Nujeen, amb paràlisi cerebral en cadira de rodes des de Síria fins Alemanya

 

«La historia de Nujeen, una increíble joven y refugiada siria, nos recuerda a todos que los refugiados, al igual que todo el mundo, tienen aspiraciones y sueños de paz, de educación y de una sociedad mejor. Nujeen me inspira a soñar sin límites. Ella es nuestro heroína. Todo el mundo debería leer su historia. Os inspirará».

Malala Yousafzai, autora de Yo soy Malala y Premio Nobel de la Paz en 2014.

Nujeen Mustafa tiene parálisis cerebral. Esto no le impidió recorrer en una silla de ruedas, junto a su hermana, los más de 5000 kilómetros que hay entre Siria y Hungría. Se abrió camino hasta la frontera húngara gracias a haber aprendido inglés ella sola, a través de las series estadounidenses que veía en la televisión siria, con la esperanza de conseguir asilo en Alemania. Con una voz fuerte y extraordinaria, Nujeen nos cuenta la historia real de lo que es ser una refugiada, de haber crecido en guerra y haber tenido que dejar atrás su patria para depende de otros. En 2004, su ciudad natal estuvo en medio de los terribles combates entre los milicianos del ISIS y los kurdos apoyados por Estados Unidos. Cuenta cómo la guerra de Siria ha destruido una orgullosa nación ante la indiferencia internacional, con líderes asustados por intervenciones anteriores. Es la historia de nuestro tiempo contada por una chica que ha decidido no dejar de sonreír. Desde Alemania ha podido contar su historia, con Christina Lamb (coautora de Yo soy Malala).

Esta es la historia sobre las migraciones modernas, la de una chica que supera la adversidad y escapa del infierno de la guerra mientras lucha por andar por primera vez en su vida.

Christina Lamb, periodista del Sunday Times, ha ganado prestigiosos premios por su carrera periodística. Es autora de los bestsellers The Africa Houses, Waiting for Allah, The sewing circles of Herat, Small Wars Permiting y, sobre todo, de Yo soy Malala del que es coautora con Malala Yousafzai.

Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la Terra?

  

“En l’actualitat hi ha una forta ofensiva, per part dels grans poders privats, per aconseguir ampliar al màxim la quota de riquesa social susceptible de ser privatitzada. Des de la dècada dels setanta assistim a una lluita ferotge per part del capital per penetrar en tots els àmbits de la vida susceptibles de generar beneficis. És així com els recursos naturals, els drets socials i el conjunt del patrimoni productiu col·lectiu es troben en el punt de mira dels interessos privats”. Aquesta és la realitat que veu i denuncia Josep Manel Busqueta, membre del col·lectiu Seminari d’Economia Crítica Taifa, en el pròleg del llibre “Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la Terra” (Tigre de paper edicions). 

Estem davant una antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat, que els editors proposen com a “reconeixement al treball intel·lectual de totes aquelles activistes que, a contracorrent, tot i seguir el corrent de la lògica i el sentit comú més essencial, qüestionen les bases de l’explotació capitalista patriarcal per tal de pensar i repensar una societat basada en l’equitat i el benefici col·lectiu, i a aquelles editorials, periòdics, portals web i altres projectes comunicatius que treballen per a la seva difusió”.

Per les tres-centes planes d’aquesta antologia hi desfilen veus velles i noves, s’alternen Karl Marx, Lenin, Francesc Ferrer i Guàrdia, Rosa Luxemburg, Ernesto ‘Che’ Guevara i Ralph Miliband amb Albert Sales, Gustavo Duch, Alicia Stürtze, Arnau Carné, Josep Ribera, Miguel López Crespi, Maria Colera, Silvia Federici, Joan Planas o Josep Cònsola.

És un esforç de compendi d’idees, anàlisis i propostes sobre com superar el sistema capitalista, la propietat privada i el treball assalariat i precaritzat. Un esforç dels editors que cal agrair i compensar recuperant les lectures ja acumulades d’autors clàssics i endinsant-se en les dels nous analistes d’una societat patriarcal capitalista que, com diu Milliband en l’epíleg del llibre, és incompatible amb l’abolició del treball assalariat i amb la construcció d’una convivència humana sana i solidària.

Siscu Baiges

Vall d'Hebron i el principi de Peter

Lluís Miquel Alegret

En una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència. Laurence J. Peter (1969)

Aquesta afirmació, coneguda com a “Principi de Peter”  és en resum el que es pot dir que, al meu entendre, passa a la Unitat de programació de quiròfans, o com es digui oficialment, de l’Hospital del Vall d’Hebron. M’explico:

Dilluns 10 d’octubre vaig ser convocat a les 07:00h per sotmetre’m a una intervenció. Val a dir que aquesta intervenció ja havia estat programada per quinze dies abans però finalment va ser ajornada i jo només vaig ser-hi informat el dia anterior quan em feia les proves preoperatòries ... i això perquè, a instàncies meves, des del departament de la meva especialitat van trucar per saber què passava i per què no m’havien trucat.

Dilluns, deia, quan ja estava totalment preparat, havent passat tot el protocol d’ingrés i  a la llitera camí dels quiròfans, es rep una trucada a ingressos  des de quiròfans  anul·lant la intervenció. Els motius adduïts pel pobre resident de l’especialitat a qui van enviar i va haver de donar la cara  davant les 3 persones que estàvem en aquella situació eren “que no hi havia personal de quiròfans”.  Això aproximadament uns 10 minut abans de començar la primera intervenció, la meva, amb l’equip de cirurgians ja preparat.  Òbviament tothom atònit. A ingressos em diuen que de tant en tant això passa. Sí, aquí passa alguna cosa.

Un pot entendre que les retallades fan molt de mal, que els gestors dels hospital han de fer mans i mànigues amb els recursos de què hi disposen i que el personal sanitari té els seus drets laborals que han de ser respectats. Però si, com sembla que és el cas, el personal de quiròfans havia treballat el cap de setmana anterior perquè es van haver de fer molts transplantaments i no hi havia personal per substituir-lo: Com es possible que des de programació això no s’hagi previst i no s’avisi el dia anterior als pacients i als mateixos equips mèdics que hi han d’intervenir? Què els hi hauria costat d'avisar diumenge que no hi anéssim si ja sabien que dilluns no tindrien personal de quiròfan? Com es pot cancel·lar una operació quan ja m'estaven baixant en la llitera cap a quiròfans? On és l’empatia envers els pacients? 

Els preocupa el cost psicològic i material que això significa per al pacients i familiars que han d’acompanyar? No, per a ells els pacients no som més que números d'una llista. Penseu que s'hi han dignat a  excusar-se? No, s'hi han quedat tan amples. I la deontologia, on és?.

Això no és un tema de diners, és pura desídia i incompetència de qui hi sigui el responsable i per això cal denunciar-ho. Com comentava una amiga meva del sector sanitari quan li ho explicava: “...i quina imatge donem de la sanitat pública!” dons sí, quina imatge...

Al web de Vall d’Hebron es pot llegir l’eslògan “Sempre, el pacient primer”. Sona a broma. Davant de tanta iniquitat, a l’usuari només ens queda el dret a la protesta. Ara toca als gestors i responsables intervenir-hi, demanar-ne explicacions, identificar on són les disfuncions i corregir-les. I si cal, recol·locar els responsables d’aquests fets en algun lloc on tornin a ser competents. És tan senzill com això. Hi intervindran?

                               El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el conseller 

                               de Salut, Toni Comín van inaugurar fa uns dies els nous quiròfans

                                               de la Vall d'Hebron amb gran difusió mediàtica