jo us explico les meves ‘batalletes’. Que hi ha
companyes i companys que us en podrien explicar de semblants i millors. Per
exemple, els que anaven a Suïssa o Belfast per investigar qui eren els
misteriosos testaferros que desviaven els diners que recaptaven les loteries de
la Generalitat. A saber on els tocava dormir, pobres!
La confecció dels llibres “Banca Catalana, más que un
banco más que una crisis” i “Jordi Pujol, historia de una obsesión” també
encaixa amb l’etiqueta de ‘periodisme d’investigació’. El primer el vam fer
plegats Jaume Reixach, Enric González i jo. I el segon, en Jaume i jo. Entre
els originals que vam escriure i ell que va acabar sent imprès hi va haver
força diferència. El de Banca Catalana el va imprimir una editorial que va ser
comminada a no fer-ho des del palau de la Generalitat, però que ja havia pagat
els autors i no podia fer-se enrere. Del segon va desaparèixer un capítol
dedicats als negocis la família Pujol i uns quants dirigents espavilats de CDC perquè
l’editorial tenia por de les querelles que poguessin caure-li al damunt. La
realitat posterior ha demostrat que aquell capítol era una fotesa comparat amb
el que s’ha acabat sabent d’aquells negocis.
Quins temps aquells!
Tanta investigació tanta investigació i ni vam ensumar
que mentre perseguia Macià Alavedra pels camins de sorra de Calella o em
deixava el canell dins les bústies de les empreses de Felip Puig, el seu líder
espiritual i de partit, Jordi Pujol, dipositava una fortuna a Suïssa!
Per cert, si no es fa més periodisme d’investigació no és
perquè no hi hagi bons periodistes i temes per investigar. ‘El Triangle’ n’és
un bon i meritori exemple.
Siscu Baiges
(Publicat al número especial d'El Triangle, dedicat al seu 27è aniversari)
No hay comentarios:
Publicar un comentario